Lloguer d'espais

Aquest museu és el millor homenatge de la ciutat de Reus a un dels seus fills més il·lustres: el metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera (1896-1975). Durant la seva vida va reunir una extensa col·lecció paleontològica i arqueològica que representa un testimoni únic de les primeres cultures que van habitar la comarca del Baix Camp i territoris veïns.

El museu es va inaugurar el 1984 a l’Antic Banc d’Espanya, un edifici neoclàssic que crida l’atenció per la seva cantonada en forma de torre. Al seu interior, l’exposició permanent mostra materials que abracen des del paleolític inferior fins a l’ocupació musulmana medieval del nostre territori (segle VIII).

Tot i que l’antiga col·lecció Vilaseca és la base del fons arqueològic, també hi ha algunes peces d’altres procedències com dipòsits, donacions o excavacions més recents. Durant el recorregut es poden admirar restes fossilitzades d’animals quaternaris procedents del Barranc de la Boella (de més de 500.000 anys d’antiguitat), peces de la cova sepulcral neolítica del cau d’en Serra o una sivella de bronze trobada en un enterrament de la partida dels Antigons.

Una de les peces estrella és la representació d’una cérvola jove, gravada sobre una petita placa de llicorella (pissarra) amb un burí de sílex. És un dels exemplars més antics (uns 10.000 anys) i més bells d’art moble prehistòric trobats al nostre país.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

La serigrafia tèxtil es coneix com la tècnica d’estampació a la lionesa i deu el seu nom a la fàbrica “Lyon Barcelona S.A.”, la més important de l’estat espanyol dedicada a l’estampació i ubicada a Premià de Mar. Aquest municipi del Maresme, pioner en aquesta activitat tèxtil, acull des del 1983 el Museu de l’Estampació, integrat en el Sistema Territorial del mNACTEC.

L’objectiu del museu és explicar les diferents etapes de l'estampació a Catalunya, començant pel segle XVIII i les indianes. El procés de producció d’aquests teixits de cotó estampats per una sola cara és l’avantsala de la industrialització tèxtil a Catalunya al segle XIX.

Per tant, com no podia ser d’una altra manera, la seu del museu (des del 2002) és un símbol de l’activitat fabril al Maresme. Es tracta de la fàbrica del gas de Premià de Mar, d'estil modernista i neoclàssic. És l'única fàbrica de gas d'hulla que resta dempeus a Catalunya. Al seu interior es pot veure l’exposició permanent amb l’evolució de les tècniques d'estampació fins avui. També s’exposen alguns teixits i vestits d'època.

Alhora, el Museu de l’Estampació conserva, estudia i difon el patrimoni arqueològic del municipi, així com la història i etnografia locals.

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.

Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.

L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.

Quan s’urbanitzava el clos de la Torre a Badalona l’any 1954 es va fer un troballa excepcional: les restes de les termes de la ciutat romana de Baetulo en un excel·lent estat de conservació. Per preservar-les, al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que s’inaugurava el 1966.

Des de la remodelació del 2010, baixar al subsòl del Museu de Badalona és accedir a un jaciment de 3.400 m2 amb els vestigis de la ciutat romana. A més de les termes, es poden veure restes del cardo maximus i del decumanus maximus (amb les corresponents clavagueres), de diverses botigues (tabernae) i de tres conjunts d’habitatges (insulae). Es tracta d’un dels conjunts arqueològics d'època romana més importants i més ben conservats de Catalunya.

L’exposició permanent del Museu explica els primers hàbitats testimoniats a Badalona -prehistòria, edat del ferro i cultura ibèrica-, però destaquen sobretot les peces referents a Baetulo, entre les quals hi trobem les pollegueres de la porta de la ciutat, el Vas de les Naus o el retrat d'Agripina.

La col·lecció compta amb un document epigràfic de gran valor, la Tabula Hospitalis, una taula de bronze que transcriu un pacte d'hospitalitat de l'any 98 dC entre els baetulonenses i Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat. L’altra joia de l’exposició és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Aquestes peces van tornar a Badalona el 1980, després que fossin espoliades durant la Guerra Civil.

A part de l’edifici principal, el Museu compta amb diferents subseus: els jaciments romans museïtzats de la Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini, el Turó d'en Boscà (poblat ibèric emmurallat), i la masia de Can Miravitges (casa senyorial agrícola del segle XVIII).

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.