Class:
spaces
Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona es troba al Parc del Fòrum. L’edifici, construït per Herzog i De Meuron l’any 2004, ocupa 9.000 metres quadrats i és considerat, a nivell arquitectònic, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat.
Al vestíbul, hi trobem la peça més emblemàtica del museu, l'esquelet d’una balena que es va trobar el 1862 a la platja de Llançà i que, per votació popular, s’ha anomenat Brava.
El discurs de l’exposició permanent és la interpretació de la Terra actual com a resultat de la interacció entre l’ambient químic i físic del planeta i els éssers vius. Tot això es mostra de forma didàctica i a través de pantalles tàctils i vitrines amb els fons de col·leccions del museu -fòssils, animals naturalitzats, plantes, algues, minerals i roques- al qual s'incorporen també àmbits dedicats als fongs i al món microscòpic (amb reproduccions de virus i microbis). S'exposen 4.500 dels més de 4 milions de peces que té el museu.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona és una institució amb més de 140 anys d’història i parteix del llegat de les col·leccions del naturalista Francesc Martorell i Peña. A més de l’edifici del Fòrum, disposa d’altres espais a la ciutat: el Jardí Botànic de Barcelona i el Jardí Botànic Històric, situats a Montjuïc, i el Centre Martorell d’Exposicions i el Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella.
La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.
La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.
Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.
Pel seu gran nombre de plantes i la seva considerable extensió, el Jardí Botànic de Marimurtra és la col·lecció de planta viva més important de Catalunya i una de les més destacades d'Europa. Cada any atrau un bon nombre de visitants, seduïts per un espai de lleure i contemplació únic al peu del Mediterrani.
Ubicat a Blanes, aquest jardí històric destaca per l'abundància de cactus i de vegetació mediterrània, tot i que també s’hi pot veure una gran varietat de plantes provinents de tot el món (compta amb més de tres mil espècies). Durant el recorregut, el visitant gaudirà de la gran riquesa botànica així com dels bells racons de descans, les fonts d'aigua potable, el llegat arquitectònic (la casa biblioteca Carl Faust i el templet de Linné) i els miradors amb espectaculars vistes sobre el Mediterrani.
El jardí va ser creat per l’industrial alemany Carl Faust el 1924. Va completar la seva afició naturalista amb la posada en marxa de l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània, pionera a l’Estat.
Més enllà del seu gran interès paisatgístic, actualment la institució segueix el camí marcat pel seu fundador, fent una tasca activa en la conservació, la recerca i la divulgació en el camp de la botànica.
El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
La Passió d’Olesa de Montserrat, una de les més conegudes i grans de Catalunya juntament amb la d'Esparraguera, té un origen eminentment religiós: l’Arxiu Parroquial d’Olesa conserva el document més antic que en fa referència, un inventari del 1530.
Però des dels seus inicis aquest espectacle teatral sempre ha tingut un caràcter urbà, cívic i popular. És per això que en diferents etapes l’Església va intentar controlar-lo, primer traslladant la representació dins del temple, i posteriorment prohibint-lo.
Finalment, a partir de 1847 l’espectacle es va representar en diferents escenaris (el Teatre Principal, el Teatre del Círcol, el Teatre Olesa i el Gran Teatre de la Passió), amb l’única pausa que va suposar la Guerra Civil. Actualment, i des del 1987, el modern Teatre de la Passió d’Olesa, de grans dimensions, és l’escenari de les representacions.
Centenars d’olesans, inclosos prop de 500 figurants, participen desinteressadament cada any en la representació teatral de la Passió, que sol tenir lloc els caps de setmana de març i abril. El 1996 es va aconseguir el rècord mundial en reunir simultàniament 729 actors en escena.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
