Ocupades per l’home des dels inicis del Paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà el formen diversos abrics o coves (la de l’Arbreda, la de Mollet i el Reclau Viver).
Els estudis que s’hi han fet revelen que ens trobem en un dels millors jaciments de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. Fa uns 200.000 anys (Paleolític mitjà) els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys) hi van viure els neandertals i finalment, durant el Paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent a l’actual.
Entre les troballes més importants, destaca el crani localitzat el 1973, que és la resta d'humà modern més antiga de Catalunya (té 22.300 anys d’antiguitat).
Les primeres excavacions arqueològiques les va iniciar Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX. Ja al segle XX les va continuar el doctor Josep Maria Corominas (1943) i actualment hi treballen investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual parc.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
Com era la vida a la Catalunya de fa 7.000 anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de La Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics de Catalunya i un jaciment excepcional: és l’únic de la Península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.
L'any 1994, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com a nivell subaquàtic. Les eines de fusta localitzades son arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs, també de fusta, d’aixes, falçs i tiges de fletxa. El paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics.
Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors. Aquests, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància.
A les acaballes de la Guerra Civil espanyola, la Batalla de l’Ebre va ser el punt d’inflexió del conflicte en propiciar la pèrdua de Catalunya per part republicana. Un intens combat que es va desenvolupar al Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta. Actualment, la combinació d’espais històrics i centres d’interpretació formen els Espais de la Batalla de l’Ebre, testimoni viu d’un dels episodis més tràgics de la història recent del país.
El Poble Vell de Corbera d’Ebre resta com a símbol mut de la barbàrie d'aquest conflicte. Passejar entre les restes de carrers i cases destruïdes fa rememorar els bombardeigs i la dissort dels seus antics habitants. Als barrancs de Vilalba dels Arcs s’hi pot veure una línia de 700 metres de trinxeres que van formar part de la xarxa de defensa republicana. A la Fatarella s’hi conserva un refugi militar i els murs del castell de Miravet van servir de refugi als soldats nacionals que guarnien la població.
Els Espais de la Batalla de l’Ebre inclouen un total de 19 localitzacions històriques i cinc Centres d’Interpretació: 115 dies (Corbera d’Ebre), Soldats a les trinxeres (Vilalba dels Arcs), Hospitals de Sang (Batea), Les veus del front (Pinell de Brai) i Internacionals a l’Ebre (La Fatarella).
Fa 2700 anys una tribu d’ilergets aixeca el seu assentament en una plana prop de l’actual Arbeca (Les Garrigues). És un bon indret per cultivar la terra. Però tot i la placidesa del lloc, els ilergets temen els atacs enemics i per això aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d’Els Vilars una construcció única en el món ibèric català i europeu i un dels punts imprescindibles de La Ruta dels Ibers.
De forma ovalada, la fortificació estava totalment emmurallada i disposava de torres de vigilància. Per accedir-hi només hi havia dues portes de petites dimensions. Si entrar a l’assentament era difícil, acostar-s’hi tampoc era feina fàcil: davant els murs, una barrera de pedres clavades al terra (chevaux-de-frise) impedien el pas de forasters a peu o a cavall. Uns grans fossars completaven les obres defensives. A l’interior, les vivendes s’organitzaven al voltant d'una plaça presidida per un gran pou.
Totes aquestes estructures són visibles actualment, gràcies als treballs de restauració i conservació del jaciment. Vist des de l’aire, es pot apreciar perfectament la seva planta ovalada i els límits de les cases rectangulars que acollien el centenar d’habitants que va tenir Els Vilars.
Els ilergets hi van viure durant 400 anys i van abandonar el lloc de forma abrupta. El perquè encara és avui un misteri. La seva fortalesa tan singular s’ha convertit en un dels referents ibers de la Península.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
La història s’atura una i altra vegada a Roses. Fundada com a colònia grega, la seva ubicació la converteix en un punt estratègic del Mediterrani. Per això, el lloc ha conegut diferents ocupacions i ha estat blanc de nombrosos atacs. Actualment, la Ciutadella és un modern centre cultural i un extraordinari jaciment.
En els 139.000 m2 del recinte s’hi reuneixen les restes arqueològiques de la colònia grega i posteriorment romana de Rhode, el monestir romànic de Santa Maria i l’estructura de la vila vella de Roses, que fins i tot conserva algunes fortificacions medievals.
Les muralles actuals són una fortificació de grans baluards que daten de l'època renaixentista i moderna. I és que al segle XVI, el rei Carles V mana construir la Ciutadella i el castell de la Trinitat per protegir-se dels pirates i dels turcs.
El 1814 són els mateixos francesos els que volen la ciutadella, que es recupera i s’obre al públic avançat el segle XX.
Des del 2004 dins el recinte es pot visitar el Museu de la Ciutadella, un edifici contemporani on es resumeix la història del conjunt.
Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la "catedral" paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardoromà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.
La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel. El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una "còpia" del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari. Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.
La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).
Amb 6.000 anys d’antiguitat, les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Estaven dedicades a l’extracció de variscita (o cal·laïta), un mineral semipreciós que s’utilitzava per fer peces de joieria.
A banda de la complexa xarxa minera que el forma, el jaciment destaca per les restes arqueològiques que s’hi han trobat, que reflecteixen el context socioeconòmic i cultural del Neolític a la Península Ibèrica. Eines de pedra, os i fusta (encara no coneixien els metalls), fragments de ceràmica i restes de materials constructius són alguns exemples d’aquests vestigis neolítics.
Un dels objectes més destacats és la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de ceràmica negra; es tracta d’una peça incompleta i trencada en diferents fragments, dels quals es pot deduir una forma femenina, d’estructura simètrica i desproporcionada, amb ulls en forma de sols i amb les extremitats superiors recolzades sobre un ventre prominent. La Venus de Gavà podria ser la imatge d’una deessa de la fertilitat i constitueix una de les poques representacions religioses del neolític existents a la Península.
Les manifestacions artístiques (la Venus i les joies) i la complexitat de les mines posa de manifest que els habitants de la zona formaven una societat avançada i amb sòlides creences religioses.
