Grups

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

La garbella era un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, també s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes. La Garbella és precisament com es coneix la masia del segle XVIII, al centre d’Arbúcies, on es troba el Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) a la Gabella, un nom que ja marca un passat històric vinculat a les persones i al territori. I és que el MEMGA, inaugurat el 1985, es dedica a la conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny.

La visita a les instal·lacions passa per tres espais. La planta baixa està dedicada als primers pobladors i mostra l’evolució de les formes de vida al Montseny: prehistòria, món iber, romanització i edat mitjana. El visitant fa un recorregut per la història on es va trobant objectes representatius (alguns originals, altres reproduccions). Dedica una sala al castell de Montsoriu (segle XIV) amb una selecció de materials recuperats durant les intervencions arqueològiques. Una gran maqueta de la fortificació presideix l’espai.

La primera planta se centra en la societat tradicional d'autoabastament, que es basava en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. S’estructurava al voltant dels masos, que van ser el pilar econòmic del segle XIX al Montseny, fins a la industrialització. Precisament, la darrera planta del museu està dedicada als canvis que va produir l’arribada de la indústria a la zona. Dins de les col·leccions del museu cal destacar les mostres d’oficis artesanals i de la primera industrialització.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.

L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.

El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.

Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.

L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.

No es pot entendre la vila pallaresa de Gerri sense el que ha estat el seu motor econòmic des de l’Edat Mitjana, la sal. Les salines, les més importants que hi ha hagut històricament a Catalunya, han donat una fisonomia característica al poble, que es completa amb el Reial Alfolí de Gerri o Casa de la Sal i el monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic que es conserven als Pirineus.

L’alfolí i les salines són les dues estructures bàsiques utilitzades des de l'edat mitjana per extreure i tractar la sal a Gerri. A un costat de la Noguera Pallaresa, entre el riu i el poble, les salines són estructures de planta irregular, fetes amb murs de pedra de diferents formes i revestides de fang, on s’hi conduïa l'aigua d'una font salada propera al poble. Un cop estancada en aquestes basses, només calia esperar que la calor evaporés l’aigua (procés conegut també com a “mina Ofita”) i recollir la sal dipositada en unes superfícies planes de pedra emmarcades amb taulons de fusta.

L’alfolí era el magatzem d’aquesta preuada substància, un edifici de planta rectangular amb tres nivells que actualment acull la museïtzació de tot el procés industrial. Ubicat a la plaça Major de Gerri, es tracta de l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.

Finalitzada l’explotació salina ja ben entrat el segle XX, actualment l’alfolí i les salines permeten al visitant conèixer el procés de producció, transformació, emmagatzematge i comercialització de l’or blanc, la sal.

La Farga Palau de Ripoll, documentada des de l’any 1626 i en funcionament fins al 1978, és un valuós testimoni d’una indústria històrica al nostre país: la farga catalana. Ubicada a la riba del riu Freser, s’hi pot veure restaurada l’estructura que l’ha mantingut en funcionament al llarg de quatre segles.

La farga ocupa una planta baixa on es conserven les trompes d’aigua, els martinets de fargar (singulars per estar fets amb coixinets metàl·lics, mànec d'om i mall d'acer), la carbonera, el forn, on es reduïa la mena, i la fornal. La part industrial es completa a l’exterior amb la roda hidràulica, la sèquia i la bassa. Tots ells són els elements essencials de la farga catalana o «procediment català»; un tipus de forja que aconseguia manufacturar un producte de gran qualitat.

Ripoll va ser el gran centre metal·lúrgic de Catalunya, gràcies a l’elaboració de les dues manufactures més prestigioses de la farga catalana: les armes de foc portàtils i les claus.

Amb la introducció de noves tècniques industrials moltes fargues dedicades al ferro van quedar obsoletes i, per subsistir, van dedicar-se a treballar l’aram. És el cas de la Farga Palau, l’única de Catalunya que elaborava peces de coure fins a la segona meitat del segle XX. La farga va tancar definitivament l’any 1978 i el 1997 es va integrar, com a secció, dins el Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

Apèndix natural de La Rambla, la Reial és una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a meitats del segle XIX per esponjar el Barri Gòtic, es tracta d’un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l’alta densitat d’edificis del nucli antic de la ciutat.
Francesc Daniel Molina és l’autor del projecte arquitectònic, inspirat en l’estil de les places neoclàssiques franceses del segle XVII.

La construcció va començar el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. La plaça va quedar encerclada per un conjunt d’edificis idèntics que s’elevaven sobre arcs de mig punt: al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties; el 3r i últim pis enretirat cap endins, formant un àtic i rematat per una cornisa amb balustrada.

Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d’exploradors americans, seguint les directrius del neoclassicisme en una època en la que Espanya ja havia perdut totes les colònies americanes continentals. Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.

El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies, un conjunt de ferro colat estàndard fabricat als tallers Durenne de París, envoltat per dos fanals de 6 braços, obra primerenca d’Antoni Gaudí. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades. Aquests darrers elements donen a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.

Pensada originalment per a la burgesia de l’època, la Plaça Reial ha estat, al llarg de la seva història, un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona.