Interpretem el romànic | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

Interpretem el romànic

Estils dels comtats catalans i noms propis

El romànic llombard: la primera arquitectura funcional

En totes les manifestacions del romànic, però sobretot en l’arquitectura, hi ha una gran varietat d’obres i tipologies locals, determinades pels materials disponibles a cada zona i l’evolució de les tècniques i els estils precedents. Amb el romànic s’ha parlat d’una recuperació de l’art romà després de segles en què l’arquitectura i l’art en general van viure un gran estancament. En trobem mostres a les formes i als elements escultòrics de monestirs i castells.

Caracteritzat per les construccions simples i funcionals, i per la seva decoració austera, el romànic llombard va ser la modalitat romànica més estesa a la Catalunya medieval. Podem parlar de dos noms propis: la saga dels mestres Comacini, que va importar aquest estil des de la Llombardia, i l’abat Oliba, responsable d’introduir les principals novetats constructives del romànic als comtats catalans. Santa Maria de Roses, Sant Vicenç de Cardona, i el campanar de la catedral de Vic són alguns dels monuments més significatius.
Monestir de Santa Maria de Roses
Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona. Fotos: Josep Giribet i Pepo Segura
Sant Pere de Casserres: Josep Giribet

Dedicats a la vida contemplativa

Si pensem en un monestir segurament ens vénen al cap els grans cenobis medievals organitzats al voltant de l’església i el claustre. Seria el cas dels monestirs benedictins o cistercencs –molt coneguts a Catalunya gràcies a Poblet i Santes Creus-. En els seus orígens, un monestir era la cel·la d’un sol monjo o ermità, que vivia completament sol. La vida en comunitat va ser “idea” de Sant Pacomi, que va instaurar el monacat cenobític organitzat a partir d’abadies (regides per un abat) o priorats (a les ordres d’un prior) depenent del nombre de monjos que tenia la comunitat.

Durant el període romànic, el tipus de monestir més estès a tota Europa és el benedictí, orde predominant en aquella època. El monestir de Cluny, a la Borgonya, en va ser el màxim exponent i es va convertir en el model a seguir. Sant Miquel de Cuixà o Ripoll, entre molts altres, van ser alguns dels cenobis benedictins de Catalunya. Regits per la regla de Sant Benet i pel famós “ora et labora” és a dir, resa i treballa, la vida als seus monestirs s’estructurava al voltant de l’església i el claustre.
  • Església: orientada generalment cap a l’est, era el centre de tota l’activitat espiritual del monestir i on s’hi celebrava la “litúrgia de les hores”, a més de les misses.
  • Claustre: juntament amb l’església, era la construcció principal del monestir. Cadascun dels seus costats estava cobert per una galeria limitada per arcs. Al centre d’aquest espai hi havia un petit jardí o un hort i un pou central.
  • L'estructura bàsica es completava amb la sala capitular, el refetor i cuina, el calefactori i el dormitori. En els casos dels grans monestirs també calia afegir-hi l’scriptorium on treballaven els copistes i il·luminadors, la infermeria o l’hospital de pelegrins i, segons la riquesa del monestir, tallers, molins, estables o terres diverses. El cementiri on s’enterraven els monjos sempre es trobava dins el recinte monacal.
Monestirs de Poblet, Santes Creus i Ripoll. Fotos: Josep Giribet

Els patrons romànics

Prenent com a referència les formes utilitzades en les construccions romanes, els mestres d’obra del romànic es fixen en la basílica llatina i hi introdueixen variacions. La principal ens condueix cap a un dels elements definitoris de l’art romànic: la volta. La volta de canó dibuixa un arc de mig punt desplaçat longitudinalment. Al principi, els temples medievals només empraven la volta de canó a la capçalera, mentre que la resta de l’edifici es cobria amb embigats de fusta. Posteriorment es va generalitzar l’ús de la volta per cobrir la totalitat de les naus.

Els murs són un altre element definitori del romànic. Són gruixuts i presenten poques obertures. Amb l’evolució de l’arquitectura aquests grans pilars s’aniran fent més fins i desmembrant-se quan les càrregues es reparteixin en nervis; però això no serà fins a l’arquitectura gòtica. Les finestres romàniques eren de mig punt i, de vegades, podien presentar ornamentació com arquivoltes. Les veiem aïllades o en grups de dos (finestra lobulada) o de tres (trilobulada).

El nombre de naus de les esglésies romàniques varia entre les cinc dels més monumentals i l’única dels temples més modestos. Les naus acaben a la capçalera on s’obren els absis; el central és el més important. El campanar és un altre element a destacar a les esglésies romàniques. Esvelt i generalment de planta quadrada, presenta diversos cossos amb finestres i decoració arquitectònica.
Monestir de Sant Pau del Camp
Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona. Foto: Pepo Segura
Catedral de Sant Pere de Vic. Foto: Salut Vilaró

L’escultura, mitjà de comunicació

Els capitells són una de les mostres més importants de l’escultura romànica i ens condueixen a un món ric en simbologia. L’objectiu principal de l’artista era el valor simbòlic i el contingut del missatge que volien transmetre a l’espectador. Es tractava d’un art didàctic visual que arribava als fidels, els alliçonava i els emocionava. La creació de l’home, el pecat original, la nativitat o el judici final són alguns dels temes representats en la iconografia cristiana. Però sens dubte, el que més crida l’atenció és el ric, i de vegades fantasmagòric, repertori del bestiari medieval procedent del món clàssic, bizantí i persa. També són personatges recurrents en la iconografia els temes de la Maiestas domini , el tetramorf (els quatre evangelistes) i els apòstols, juntament amb els temes de l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Crucifixió i el Judici Final.
Catedral de Girona, Seu Vella i monestir de Sant Benet de Bages. Fotos: Bob Masters
Monestir de Sant Pere de Galligants. Foto: Jordi Play
Monestir de Santes Creus. Foto: Josep Giribet

Centres de defensa i producció

Defensar i ordenar el territori; aquestes eren les funcions principals dels castells durant l’edat mitjana. De diversos tipus i graus de complexitat, a l’actual Catalunya es calcula que se’n van construir més de 3.000, sobretot al segle IX, moment en el qual es va viure una autèntica febre constructiva de castells motivada per la conquesta de terres als musulmans. La protecció i administració de la frontera era la principal raó per aixecar una imponent línia defensiva. Les elevacions del terreny i les grans roques on s’erigien eren elements estratègics per a la seva construcció. El castell de Mur, al Pallars Jussà, n’és un dels exemples millor conservats.

Amb el temps, el castell evoluciona per convertir-se, a més de bastió militar, en residència senyorial. Les estructures guanyen complexitat i s’amplien per cobrir les necessitats del senyor i del seguici que viu amb ell. L’evolució final dels castells romànics la marca l’anomenat “castell de planta quadrada”, amb un pati central obert i diverses edificacions envoltades per una muralla amb torres de vigilància. El castell de Mataplana i el de Castellvell de Llinars responen a aquesta tipologia.
Castell de Mur
Castell-Palau de la Bisbal d'Empordà. Foto: PMRMaeyaert