Museu

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

La idea de crear un museu a Valls es remunta a l’any 1909. Des de llavors s'ha nodrit de donacions i dipòsits de mecenes fins a acollir una col·lecció de més d’un miler d’obres de l’art català dels últims 120 anys, considerada una de les millors de Catalunya.

Ubicat des del 1970 a la Casa de Cultura, va renovar totalment les seves instal·lacions l’any 1993. Fent un recorregut cronològic per la col·lecció, hi trobem mostres del realisme (F. Galofré Oller, Josep Marqués, Baldomer Galofré), el modernisme i l’impressionisme (Isidre Nonell, Eliseu Meifrén, Enric Galwey, Joan Llimona, Francesc Vayreda) o el noucentisme (Joaquim Sunyer, Enric Casanovas). Una de les joies del museu és la col·lecció de pintures, escultures i joies de Manolo Hugué, vinculat a les primeres avantguardes.

El museu també té una bona representació dels artistes de la postguerra (Josep M. Mallol Suazo, Josep Amat, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Apel·les Fenosa, Modest Cuixart).

Destaca la seva col·lecció de fotografia, sobretot gràcies al dipòsit realitzat 1998 pel fotògraf Francesc Català-Roca. Es completa amb obres de Pere Català Pic, Pere Català Roca, Colita, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Oriol Maspons.

A més de la seva col·lecció d’art, el Museu de Valls també custodia una important col·lecció arqueològica centrada en el món iber, disponible per als investigadors, i una col·lecció etnogràfica castellera que passarà a formar part del futur Museu Casteller de Catalunya.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

Els paisatges garrotxins han estat font d’inspiració de diverses generacions d’artistes, com queda palès visitant aquest museu. Ubicat al tercer pis de l’edifici Hospici del segle XVIII, el Museu de la Garrotxa (Olot) mostra l’activitat artística de la comarca entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, posant l’accent principalment en l'escola paisatgística d’Olot. Aquest corrent pictòric de la segona meitat del segle XIX, impulsat pels germans Joaquim i Marià Vayreda i per Josep Berga i Boix, va traslladar el model de l'escola paisatgística de Barbizon a l’art català.

Obres d’autors locals com Miquel Blay, Josep Clarà, Ramon Amadeu, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge, Iu Pasqual, Francesc Vayreda, Xavier Nogués, Leonci Quera, Josep Pujol, Xavier Gosé, Laureà Barrau, entre d’altres, formen part de la col·lecció del museu.

Es completa amb la presència d’altres autors forans, principalment de tombant del segle XIX-XX com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull, Joaquim Mir i Ramon Casas, que té un lloc d’honor al museu. I és que aquest custodia des del 1919 la pintura La càrrega, un llenç de grans dimensions molt controvertit en el seu moment. També és destacable la col·lecció de cartells modernistes.

El 2016 l’exposició permanent va augmentar amb la cessió de 13 obres del MNAC d’artistes que van influir en l’escola paisatgística olotina com Rafel Benet, Ramon Martí Alsina o Modest Urgell, que permeten fer una lectura molt més completa de la col·lecció del museu. 

Des del 2004, la Masia de Can Serra de Sant Adrià de Besòs acull el Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC) que actua com a centre de recerca i difusió de la memòria migratòria de Catalunya. Per fer-ho, el museu ofereix una exposició permanent dividida en tres àmbits que utilitzen recursos museogràfics moderns, interactius i didàctics.

L’àmbit Humans en moviment mostra comportaments històrics dels moviments humans des de la prehistòria fins el segle XX. La visita continua a l’interior d’un antic vagó de tren de mitjans del segle XX: el Sevillano. Aquest espai vol retre homenatge a la generació protagonista de les migracions interiors del segle XX a Catalunya. Es completa amb els testimonis i records dels que en van ser viatgers. L’últim àmbit presenta les migracions del segle XXI, les que tenen lloc en un món globalitzat i en contínua transformació.

El MhiC disposa d’un centre de documentació i recursos. Part del fons són qüestionaris de memòria oral que poden omplir els protagonistes de processos migratoris.

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
 
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
 
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
 
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.