Jaciment

En una petita península a l’actual municipi de Palamós, sobre un turó, al segle VI aC els ibers van bastir un petit nucli de població que es convertiria en el poblat fortificat més important de les tribus indiketes després d’Ullastret. Ubicat en una zona amb immillorables condicions de control i defensa, va desenvolupar la seva economia a partir del comerç amb la ciutat grega d’Empúries.

Entre el segle IV aC i III aC va ser el seu moment de màxim esplendor. Llavors l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme. La primera urbanització va ser a la part més elevada del poblat. Per guanyar terreny als pendents del turó, es van aixecar terrasses reforçades amb murs de contenció sobre les que es van construir els carrers i les cases. Avui encara es poden veure a la banda de llevant. Sembla ser que al capdamunt de l’acròpolis hi havia un temple hel·lenístic del qual se n’han trobat les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes.

Amb la romanització, el poblat de Castell no va desaparèixer. El seu enclavament estratègic li va fer experimentar una nova esplendor al segle II aC. L’assentament es va ampliar cap al nord, fora de la muralla, ocupant el que fins llavors eren camps de sitges. A més de fer cases noves, es va crear una plaça porticada envoltada de locals comercials.

El jaciment del Castell és de gran importància tant per la seva tècnica arquitectònica com per l’estat de conservació de les restes. I és que es manté una gran part de les estructures, fins i tot paraments de més d’1,5 metres d’alçada. Es poden veure gairebé íntegres la muralla, habitacions, carrers, cisternes d’aigua i sitges per guardar-hi el gra.

Des de la seva ubicació privilegiada en un puig de la Serra Grossa i al marge esquerre del riu de la Sénia, el castell d’Ulldecona és l’exemple clar de castell de frontera. Durant l’ocupació àrab, del segle VIII a l’XI, era una fortificació andalusí. Amb la conquesta de les terres al sud de l’Ebre pels cristians va passar a la família Montcada de Tortosa el 1148, que el va cedir a l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i es va transformar en un castell cristià. Al seu voltant s’hi va anar agrupant la població, que es protegia així dels atacs musulmans.

Actualment el conjunt fortificat consta de tres edificacions -dues torres i l'antiga església-, i restes d'altres enderrocades, envoltat tot d'una muralla perimetral. Una de les estructures més emblemàtiques és la torre circular, del segle XII, que servia de talaia. I és que des de la terrassa superior, que conserva els merlets i espitlleres, es té una vista privilegiada de la zona. Es complementa amb la torre de l’homenatge del segle XIII, quadrada, que allotjava les estances senyorials. 

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que data del segle XVI. Podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal del castell.

Tot i que les estructures més visibles es corresponen a la fortificació militar cristiana, es conserven encara els vestigis del primer castell àrab com les restes de la muralla, culminada per dues torres de control. En el recinte també s’han trobat murs d'habitacles medievals i fins i tot les restes d’un antic assentament ibèric.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

Aquest antic campament militar andalusí és el nucli originari de Balaguer i un jaciment arqueològic extraordinari que permet conèixer el passat islàmic de la ciutat.
 
El seu origen es remunta a mitjan segle VIII, durant l’ocupació de la Península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat l’any 711. Aquestes hi van aixecar un campament militar que s’utilitzaria com a “base d’operacions” per a les expedicions de conquesta que partien del riu Segre cap a Europa.
 
Amb el temps, l’ús militar es va anar reconvertint en civil fins a esdevenir una ciutat (medina), que va viure el moment de màxim esplendor al segle XI gràcies als recursos agrícoles  i ramaders. Els investigadors hi han descobert les restes dels edificis característics de les ciutats islàmiques d’aquesta època: mesquita, aljama, castell senyorial (suda),  zona residencial, places, barri de terrissaires, etc.
 
Amb la posterior conquesta cristiana (1105) i l’expulsió de la població musulmana, el Pla d’Almatà va tornar als usos militars i agrícoles, reconvertit en camps de vinya i oliveres.
 
Des de l’any 1983 s'hi han dut a terme excavacions que han posat al descobert l'entramat urbà de l’antiga medina. Actualment a la zona s’hi pot visitar el Parc Arqueològic, on s’han excavat i museïtzat quatre grans cases i una part de carrer, i es poden veure les restes de l’antiga muralla del segle VIII i diverses sitges.

Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.

Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.

Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència,  la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.

L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.

El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...

Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.

D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.

A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.

Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.

La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.

Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.

A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.

Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.

Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.

Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.

Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.

El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.

Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.

Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.

Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.

En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.

Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.