Museu

La garbella era un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, també s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes. La Garbella és precisament com es coneix la masia del segle XVIII, al centre d’Arbúcies, on es troba el Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) a la Gabella, un nom que ja marca un passat històric vinculat a les persones i al territori. I és que el MEMGA, inaugurat el 1985, es dedica a la conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny.

La visita a les instal·lacions passa per tres espais. La planta baixa està dedicada als primers pobladors i mostra l’evolució de les formes de vida al Montseny: prehistòria, món iber, romanització i edat mitjana. El visitant fa un recorregut per la història on es va trobant objectes representatius (alguns originals, altres reproduccions). Dedica una sala al castell de Montsoriu (segle XIV) amb una selecció de materials recuperats durant les intervencions arqueològiques. Una gran maqueta de la fortificació presideix l’espai.

La primera planta se centra en la societat tradicional d'autoabastament, que es basava en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. S’estructurava al voltant dels masos, que van ser el pilar econòmic del segle XIX al Montseny, fins a la industrialització. Precisament, la darrera planta del museu està dedicada als canvis que va produir l’arribada de la indústria a la zona. Dins de les col·leccions del museu cal destacar les mostres d’oficis artesanals i de la primera industrialització.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.

L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.

El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.

Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.

L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.

No es pot entendre la vila pallaresa de Gerri sense el que ha estat el seu motor econòmic des de l’Edat Mitjana, la sal. Les salines, les més importants que hi ha hagut històricament a Catalunya, han donat una fisonomia característica al poble, que es completa amb el Reial Alfolí de Gerri o Casa de la Sal i el monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic que es conserven als Pirineus.

L’alfolí i les salines són les dues estructures bàsiques utilitzades des de l'edat mitjana per extreure i tractar la sal a Gerri. A un costat de la Noguera Pallaresa, entre el riu i el poble, les salines són estructures de planta irregular, fetes amb murs de pedra de diferents formes i revestides de fang, on s’hi conduïa l'aigua d'una font salada propera al poble. Un cop estancada en aquestes basses, només calia esperar que la calor evaporés l’aigua (procés conegut també com a “mina Ofita”) i recollir la sal dipositada en unes superfícies planes de pedra emmarcades amb taulons de fusta.

L’alfolí era el magatzem d’aquesta preuada substància, un edifici de planta rectangular amb tres nivells que actualment acull la museïtzació de tot el procés industrial. Ubicat a la plaça Major de Gerri, es tracta de l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.

Finalitzada l’explotació salina ja ben entrat el segle XX, actualment l’alfolí i les salines permeten al visitant conèixer el procés de producció, transformació, emmagatzematge i comercialització de l’or blanc, la sal.

La Farga Palau de Ripoll, documentada des de l’any 1626 i en funcionament fins al 1978, és un valuós testimoni d’una indústria històrica al nostre país: la farga catalana. Ubicada a la riba del riu Freser, s’hi pot veure restaurada l’estructura que l’ha mantingut en funcionament al llarg de quatre segles.

La farga ocupa una planta baixa on es conserven les trompes d’aigua, els martinets de fargar (singulars per estar fets amb coixinets metàl·lics, mànec d'om i mall d'acer), la carbonera, el forn, on es reduïa la mena, i la fornal. La part industrial es completa a l’exterior amb la roda hidràulica, la sèquia i la bassa. Tots ells són els elements essencials de la farga catalana o «procediment català»; un tipus de forja que aconseguia manufacturar un producte de gran qualitat.

Ripoll va ser el gran centre metal·lúrgic de Catalunya, gràcies a l’elaboració de les dues manufactures més prestigioses de la farga catalana: les armes de foc portàtils i les claus.

Amb la introducció de noves tècniques industrials moltes fargues dedicades al ferro van quedar obsoletes i, per subsistir, van dedicar-se a treballar l’aram. És el cas de la Farga Palau, l’única de Catalunya que elaborava peces de coure fins a la segona meitat del segle XX. La farga va tancar definitivament l’any 1978 i el 1997 es va integrar, com a secció, dins el Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

Quan s’urbanitzava el clos de la Torre a Badalona l’any 1954 es va fer un troballa excepcional: les restes de les termes de la ciutat romana de Baetulo en un excel·lent estat de conservació. Per preservar-les, al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que s’inaugurava el 1966.

Des de la remodelació del 2010, baixar al subsòl del Museu de Badalona és accedir a un jaciment de 3.400 m2 amb els vestigis de la ciutat romana. A més de les termes, es poden veure restes del cardo maximus i del decumanus maximus (amb les corresponents clavagueres), de diverses botigues (tabernae) i de tres conjunts d’habitatges (insulae). Es tracta d’un dels conjunts arqueològics d'època romana més importants i més ben conservats de Catalunya.

L’exposició permanent del Museu explica els primers hàbitats testimoniats a Badalona -prehistòria, edat del ferro i cultura ibèrica-, però destaquen sobretot les peces referents a Baetulo, entre les quals hi trobem les pollegueres de la porta de la ciutat, el Vas de les Naus o el retrat d'Agripina.

La col·lecció compta amb un document epigràfic de gran valor, la Tabula Hospitalis, una taula de bronze que transcriu un pacte d'hospitalitat de l'any 98 dC entre els baetulonenses i Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat. L’altra joia de l’exposició és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Aquestes peces van tornar a Badalona el 1980, després que fossin espoliades durant la Guerra Civil.

A part de l’edifici principal, el Museu compta amb diferents subseus: els jaciments romans museïtzats de la Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini, el Turó d'en Boscà (poblat ibèric emmurallat), i la masia de Can Miravitges (casa senyorial agrícola del segle XVIII).

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

El Museu de les Mines de Cercs és un museu dedicat al carbó i a les estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà.
 
L'espai més emblemàtic és la mina Sant Romà, on un tren miner ens porta galeria endins per descobrir com era el treball i l’extracció de carbó en el seu lloc original. Al museu també pot veure’s l’exposició permanent, dividida en dos àmbits: el del carbó i la seva explotació, i el de la vida quotidiana a la colònia minera de Sant Corneli. La visita es complementa amb la projecció d'un audiovisual i la visita d'un habitatge miner tal com era als anys quaranta del segle passat.
 
El programa didàctic consta de visites a tots els espais i de tallers educatius que es poden desenvolupar a l’entorn més immediat del museu. Són activitats relacionades amb la història social i tècnica de la industrialització i també amb el patrimoni paleontològic i la transformació paisatgística de la comarca.