L'ésser humà sempre ha necessitat expressar les seves inquietuds i pensaments. Quan l’escriptura no existia, l’expressió plàstica va ser el recurs idoni per transmetre aquestes idees. El conjunt d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica està format per 757 jaciments amb pintures, i va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Es tracta del conjunt de jaciments d’art rupestre més gran d’Europa. A Catalunya hi trobem els abrics d’ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona), Roca dels Moros (el Cogul) i la Cova dels Vilasos o dels Vilars (Os de Balaguer), entre d'altres.
Els humans que van habitar les muntanyes litorals i interiors d’Aragó, Catalunya, València, Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia van escollir abrics i coves poc profundes per pintar i gravar símbols i escenes de la seva vida quotidiana. De totes formes, els murs decorats també plantegen molts interrogants sobre les seves creences, organització i altres aspectes que difícilment arribarem a conèixer.
Les pintures de l’arc mediterrani es van executar a les darreries del Paleolític fins a l’edat del bronze o del ferro. Classificades com a art llevantí, expressen idees que fins aleshores eren inexistents: l’home mostra la seva relació amb l’entorn, els vincles amb la natura, les creences i, alhora, manifesta el seu domini i intervenció en el medi on viu.
Els creadors de les pintures rupestres van utilitzar diferents tècniques i colors creant diversos estils que els estudiosos han classificat en naturalista, esquemàtic i macroesquemàtic. Aquests dos últims es van imposar en la fase final, i es decantaven per una estilització cada vegada més accentuada de les expressions i pel creixent protagonisme de signes i símbols. El color més utilitzat és el vermell, en totes les seves variades tonalitats.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.
Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.
Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.
El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Ocupades per l’home des dels inicis del Paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà el formen diversos abrics o coves (la de l’Arbreda, la de Mollet i el Reclau Viver).
Els estudis que s’hi han fet revelen que ens trobem en un dels millors jaciments de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. Fa uns 200.000 anys (Paleolític mitjà) els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys) hi van viure els neandertals i finalment, durant el Paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent a l’actual.
Entre les troballes més importants, destaca el crani localitzat el 1973, que és la resta d'humà modern més antiga de Catalunya (té 22.300 anys d’antiguitat).
Les primeres excavacions arqueològiques les va iniciar Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX. Ja al segle XX les va continuar el doctor Josep Maria Corominas (1943) i actualment hi treballen investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual parc.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.
El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.
El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.
Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.
Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.
Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.
Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.
Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
Com era la vida a la Catalunya de fa 7.000 anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de La Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics de Catalunya i un jaciment excepcional: és l’únic de la Península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.
L'any 1994, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com a nivell subaquàtic. Les eines de fusta localitzades son arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs, també de fusta, d’aixes, falçs i tiges de fletxa. El paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics.
Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors. Aquests, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància.
