Class:
spaces
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
La Passió d’Olesa de Montserrat, una de les més conegudes i grans de Catalunya juntament amb la d'Esparraguera, té un origen eminentment religiós: l’Arxiu Parroquial d’Olesa conserva el document més antic que en fa referència, un inventari del 1530.
Però des dels seus inicis aquest espectacle teatral sempre ha tingut un caràcter urbà, cívic i popular. És per això que en diferents etapes l’Església va intentar controlar-lo, primer traslladant la representació dins del temple, i posteriorment prohibint-lo.
Finalment, a partir de 1847 l’espectacle es va representar en diferents escenaris (el Teatre Principal, el Teatre del Círcol, el Teatre Olesa i el Gran Teatre de la Passió), amb l’única pausa que va suposar la Guerra Civil. Actualment, i des del 1987, el modern Teatre de la Passió d’Olesa, de grans dimensions, és l’escenari de les representacions.
Centenars d’olesans, inclosos prop de 500 figurants, participen desinteressadament cada any en la representació teatral de la Passió, que sol tenir lloc els caps de setmana de març i abril. El 1996 es va aconseguir el rècord mundial en reunir simultàniament 729 actors en escena.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses.
Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes.
L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua.
El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies.
Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.
Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi trobem una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic i zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.
El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Al 1881 es va començar la plantació del Parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. Igualment importants en la composició del parc són els elements arquitectònics: el palau, l’estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.
Estudiar, conservar i divulgar la història de la ciutat; el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) articula un discurs explicatiu sobre la ciutat a través d’un extens fons i de diversos espais patrimonials extraordinaris. El museu recull la cultura material que explica el passat i el present i això es tradueix en una col·lecció rica i heterogènia que no para de créixer. El MUHBA és un mirall de les múltiples cares de la ciutat: un important nucli històric, una ciutat nova modernista i un conjunt divers d’antigues viles i de barris de nova creació.
El conjunt monumental de la plaça del Rei és el nucli fundacional del Museu d’Història de Barcelona des que es va crear l’any 1943. Al subsòl de la Casa Padellàs s’hi pot veure una part important de l'antiga Barcino; la visita permet passejar pels carrers de la Barcelona romana, atansar-se a la muralla de l’època, entrar en una tintoreria del segle II dC, veure els vestigis de la primera comunitat cristiana de la ciutat, etc. El conjunt es completa amb importants edificis medievals com el Palau Reial Major i el Saló del Tinell. Però a més d’aquests espais emblemàtics, la seu central del MUHBA conté l’exposició permanent, amb peces sobre l’antic règim municipal, els gremis i confraries barcelonines, la indústria de les indianes, la imatgeria popular i festiva de la ciutat, la Barcelona vuitcentista i la reforma urbana.
Amb els anys, aquest nucli històric s’ha ampliat considerablement i actualment recull fins a 15 espais patrimonials repartits per la ciutat. En destaquen el Temple d’August, la Via Sepulcral Romana, el Call, el Park Güell, Santa Caterina, el Turó de la Rovira o la Fabra i Coats, entre altres.
