Inauguració 24 de maig a les 12 h
TERRES DE L'EBRE
El castell de Miravet és una fortalesa templera que va ser construïda sobre un poblat iber datat del segle II aC i una antiga fortalesa musulmana immediatament després de la conquesta d’aquestes terres per part de Ramon Berenguer IV, entre els segles XII i XIII. La fortalesa se situa sobre un turó de 100 metres d’alçada des d’on es divisa bona part del territori de les Terres de l’Ebre, es controla el riu Ebre que passa pels seus peus i es domina majestuosament la població de Miravet.
El conjunt d’aquest castell és un dels exemples més importants d’arquitectura romànica de transició, religiosa i militar de l’orde del Temple a tot Occident. Permet visitar des de la seva muralla de 25 metres d’alçada que sembla sorgir de les roques fins a diferents estances com les cavallerisses, la cisterna, la cuina, el refetor, diversos magatzems o una església romànica imponent i silenciosa.
Convertit en fortalesa-monestir per l’orde del Temple després de la seva conquesta l’any 1153, el castell de Miravet va ser la seu provincial dels templers a la Corona d’Aragó fins al seu llarg setge, entre el 1307 i el 1308, per part de Jaume II. Un cop eliminada l’orde del Temple, el castell va passar a mans dels hospitalers, que en van ser els senyors fins a la desamortització de Mendizábal l’any 1835.
Malgrat que el castell de Miravet ha viscut nombroses guerres —des de la guerra dels Segadors (1640-1652) fins a la batalla de l’Ebre (1938), passant per la guerra de Successió (1701-1715), la guerra del Francès (1808-1814) i les guerres carlines (1833-1876)— i ha patit reiterats intents de demolició, la fortalesa de Miravet es troba actualment en molt bon estat de conservació i manté dempeus la majestuositat que sempre ha mostrat i que ha convertit aquest indret en un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII-XIII.
La gran uniformitat en la construcció de la muralla que es pot observar des de l’exterior és deguda al poc temps en què es va aixecar l’edificació. Quan els templers van recobrir alguns trams de la muralla anterior —d’origen andalusí— amb carreus rectangulars, ben tallats i alineats en filades molt regulars no hi van fer gaires obertures, ja que el propòsit d’aquesta muralla era eminentment defensiu.
La pedra és un material que dota el conjunt monumental del castell de Miravet d’una solemnitat difícil d’oblidar. Si bé la procedència d’aquest material pot ser molt variada, és probable que bona part dels carreus isodòmics de pedra calcària dura s’haguessin extret d’alguna de les pedreres ubicades prop de Miravet.
Els 12.500 metres quadrats d’aquest castell construït sobre un penya-segat imponent es mostren avui, a ulls del visitant, com l’estructura o esquelet d’un edifici amb moltes estances dedicades a tot tipus d’usos —privats, col·lectius, militars o religiosos—, però exempt de qualsevol ornamentació o d’elements decoratius. El castell de Miravet es mostra actualment com un espai immens, solemne i buit, de manera que el trànsit pel seu interior, sempre rodejat pels carreus dels murs, fa que l’atenció del visitant repari constantment en la pedra i que, eventualment, s’imagini com va ser possible dur-les fins a aquest lloc i aixecar-les a 25 metres d’alçada
L’obra del col·lectiu d’artistes Cabosanroque sovint sorgeix del fet d’entrar en contacte amb un espai i de la recerca que els artistes endeguen per apropar-se a l’ànima d’aquest espai a través dels elements visibles o invisibles, actuals o històrics, reals o ficticis, etc. Quan Cabosanroque accedeix a un espai i li pren el pols per escoltar com respira, es posa en marxa un procés de recerca des de perspectives molt diferents que acaba per fer visible tot allò que ha percebut fent ús dels materials que són al moll de l’os del seu segell d’identitat: el so, la llum, la tecnologia i la manufactura. Es tracta de quatre elements que, combinats acuradament, permeten que la sofisticació tecnològica s’aliï amb el treball artesanal per tal de dotar els espais que intervenen amb aquell alè de la vida que els pot connectar amb els seus orígens, els seus usos o les seves derives.
CABOSANROQUE (Laia Torrents Carulla (1976) i Roger Aixut Sampietro (1975))
Cabosanroque és un col·lectiu d’artistes multidisciplinaris que sorgeix a Barcelona l’any 2001 de l’escissió d’un col·lectiu musical més nombrós i que avui està format per Laia Torrents Carulla (1976) i Roger Aixut Sampietro (1975).
Amb la voluntat d’experimentar des d’una perspectiva lúdica i evocar, mitjançant instruments inventats o sorgits d’objectes quotidians —com màquines de cosir, rentadores, Scalextric, grapadores, telèfons, semàfors, peces de mobiliari en desús, etc.—, l’existència de realitats paral·leles i autònomes a la manera d’instal·lacions visuals i lumíniques amb components cinètics i escènics prou importants, Cabosanroque és l’artífex d’una mena de paisatges sonors pels quals l’espectador és convidat a transitar seguint el ritme que li marquen les peces d’allò que, a primer cop d’ull, es pot interpretar com una màquina gegant, un organisme viu i articulat o robots autònoms amb vida pròpia. Màquines de llum, de so i color enteses com escenaris que acullen les accions artístiques realitzades en solitari o en col·laboració d’altres artistes, músics, pensadors o escriptors.
El treball de Cabosanroque qüestiona els espais d’exhibició, els formats expositius, però també —i sobretot— l’espectador a l’hora d’habitar aquest espai des del punt de vista físic, temporal, conceptual, sonor o visual. Així mateix, a Cabosanroque li interessa l’artifici i la seva relació amb els humans i obrir marges, crear espais de conflicte i plantejar equilibris precaris de la tensió que es crea quan es treballa entre disciplines creatives tan variades com la música, el teatre, les arts visuals o el so. La formació acadèmica dels components d’aquest col·lectiu —Laia Torrents és llicenciada en Enginyeria Superior Industrial per la UPC i té estudis superiors de composició, harmonia i arranjaments, i Roger Aixut és llicenciat en Arquitectura per la UPC— és el que porta els seus components a utilitzar la tecnologia en la pràctica totalitat de les seves obres i a pensar en termes espacials les seves instal·lacions o collages mecanicosonors, com alguna vegada s’han referit a les seves obres.
Una pedra fa castell
Pel que fa a la intervenció al castell de Miravet, teníem el convenciment que ningú millor que Cabosanroque podia encarar amb efectivitat la immensitat d’aquell recinte. Després de fer dues visites a l’espai, la proposta dels artistes va cristal·litzar en el projecte titulat Una pedra fa castell.
L'obra consisteix en la col·locació al centre de la nau central de la Capella del Castell d’una roca calcària procedent d’una gravera en desús ubicada als peus del castell, prop de l’Ebre, que els artistes perforaran amb l’ànim d’atorgar al so d’aquesta acció la mateixa entitat que la de tots els treballs previs que s’han realitzat amb los roques utilitzades per la construcció del Castell.
Tal com diuen els artistes en la definició de la seva proposta:
«Un castell és una dialèctica entre un interior i un exterior, que passa a través de les pedres i de la seva transformació. Des de fa segles les pedres delimiten buits que són magatzems, escut o itinerari turístic.
El so és una manifestació d’aquestes transformacions, però de les obres passades només en resten indicis en la forma i superfície de les pedres. Les podem intentar llegir com si fossin partitures, però ja no les podem escoltar. Només podem escoltar les obres que hi ha ara, les que estan passant avui.
Agafarem una pedra i hi farem un buit. Enregistrarem el so d’aquesta transformació i l’aixoplugarem dins d’aquest nou espai perquè pugui seguir ressonant infinitament. Una pedra que sigui un castell i ens digui com s’ha fet. »
