Arqueologia

Aquest museu és el millor homenatge de la ciutat de Reus a un dels seus fills més il·lustres: el metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera (1896-1975). Durant la seva vida va reunir una extensa col·lecció paleontològica i arqueològica que representa un testimoni únic de les primeres cultures que van habitar la comarca del Baix Camp i territoris veïns.

El museu es va inaugurar el 1984 a l’Antic Banc d’Espanya, un edifici neoclàssic que crida l’atenció per la seva cantonada en forma de torre. Al seu interior, l’exposició permanent mostra materials que abracen des del paleolític inferior fins a l’ocupació musulmana medieval del nostre territori (segle VIII).

Tot i que l’antiga col·lecció Vilaseca és la base del fons arqueològic, també hi ha algunes peces d’altres procedències com dipòsits, donacions o excavacions més recents. Durant el recorregut es poden admirar restes fossilitzades d’animals quaternaris procedents del Barranc de la Boella (de més de 500.000 anys d’antiguitat), peces de la cova sepulcral neolítica del cau d’en Serra o una sivella de bronze trobada en un enterrament de la partida dels Antigons.

Una de les peces estrella és la representació d’una cérvola jove, gravada sobre una petita placa de llicorella (pissarra) amb un burí de sílex. És un dels exemplars més antics (uns 10.000 anys) i més bells d’art moble prehistòric trobats al nostre país.

Què ha passat a Mataró des de l’època de la flamant Iluro? Això és el que explica el Museu de Mataró a través de les seves seus. El seu objectiu és salvaguardar i difondre el patrimoni arqueològic, natural i moble vinculat a la capital del Maresme.

La seu central és a Can Serra, l’antiga casa pairal de Jeroni Serra Arnau, bastida el 1565 i d’estil renaixentista. Al seu interior es pot veure una exposició permanent que fa un recorregut des d’Iluro fins a l’actualitat, passant pels temps medievals i moderns. Val la pena aturar-se en dues peces significatives del passat romà de la ciutat: l’escultura de la Venus d’Iluro i el Retrat de Faustina Minor.

Durant el recorregut es pot veure una petita part del fons acompanyat de maquetes i audiovisuals. Les col·leccions del museu són molt diverses: materials arqueològics, espècimens naturals, objectes històrics i un fons d'art pictòric on destaquen una sèrie de gravats de Goya.

Una de les extensions del museu és el Clos Arqueològic de Torre Llauder, un jaciment amb les restes d’una vil·la romana de finals del segle I aC. Una altra de les seus es correspon a un altre dels moments d’esplendor de la ciutat. Es tracta de la nau petita de Can Marfà, un símbol del passat industrial de Mataró. Acull una exposició permanent que presenta més d’un centenar d’objectes relacionats amb la indústria del gènere de punt, una de les col·leccions més importants d’Europa en la seva especialitat.

També forma part del Museu de Mataró el centre d’art Ca l’Arenas. Neix del llegat de l’artista Jordi Arenas Clavell a la seva ciutat natal i dedica una atenció especial a l’activitat artística local. 

El Molí de les Tres Eres formava part d’una cadena de tres molins hidràulics de farina que van funcionar a Cambrils des del segle XIV fins a finals del segle XIX. Després d’utilitzar-se per a usos diversos i d’anys d’abandonament, finalment l’antic molí fariner es va convertir en la seu del Museu d’Història de Cambrils. Actualment acull dues exposicions permanents que expliquen el desenvolupament del municipi.

La mostra d’arqueologia "Cambrils: els orígens" fa un recorregut històric que va des de la prehistòria fins a la baixa romanitat, a través dels objectes neolítics, ibèrics i romans que provenen dels diferents jaciments del municipi. En especial, la Vil·la Romana de la Llosa. Destaquen un lampadari amb la representació del déu Bacus adolescent i una llàntia decorada amb una màscara, ambdós del segle I dC.

Un cop acabada la rehabilitació del molí, al 2001, es va inaugurar a la sala de moles l'exposició permanent "El Molí de les Tres Eres: testimoni viu del passat". En ella el visitant pot visitar les instal·lacions farineres i la seva maquinària que, setmanalment, es posa en funcionament amb una visita guiada. Després de més de 100 anys, el molí no només torna a moldre blat i fer farina, sinó que és un exemple viu de patrimoni preindustrial.

Alguns experts aposten pel topònim Aquis Voconis. Altres diuen que s’anomenava Aquae Calidae. El cas és que l’actual Caldes de Malavella va ser una important estació termal amb la romanització al segle I dC. Situada a prop de la Via Augusta, molts viatgers s’hi paraven per descansar i beneficiar-se de les propietats curatives de les seves aigües calentes (surten a 60°C). A partir d’aquí es va generar el nucli urbà.

Com a testimoni d’aquest moment es conserven les restes de les antigues termes romanes, que es van començar a excavar el 1897-1902. El conjunt està format per una piscina central envoltada d'habitacles destinats a tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, com si fossin banyeres, on s’aplicaven els olis.

El jaciment està molt ben conservat. Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes! Durant les excavacions s’hi han trobat objectes com un cap de gos realitzat en bronze o monedes de diversos períodes que es poden veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Els romans aviat van adonar-se dels beneficis de les aigües calentes que brollaven de manera natural en el que ara és Caldes de Montbui. Per això van fundar-hi una estació balneària de la qual en queda un testimoni excepcional: les termes situades al bell mig de la vila actual. Són les més ben conservades de la península Ibèrica.

La part restaurada –on es pot veure una piscina de 13,5 per 6,9 metres feta amb opus signium coberta per una volta- és només una de les ales d’un gran establiment termal construït en  l’època de l’Imperi. Al seu voltant es va anar desenvolupant el nucli urbà d’Aquae Calidae (tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquest topònim correspon a l’actual Caldes de Montbui o a Caldes de Malavella), que era força important al segle I dC. També s’han trobat restes de vil·les disseminades als afores.

Després dels romans, el nucli urbà de Caldes va entrar en decadència, tot i que va persistir durant l’època visigòtica. L’activitat termal es va recuperar al segle XIX, quan Caldes de Montbui es va convertir en la segona estació balneària d’Espanya.

Fundada cap a l’any 80-70 aC damunt un promontori natural, l’antiga Iluro (actual Mataró) va ser una de les principals ciutats romanes del moment, actuant com a centre organitzador d’un ampli territori (gairebé tota la comarca del Maresme). Avui dia, la majoria de restes arqueològiques es conserven sota el nucli històric de Mataró i conformen un dels jaciments més importants d’època romana de Catalunya.

Trams de la muralla i parts del fòrum, de diversos edificis públics, de les necròpolis urbanes i suburbanes, carrers, cases, una gran cisterna, el mercat i clavegueres i canalitzacions són les principals restes documentades d’aquesta ciutat que va arribar a tenir unes 6 hectàrees d’extensió. Una petita part d’aquests vestigis es poden veure actualment a la superfície, dins de diferents edificis i places.

La importància de l’antiga Iluro es reflecteix en la presència d’aquests destacats edificis públics i pel fet de posseir un sistema defensiu complex que es va utilitzar fins al segle V dC. Durant l’època de l’emperador August la ciutat va viure el seu moment de màxim esplendor i obtingué l’estatut jurídic de municipum. Les diferents domus de la ciutat també donen testimoni d’aquest passat pròsper: la Vil·la dels Caputxins, la dels Dofins i, sobretot, la de Torre Lauder són les més destacades.

Aquesta última estava ubicada als afores de la ciutat, a tocar de la Via Augusta. Se’n conserven restes de l'àrea residencial (pars urbana), i de la zona reservada a l'explotació agrícola. Com és habitual, les estances de la mansió senyorial es trobaven distribuïdes al voltant de l'atri o rebedor, i a la part central hi havia l’impluvium, espai utilitzat com a magatzem de l'aigua. Equipada amb banys termals, la vil·la, en bon estat de conservació, està decorada amb rics mosaics de motius geomètrics i vegetals.

Quan s’urbanitzava el clos de la Torre a Badalona l’any 1954 es va fer un troballa excepcional: les restes de les termes de la ciutat romana de Baetulo en un excel·lent estat de conservació. Per preservar-les, al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que s’inaugurava el 1966.

Des de la remodelació del 2010, baixar al subsòl del Museu de Badalona és accedir a un jaciment de 3.400 m2 amb els vestigis de la ciutat romana. A més de les termes, es poden veure restes del cardo maximus i del decumanus maximus (amb les corresponents clavagueres), de diverses botigues (tabernae) i de tres conjunts d’habitatges (insulae). Es tracta d’un dels conjunts arqueològics d'època romana més importants i més ben conservats de Catalunya.

L’exposició permanent del Museu explica els primers hàbitats testimoniats a Badalona -prehistòria, edat del ferro i cultura ibèrica-, però destaquen sobretot les peces referents a Baetulo, entre les quals hi trobem les pollegueres de la porta de la ciutat, el Vas de les Naus o el retrat d'Agripina.

La col·lecció compta amb un document epigràfic de gran valor, la Tabula Hospitalis, una taula de bronze que transcriu un pacte d'hospitalitat de l'any 98 dC entre els baetulonenses i Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat. L’altra joia de l’exposició és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Aquestes peces van tornar a Badalona el 1980, després que fossin espoliades durant la Guerra Civil.

A part de l’edifici principal, el Museu compta amb diferents subseus: els jaciments romans museïtzats de la Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini, el Turó d'en Boscà (poblat ibèric emmurallat), i la masia de Can Miravitges (casa senyorial agrícola del segle XVIII).

El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.

El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent. 

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

El dolmen de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva, és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya. Destaca també per ser un dels monuments funeraris més representatius de la seva tipologia, l’anomenat sepulcre de “galeria catalana” o “corredor ample”.

Datat entre el 2700 - 2200 aC, en ple període Neolític, es compon d'una galeria coberta de 7 metres de longitud amb forma d’U, aixecada amb lloses de granit. En origen, incorporava un túmul circular i un cromlec (estructura formada per pedres o menhirs clavats a terra de forma circular o el·líptica).

Aquests tipus de sepulcre de “galeria catalana” són propis del Neolític final i responen a una evolució dels “sepulcres de corredor”. Estan formats, doncs, per una cambra geomètrica on es dipositaven les restes humanes i els aixovars i un corredor que fa gairebé la mateixa amplada que la cambra.

La Cova d’en Daina es va excavar per primer cop al segle XIX i s’hi van trobar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i criatures, fruit d’enterraments col·lectius successius. A més, també es van localitzar utensilis de sílex, fragments de ceràmica i alguns ornaments (collarets i petites peces de pissarra i d’or).