Cafè / Restaurant

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Joan Miró (1893-1983) és considerat un dels artistes més influents del segle XX. El seu estil únic i original, marcat per les formes simples, els colors elementals i l’experimentació amb nous materials, l’ha convertit en un referent per a molts creadors.

Amb tan sols 14 anys, va començar els estudis de comerç per indicacions del seu pare, que va acceptar que, paral·lelament, es matriculés a classes nocturnes de dibuix a La Llotja de Barcelona “com un passatemps”.  Va ser el 1911, durant l’estada a Mont-Roig del Camp per recuperar-se d’una malaltia, que va decidir fermament ser pintor. Ni la projecció internacional, ni les estades a París, Nova York o Japó l’allunyarien mai dels paisatges del Baix Camp, claus per a la seva vocació artística i font d’inspiració, com tampoc de les seves arrels catalanes.

Després d’una primera etapa artística amb influències fauvistes, expressionistes i cubistes (Retrat de nena, 1919; La masia, 1920) l’estada a París el posa en contacte amb el surrealisme i el dadaisme, i la seva pintura evoluciona i s’allibera del convencionalisme i l’academicisme. En la seva particular visió surrealista, Miró s’inspira en l’irracional i transforma els objectes i els personatges en símbols i formes que mesclen allò geomètric amb allò orgànic. El carnaval d’Arlequí (1924) i El gos bordant a la lluna (1926) són títols molt significatius.

L’inici del reconeixement internacional de la seva obra, amb la compra de peces per part del MoMA de Nova York el 1928, coincideix amb la seva etapa més rebel, marcada pel desig de “matar” la idea clàssica de pintura. I és que durant tota la seva vida experimentarà amb noves tècniques i expressions com el collage, els gravats, la ceràmica, els tapissos, l’escultura, l’escenografia, basculant constantment entre la figuració i l’abstracció. A partir dels anys 60 inventa un nou llenguatge, on la seva mitologia característica (dona, ocell, estel, lluna i sol) adquireix una significació molt explícita (L'or de l'atzur, 1967).
Fugia del protagonisme públic, refugiant-se sovint en el seu estudi de Palma. Això no és impediment perquè Miró expressi la ràbia i sensibilitat pels grans esdeveniments de la seva època (la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial) a través de la seva obra: Natura morta del sabatot (1937) o la sèrie Constel·lacions (1939-1941). I fins i tot en els anys de consagració internacional, amb retrospectives als museus més prestigiosos, no s’atura el seu esperit combatiu. En són un exemple les teles que va cremar i foradar el 1973 en protesta contra la repressió franquista.

Una de les millors col·leccions de l’obra de l’artista es troba recollida a la Fundació Joan Miró de Barcelona, que va obrir les seves portes el 1975. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA i al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm, entre d’altres.

L’edifici de les Drassanes Reials, on es van construir moltes de les embarcacions que van sortir a la mar durant l’època Medieval i Moderna, acull ara el Museu Marítim de Barcelona (MMB). No hi ha, per tant, un lloc millor per explorar i conèixer la cultura i la història marítimes a Catalunya.

Les grans naus gòtiques alberguen les embarcacions de la col·lecció permanent del museu, com la Galera Reial, la barca República o el llaüt Jean et Marie, fent un repàs a la construcció naval entre els segles XIII i XVIII. Altres peces destacades de la col·lecció son els diversos mascarons de proa que conserva el museu i instrumental marí com octants i sextants, sonars mecànics, compassos i astrolabis nàutics, entre altres.

Les Drassanes Reials de Barcelona restaurades van obrir les portes el 16 de febrer de 2013, un cop acabada la rehabilitació d’aquest conjunt patrimonial extraordinari. La reforma també incloïa el Museu, que ara mostra elements que faciliten el diàleg interactiu, l'experiència vivencial i el coneixement transversal de la cultura i la història marítima a partir de múltiples disciplines. 

Com se sent un jugador del Barça a punt de sortir a la gespa? Els amants del futbol ho poden experimentar en pròpia pell en aquest museu. Actualment és un dels més visitats de Catalunya, amb una mitjana anual de més d’1.200.000 persones.

La idea de fer un Museu del Barça va néixer amb Joan Gamper, el fundador del club. Finalment es va inaugurar l’any 1984. Des de llavors s’hi poden veure els trofeus aconseguits per totes les seccions esportives del club català al llarg de la seva història i tot tipus d'objectes relacionats amb l'equip, els jugadors o els seguidors.

També compta amb un fons d’art de temàtica esportiva, amb obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs. A més, custodia la Col·lecció Futbolart, propietat de Pablo Ornaque, considerada una de les millors col·leccions privades del món sobre el futbol.

A partir de l’any 2010, va néixer el projecte Camp Nou Experience, un recorregut que converteix el visitant en protagonista a través de tecnologies immersives (video walls, taules tàctils, àudios, recreacions, etc). A més del museu es visita l’Estadi, l’Espai Messi i la Zona Multimèdia. Durant la visita, es pot recórrer el túnel de vestidors i transportar-se a una gran final o fotografiar a la sala de premsa una rèplica de la Copa d’Europa.

Ubicat al cor de La Rambla, el mercat de Sant Josep, conegut com La Boqueria, és un dels espais més populars del nucli antic de Barcelona. I és que rep cada dia més visites que la Sagrada Família. L’edifici actual data del 1836, però la seva funció comercial es remunta al segle XII.

A l'esplanada del Pla de la Boqueria s’instal·lava un mercat ambulant a l’aire lliure, on es reunien pagesos i comerciants de les poblacions veïnes per vendre els seus productes. Es feia fora de les muralles de la ciutat, davant el Portal de la Boqueria, per estalviar-se l'impost d'entrada de mercaderies.

L’espai on avui hi ha el mercat correspon a l’antic convent de Sant Josep, fundat pels carmelites descalços el 1586. Destruït al 1835, al seu solar s’hi va projectar la construcció d’una plaça monumental, la que hauria estat la més gran d’Europa, de la que es conserva el pòrtic neoclàssic. Es va decidir traslladar el mercat de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l'emplaçament definitiu. Es va anar ampliant amb solars del voltant, inclòs l’espai del convent de Sant Joan de Jerusalem, del segle XIV, que s’havia aterrat.

Al 1914, responent a les demandes de venedors i compradors, es va tancar el mercat amb una coberta de metall i vidre, seguint els criteris de l’arquitectura del ferro. Tot i així, la Boqueria no és com els altres mercats públics coberts de Barcelona com el Born (1876) o el mercat de Sant Antoni (1882), construïts ex novo amb aquesta finalitat. Hi domina una arquitectura híbrida que explica la història particular del que va ser el primer mercat que va existir a Barcelona.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.