Arqueologia

Baetulo es va fundar ex novo al voltant de l’any 100 aC com una de les primeres colònies de la Hispania Tarraconensis. Però va ser sobretot en època d’August que es va convertir en una ciutat pròspera al litoral mediterrani, famosa per la seva producció i exportació vitivinícola, com ho demostren les àmfores de vi de Baetulo trobades per tot l’Imperi. Avui les restes museïtzades d’aquesta colònia romana, que va donar lloc a l’actual Badalona, són unes de les més ben conservades de Catalunya.
 
Les primeres excavacions regulars, en el primer terç del segle XX, van fer aparèixer les primeres troballes. Tot i així, la museïtzació del patrimoni romà de la ciutat va començar el 1955, quan es van descobrir les termes de Baetulo en un magnífic estat de conservació. Al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que es va inaugurar el 1966.
 
Després de les reformes realitzades el 2010, aquest equipament mostra en un circuit circular de més de 3.000 m2 les termes (conservades en la seva totalitat), el decumanus i el cardo maximus, amb un conjunt d’habitatges (insulae) i botigues (tabernae), a més de les restes de les clavegueres. En el recorregut s’ubica l’exposició permanent, on destaquen peces com la Tabula Hospitalis. La joia del museu, però, mesura només 28 cm: és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Els efectes sonors, la il·luminació i elements de reconstrucció històrica completen els espais per submergir-nos en l’antiga Baetulo.
 
Altres elements que es poden visitar de la Badalona romana són la Domus dels Dofins (amb mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals), el Jardí de Quint Licini (amb les restes d’una piscina romana) i un tram de 38 metres del conducte d’aigües amb volta de canó, que proveïa d’aigua potable les domus, les fonts públiques i les termes. Són mostres de l’esplendor al qual va arribar la ciutat.

"Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino”. Aquesta inscripció en una làpida del Museu d’Història de Barcelona mostra el nom sencer amb què els romans van fundar la ciutat que donaria lloc a l’actual Barcelona els anys 15-13 aC,  durant l’època de l’emperador August. Durant segles va ser una destacada colònia de la Laietània, que va anar guanyant un paper més important en el període final de l'antiguitat.
 
Tot i que gran part de ciutat romana continua amagada, nombroses intervencions arqueològiques segueixen aportant informació sobre com era Barcino. Actualment es poden veure diverses restes museïtzades.
 
Una part significativa de la colònia és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants. Es complementa amb les Domus d’Avinyó i d’Honorat, habitatges residencials que van pertànyer a importants personatges de Barcino.
 
A l’espai central del fòrum tot apunta que s’hi aixecava un imponent temple dedicat a August, del qual es conserven in situ tres columnes a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. No molt més lluny, dins l’actual Pati Llimona, hi trobem les restes monumentals de la Porta de Mar i de les termes que estaven situades a l’exterior de l’entrada marítima.
 
Són significatives també les necròpolis com la de la plaça de la Vila de Madrid, que mostra 85 elements funeraris, i la de les Drassanes Reials, que conserva un mausoleu. Ambdues es troben al voltant de les vies que sortien de Barcino.
 
Altres vestigis que es poden veure de la Barcelona romana són els fragments de la muralla (tant l’original del segle I aC com la que es va superposar al segle III dC), algunes torres de defensa, restes del fossar que es va utilitzar com a claveguera i que envoltava el perímetre de la muralla i alguns arcs i arcades d’un dels dos aqüeductes que subministraven aigua a la ciutat.
 
A fora de les muralles, Barcino tenia un extens ager on s’han identificat diverses vil·les.

Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
 
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
 
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
 
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
 
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
 
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
 
La  terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.

Aquest antic campament militar andalusí és el nucli originari de Balaguer i un jaciment arqueològic extraordinari que permet conèixer el passat islàmic de la ciutat.
 
El seu origen es remunta a mitjan segle VIII, durant l’ocupació de la Península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat l’any 711. Aquestes hi van aixecar un campament militar que s’utilitzaria com a “base d’operacions” per a les expedicions de conquesta que partien del riu Segre cap a Europa.
 
Amb el temps, l’ús militar es va anar reconvertint en civil fins a esdevenir una ciutat (medina), que va viure el moment de màxim esplendor al segle XI gràcies als recursos agrícoles  i ramaders. Els investigadors hi han descobert les restes dels edificis característics de les ciutats islàmiques d’aquesta època: mesquita, aljama, castell senyorial (suda),  zona residencial, places, barri de terrissaires, etc.
 
Amb la posterior conquesta cristiana (1105) i l’expulsió de la població musulmana, el Pla d’Almatà va tornar als usos militars i agrícoles, reconvertit en camps de vinya i oliveres.
 
Des de l’any 1983 s'hi han dut a terme excavacions que han posat al descobert l'entramat urbà de l’antiga medina. Actualment a la zona s’hi pot visitar el Parc Arqueològic, on s’han excavat i museïtzat quatre grans cases i una part de carrer, i es poden veure les restes de l’antiga muralla del segle VIII i diverses sitges.

Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.

Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.

Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència,  la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.

L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.

Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.

El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.

El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.

Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.

Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.

Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.

Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.

Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.

A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.

La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.

Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.

Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.

Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.

A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.

Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.

Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.

Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.