El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
La cultura catalana no es pot entendre sense els grans equipaments de Barcelona. Són escenaris que han esdevingut la columna vertebral de la cultura del país.
El Palau de la Música, obra de Lluís Domènech i Montaner i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és molt més que una refinada mostra de l’arquitectura modernista. Testimoni d’episodis claus de la història catalana, s’ha convertit en referent per als catalans.
Compartint protagonisme com a símbol de la cultura catalana hi ha el Gran Teatre del Liceu. Construït el 1847 i lligat des dels inicis a la burgesia barcelonina, aquest edifici ha sobreviscut a dos episodis catastròfics: una bomba anarquista l'any 1893 i un incendi el 1994.
Entre els equipaments contemporanis vinculats a les arts escèniques destaquen el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. En l’àmbit musical la referència més enllà del Palau de la Música i el Liceu és L’Auditori de Barcelona. Pel que fa a l’art, les principals institucions són el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ofereix una perspectiva global i històrica de l’art català, i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), aparador de l’art més actual.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
El pavelló és una estructura horitzontal d’una sola planta que descansa sobre 8 pilars d’acer que suporten tot el pes de la coberta plana. No hi ha cap espai tancat, ni tampoc portes, i gairebé no existeix una separació entre l’interior i l’exterior. La geometria pura i la senzillesa dominen l’edifici.
Murs de vidre, marbres verds, ònix daurat de l’Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua són els ‘ingredients’ utilitzats per Ludwig Mies Van der Rohe per dissenyar un edifici auster però amb notables qualitats expressives.
Aquesta obra tan singular es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe va ser un “cop de modernitat” enmig de les sumptuoses construccions noucentistes que van definir la urbanització de Montjuïc.
Tot i ser concebut com un edifici efímer (es va desmuntar un cop acabada l’Exposició Universal) va tenir prou temps per convertir-se en un referent del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX). Tant és així que el 1954, amb motiu del 25è aniversari de l’Exposició, l’arquitecte Oriol Bohigas n'impulsa la reconstrucció. Aquesta es va fer realitat al cap de més de 30 anys, el 1986.
