Jaciment

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Si hi ha un espai que evoqui com devia ser l’estil de vida de les elits romanes, aquest és la Vil·la dels Munts.

El conjunt de pintures rupestres de les Muntanyes de Prades està format per una quarantena de jaciments, però només tres són visitables: Portell dels Lletres, Mas d'en Llort i Mas d'en Ramon d'en Bessó.
 
A les composicions i escenes pictòriques s’observen caçadors i animals salvatges com cabres, cérvols, bòvids, senglars, etc., així com pastors amb animals domèstics i un gran nombre de signes abstractes i simbòlics. Permet veure la transició dels recol·lectors-caçadors (llenguatge més senzill) cap als agricultors (llenguatge més complex).
 
Aquest també podria haver estat un espai de culte al sol: a banda de les escenes de caça, també hi veiem la recol·lecció de la mel i postes de sol.
 
Per facilitar la comprensió del conjunt de totes les pintures, es va crear el Centre d'Interpretació de l’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, situat a Montblanc. S’hi pot veure una bona mostra d'aquestes imatges prehistòriques i també una exposició, amb reproduccions a escala real dels abrics rupestres.
 
Part del conjunt (una quinzena) va ser inclòs a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998, juntament amb la resta de jaciments d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, i és part de la Ruta de l’Art Rupestre.

Les pintures rupestres del Cocó de la Gralla, amb més de 8000 anys d’antiguitat, van ser descobertes el 2004 per un veí de la zona, però fins deu anys després no es va informar les autoritats de la seva existència.
 
Les pintures estan situades al Parc Natural dels Ports, al barranc de Montpou, al municipi de Mas de Barberans (Montsià) i constitueixen una troballa extraordinària: hi trobem un tipus de figures que no havien estat documentades a Catalunya fins al 2018.

El conjunt de pintures està format per 69 figures d’estil llevantí o naturalista, entre les que es poden observar 27 arquers, 4 figures humanes o 3 cabres; algunes porten ornaments, com ara plomes. En destaquen dues fileres d’arquers a la carrera, així com diversos animals i petjades, que formen una possible escena de cacera. Aquestes figures fan d’aquest conjunt un dels més excepcionals que es conserven a Catalunya.

El municipi de Capçanes, al Priorat, concentra concentració de jaciments rupestres més gran de tot Catalunya. Sumen, en total, 19 conjunts repartits entre dos barrancs: el de la Vall i Parellada. Una de les representacions més importants és 'la matança', un mural de 27 figures que representen una matança o un sacrifici humà, una raresa en l'art llevantí que fa del conjunt una troballa única.  
 
Entre les més de 150 figures humanes i d’animals que s’identifiquen, destaca també un gran toro de 54 centímetres, un dels més grans documentats fins avui, així com tres gravats al sostre de l’abric que representen tres cérvols. Es tracta del primer conjunt a Catalunya on trobem pintures rupestres dibuixades al sostre d’un espai obert, que daten d’una època en què es creu que no hi havia art rupestre al territori i, per tant, podríem estar davant del principi de l’art rupestre a Catalunya.

Fundada cap a l’any 80-70 aC damunt un promontori natural, l’antiga Iluro (actual Mataró) va ser una de les principals ciutats romanes del moment, actuant com a centre organitzador d’un ampli territori (gairebé tota la comarca del Maresme). Avui dia, la majoria de restes arqueològiques es conserven sota el nucli històric de Mataró i conformen un dels jaciments més importants d’època romana de Catalunya.

Trams de la muralla i parts del fòrum, de diversos edificis públics, de les necròpolis urbanes i suburbanes, carrers, cases, una gran cisterna, el mercat i clavegueres i canalitzacions són les principals restes documentades d’aquesta ciutat que va arribar a tenir unes 6 hectàrees d’extensió. Una petita part d’aquests vestigis es poden veure actualment a la superfície, dins de diferents edificis i places.

La importància de l’antiga Iluro es reflecteix en la presència d’aquests destacats edificis públics i pel fet de posseir un sistema defensiu complex que es va utilitzar fins al segle V dC. Durant l’època de l’emperador August la ciutat va viure el seu moment de màxim esplendor i obtingué l’estatut jurídic de municipum. Les diferents domus de la ciutat també donen testimoni d’aquest passat pròsper: la Vil·la dels Caputxins, la dels Dofins i, sobretot, la de Torre Lauder són les més destacades.

Aquesta última estava ubicada als afores de la ciutat, a tocar de la Via Augusta. Se’n conserven restes de l'àrea residencial (pars urbana), i de la zona reservada a l'explotació agrícola. Com és habitual, les estances de la mansió senyorial es trobaven distribuïdes al voltant de l'atri o rebedor, i a la part central hi havia l’impluvium, espai utilitzat com a magatzem de l'aigua. Equipada amb banys termals, la vil·la, en bon estat de conservació, està decorada amb rics mosaics de motius geomètrics i vegetals.

A la confluència entre el Baix Aragó i la desembocadura de l’Ebre, hi trobem un jaciment ibèric molt singular. I és que conserva una gran torre en el punt més alt del recinte, testimoni del seu moment de més esplendor (l’assentament ja existia pels volts de l'any 600 aC. Tot i així va ser al segle V aC quan es va fortificar). Però no només això. El Coll del Moro és un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya dels quals es coneix i es pot visitar la necròpolis.

Situat en un punt estratègic de la Ilercavònia, des de l’assentament es controlaven els fluxos d’intercanvi comercial entre la costa i les terres de l’interior. És significatiu que dins del poblat s’hagi localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits.

La necròpolis, amb tres àrees d'enterrament, data aproximadament d’entre els anys 800 i 450 aC. i sembla que hauria coexistit amb el poblat en la seva fase més primitiva. Aquest va estar ocupat fins al segle I dC.

El jaciment del Coll del Moro forma part de la Ruta dels Ibers.

Aquest poblat ibèric de la desembocadura de l’Ebre, situat en un puig de la Serra del Montsià,  comptava amb uns habitants molt distingits: era l’elit de la tribu dels ilercavons que des d’aquí controlava els excedents d’altres assentaments de la zona i els intercanviava per productes de luxe amb altres pobles de la Mediterrània.

La Moleta del Remei és considerat un gran poblat de la primera edat del ferro i després un assentament iber de llarga durada i importància. De fet, és l’únic poblat del sud de la Ilercavònia ocupat ininterrompudament (del segle VII aC al II aC).

El jaciment compta amb un recinte fortificat amb sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militar. I és que eren un element de prestigi que indicava l’estatus dels habitants del poblat. Al seu interior s’han identificat carrers de circumval·lació i gairebé tots els habitatges estan adossats a la muralla. S’han localitzat tres edificis que podrien tenir funció de culte, on s’han trobat inhumacions infantils.

A partir del segle V aC, el que era un petit assentament ibèric a dalt d’un turó davant els estanys de la platja de Calafell es va convertir en un dels poblats destacats de la tribu dels cossetans. En aquell moment es va aixecar una poderosa muralla i es va traçar una extensa trama urbana. Part de la singularitat d’aquest jaciment, però, es troba en la museografia. I és que s’ha reconstruït bona part de la Ciutadella de Calafell utilitzant criteris de l’arqueologia experimental. El resultat és una aproximació científica i didàctica de com vivien realment els ibers.

De les 3 hectàrees que ocupava el poblat, gairebé s’ha excavat tot el recinte de dins de la muralla. S’ha identificat que algunes de les cases pertanyien a una elit de guerrers i, en el punt més alt, es trobava la casa del cabdill. També s’han localitzat recintes destinats a cultes domèstics, un pou d'aigua, forns per coure pa i torres que servien de magatzem.

Les dades arqueològiques extretes de les excavacions van permetre al 1992 reconstruir el poblat, seguint models museogràfics dels països nòrdics. Es va escollir plasmar l’última fase d’ocupació, al segle III aC, just abans de la romanització de la península Ibèrica. Així, es pot recórrer els carrers i entrar a les cases, que fins i tot estan moblades amb rèpliques dels objectes trobats al jaciment. Aquesta musealització ha fet que la Ciutadella de Calafell formi part des del 2007 de la xarxa europea EXARC (European Exchange on Archaeological Research and Communication).

A Tivissa, en un punt estratègic del riu Ebre des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra, al 1912 es van trobar per casualitat un conjunt d'arracades, braçalets, anells, mànecs de mirall i 29 monedes d’època ibèrica. Més tard va aparèixer una figura d’una parella de bous de bronze. Però va ser el 1927 quan es va produir la troballa més important: és el que es coneix com el Tresor de Tivissa, el millor exemple d’orfebreria ibèrica que es conserva a Catalunya.

A partir d’aquí es va començar a excavar la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles de Tivissa, que s’ha considerat un dels més importants de Catalunya. Ocupava unes 4,4 hectàrees i la seva ubicació li permetia controlar les rutes comercials de grecs i fenicis per l’Ebre. No està clara la data de la seva fundació, però es creu que ja podria haver existit abans del segle VI aC. Es va abandonar a finals del segle III aC, amb l’arribada dels romans. Després s'hi va bastir un petit castell medieval.

Actualment es poden veure les restes de dues torres pentagonals, l'únic exemple d'aquest tipus d'estructura en el món ibèric. La seva situació fa pensar que en aquest cas no tenien una funció defensiva sinó que eren un element de prestigi. També estan excavats una sèrie d’habitatges situats radialment, que devien formar grups de cases o barris.

Tot apunta que a l’interior de la ciutat hi havia un santuari o lloc de culte. I és que el Tresor de Tivissa, que actualment es pot veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya, està format per 17 peces de plata dels segles IV-III aC que corresponen majoritàriament a una vaixella de luxe destinada probablement a celebracions rituals.

El jaciment del Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.