Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.
L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.
Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.
A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.
El conjunt del Teatre-Museu amb la Cúpula i la Torre Galatea (amb la seva façana decorada amb maniquins, ous i pans de crostó) és la icona més emblemàtica del paisatge urbà de Figueres. L’edifici es considera en sí mateix l’objecte surrealista més gran del món. Però, alhora, alberga en el seu interior moltes obres mestres de Salvador Dalí.
El Teatre-Museu, construït sobre les restes de l'antic teatre de Figueres, va ser concebut i planificat pel mateix Dalí com el seu gran projecte personal. El seu fons de pintura permet fer un recorregut artístic des dels inicis del pintor (La Venus que somriu o Port Alguer). Tot i així, el Museu recull per sobre de tot l'explosió del surrealisme amb obres tan emblemàtiques com Espectre del sex-appeal, Leda atòmica, La panera de pa o Galatea de les esferes.
També cal destacar un conjunt d’obres que Dalí va crear pensades per al seu Museu com la sala Mae West, la sala Palau del Vent, el Cadillac plujós o la pintura Gala nua mirant el mar que a 18 metres apareix la figura del president Lincoln.
El 1988 s’afegeix l’espai expositiu de la sala de les Loggies que mostra l'obra tardana de Salvador Dalí, basada en l’experimentació científica i en l’estudi de clàssics de la pintura.
El Teatre-Museu Dalí de Figueres forma, juntament amb el Castell Gala Dalí de Púbol i la Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat, el triangle dalinià empordanès que permet endinsar-se en la vida i obra d’un dels pintors més internacionals que ha tingut Catalunya.
El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.
L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.
El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.
A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.
Enmig de Montjuïc, a Barcelona, entre l’ombra dels arbres, els volums blancs de la Fundació Joan Miró no passen desapercebuts. Al seu interior, es custodien més de 14.000 peces del pintor surrealista, entre pintures, escultures, ceràmiques i tapissos. Un dels valors més importants de la Fundació és que conserva gairebé tots els dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l'obra l’artista.
El fons es va crear principalment amb una donació del propi Joan Miró i es va ampliar amb donacions de familiars, amics i col·leccionistes.
La col·lecció de la Fundació permet realitzar un viatge a través de la vida artística de Miró. Començant amb les primeres pintures amb clara influència de l'impressionisme, el fauvisme i el cubisme francesos (Ermita de Sant Joan d'Horta o Retrat d’una vaileta). Passant per l’etapa plenament surrealista (L’ampolla de vi) i els coneguts collages (Homenatge a Prats). I acabant amb les seves obres sobre la Guerra Civil (Home i dona davant d'un munt d'excrements) i els quadres de les constel·lacions.
Però el museu no només destaca per l’obra que acull sinó també pels seus plantejaments arquitectònics i museològics. Miró volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista sinó en un lloc de descoberta i debat. I amb aquest objectiu va demanar a l’arquitecte Josep Lluís Sert que construís un edifici amb personalitat pròpia. El resultat és una arquitectura que és el millor aparador possible de l’obra de l’artista.
Amb 6.000 anys d’antiguitat, les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Estaven dedicades a l’extracció de variscita (o cal·laïta), un mineral semipreciós que s’utilitzava per fer peces de joieria.
A banda de la complexa xarxa minera que el forma, el jaciment destaca per les restes arqueològiques que s’hi han trobat, que reflecteixen el context socioeconòmic i cultural del Neolític a la Península Ibèrica. Eines de pedra, os i fusta (encara no coneixien els metalls), fragments de ceràmica i restes de materials constructius són alguns exemples d’aquests vestigis neolítics.
Un dels objectes més destacats és la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de ceràmica negra; es tracta d’una peça incompleta i trencada en diferents fragments, dels quals es pot deduir una forma femenina, d’estructura simètrica i desproporcionada, amb ulls en forma de sols i amb les extremitats superiors recolzades sobre un ventre prominent. La Venus de Gavà podria ser la imatge d’una deessa de la fertilitat i constitueix una de les poques representacions religioses del neolític existents a la Península.
Les manifestacions artístiques (la Venus i les joies) i la complexitat de les mines posa de manifest que els habitants de la zona formaven una societat avançada i amb sòlides creences religioses.
Quan es va morir el paleontòleg Miquel Crusafont, els fills van cedir el fons i la col·lecció de fòssils del seu pare a l’Institut Provincial de Paleontologia, amb la condició que no sortís de Sabadell.
Aquest institut va passar a anomenar-se posteriorment Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i avui és el centre de referència en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia a Catalunya (la ciència que estudia els éssers vius del passat a través dels fòssils). Al llarg de la seva història, la col·lecció s’ha ampliat fins als 200.000 registres fòssils, obtinguts a diferents jaciments, convertint-se en una de les més importants d’Europa.
Entre les troballes més conegudes que custodia l’ICP hi ha en Jordi i la Montse (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus). Tots ells són primats de més de 12 milions d’anys i han permès explicar millor el període entre els homínids i els seus ancestres primats.
Des del 2010, el museu s’ha convertit en el principal espai divulgatiu de l’ICP. Allà, a través de recorreguts interactius, es mostra com és el procés de recerca paleontològica, com és un laboratori de restauració de fòssils, fòssils en 3D i recreació de paisatges de fa 66 milions d'anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.
