Ibers

Al mon rural trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com "pedra seca" o "pedra en sec". Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix.

D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. Segons dades recollides per l’Observatori del Paisatge, a Catalunya hi ha més de 19.000 elements que responen a aquestes característiques: marges, llogarets, pous de glaç, forns de calç, etc.

Des del 2018 la candidatura internacional “L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques”, presentada per 8 estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— ha estat inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial per a la UNESCO.
 

A la confluència entre el Baix Aragó i la desembocadura de l’Ebre, hi trobem un jaciment ibèric molt singular. I és que conserva una gran torre en el punt més alt del recinte, testimoni del seu moment de més esplendor (l’assentament ja existia pels volts de l'any 600 aC. Tot i així va ser al segle V aC quan es va fortificar). Però no només això. El Coll del Moro és un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya dels quals es coneix i es pot visitar la necròpolis.

Situat en un punt estratègic de la Ilercavònia, des de l’assentament es controlaven els fluxos d’intercanvi comercial entre la costa i les terres de l’interior. És significatiu que dins del poblat s’hagi localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits.

La necròpolis, amb tres àrees d'enterrament, data aproximadament d’entre els anys 800 i 450 aC. i sembla que hauria coexistit amb el poblat en la seva fase més primitiva. Aquest va estar ocupat fins al segle I dC.

El jaciment del Coll del Moro forma part de la Ruta dels Ibers.

Aquest poblat ibèric de la desembocadura de l’Ebre, situat en un puig de la Serra del Montsià,  comptava amb uns habitants molt distingits: era l’elit de la tribu dels ilercavons que des d’aquí controlava els excedents d’altres assentaments de la zona i els intercanviava per productes de luxe amb altres pobles de la Mediterrània.

La Moleta del Remei és considerat un gran poblat de la primera edat del ferro i després un assentament iber de llarga durada i importància. De fet, és l’únic poblat del sud de la Ilercavònia ocupat ininterrompudament (del segle VII aC al II aC).

El jaciment compta amb un recinte fortificat amb sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militar. I és que eren un element de prestigi que indicava l’estatus dels habitants del poblat. Al seu interior s’han identificat carrers de circumval·lació i gairebé tots els habitatges estan adossats a la muralla. S’han localitzat tres edificis que podrien tenir funció de culte, on s’han trobat inhumacions infantils.

A partir del segle V aC, el que era un petit assentament ibèric a dalt d’un turó davant els estanys de la platja de Calafell es va convertir en un dels poblats destacats de la tribu dels cossetans. En aquell moment es va aixecar una poderosa muralla i es va traçar una extensa trama urbana. Part de la singularitat d’aquest jaciment, però, es troba en la museografia. I és que s’ha reconstruït bona part de la Ciutadella de Calafell utilitzant criteris de l’arqueologia experimental. El resultat és una aproximació científica i didàctica de com vivien realment els ibers.

De les 3 hectàrees que ocupava el poblat, gairebé s’ha excavat tot el recinte de dins de la muralla. S’ha identificat que algunes de les cases pertanyien a una elit de guerrers i, en el punt més alt, es trobava la casa del cabdill. També s’han localitzat recintes destinats a cultes domèstics, un pou d'aigua, forns per coure pa i torres que servien de magatzem.

Les dades arqueològiques extretes de les excavacions van permetre al 1992 reconstruir el poblat, seguint models museogràfics dels països nòrdics. Es va escollir plasmar l’última fase d’ocupació, al segle III aC, just abans de la romanització de la península Ibèrica. Així, es pot recórrer els carrers i entrar a les cases, que fins i tot estan moblades amb rèpliques dels objectes trobats al jaciment. Aquesta musealització ha fet que la Ciutadella de Calafell formi part des del 2007 de la xarxa europea EXARC (European Exchange on Archaeological Research and Communication).

A Tivissa, en un punt estratègic del riu Ebre des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra, al 1912 es van trobar per casualitat un conjunt d'arracades, braçalets, anells, mànecs de mirall i 29 monedes d’època ibèrica. Més tard va aparèixer una figura d’una parella de bous de bronze. Però va ser el 1927 quan es va produir la troballa més important: és el que es coneix com el Tresor de Tivissa, el millor exemple d’orfebreria ibèrica que es conserva a Catalunya.

A partir d’aquí es va començar a excavar la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles de Tivissa, que s’ha considerat un dels més importants de Catalunya. Ocupava unes 4,4 hectàrees i la seva ubicació li permetia controlar les rutes comercials de grecs i fenicis per l’Ebre. No està clara la data de la seva fundació, però es creu que ja podria haver existit abans del segle VI aC. Es va abandonar a finals del segle III aC, amb l’arribada dels romans. Després s'hi va bastir un petit castell medieval.

Actualment es poden veure les restes de dues torres pentagonals, l'únic exemple d'aquest tipus d'estructura en el món ibèric. La seva situació fa pensar que en aquest cas no tenien una funció defensiva sinó que eren un element de prestigi. També estan excavats una sèrie d’habitatges situats radialment, que devien formar grups de cases o barris.

Tot apunta que a l’interior de la ciutat hi havia un santuari o lloc de culte. I és que el Tresor de Tivissa, que actualment es pot veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya, està format per 17 peces de plata dels segles IV-III aC que corresponen majoritàriament a una vaixella de luxe destinada probablement a celebracions rituals.

El jaciment del Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.

En una petita península a l’actual municipi de Palamós, sobre un turó, al segle VI aC els ibers van bastir un petit nucli de població que es convertiria en el poblat fortificat més important de les tribus indiketes després d’Ullastret. Ubicat en una zona amb immillorables condicions de control i defensa, va desenvolupar la seva economia a partir del comerç amb la ciutat grega d’Empúries.

Entre el segle IV aC i III aC va ser el seu moment de màxim esplendor. Llavors l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme. La primera urbanització va ser a la part més elevada del poblat. Per guanyar terreny als pendents del turó, es van aixecar terrasses reforçades amb murs de contenció sobre les que es van construir els carrers i les cases. Avui encara es poden veure a la banda de llevant. Sembla ser que al capdamunt de l’acròpolis hi havia un temple hel·lenístic del qual se n’han trobat les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes.

Amb la romanització, el poblat de Castell no va desaparèixer. El seu enclavament estratègic li va fer experimentar una nova esplendor al segle II aC. L’assentament es va ampliar cap al nord, fora de la muralla, ocupant el que fins llavors eren camps de sitges. A més de fer cases noves, es va crear una plaça porticada envoltada de locals comercials.

El jaciment del Castell és de gran importància tant per la seva tècnica arquitectònica com per l’estat de conservació de les restes. I és que es manté una gran part de les estructures, fins i tot paraments de més d’1,5 metres d’alçada. Es poden veure gairebé íntegres la muralla, habitacions, carrers, cisternes d’aigua i sitges per guardar-hi el gra.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.

La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.

Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.

A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.

Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.

Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.

Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.

Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.

El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.

En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.

El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.