Inauguració 6 de juny a les 18 h
MUSEU DE LA GARROTXA, OLOT
El Museu de la Garrotxa es va fundar l’any 1893 i ocupa la seu de l’antic Hospici d’Olot, un edifici construït entre els anys 1779 i 1784 per Ventura Rodríguez. El museu, que es va crear per gestionar el patrimoni d’Olot i de la comarca de la Garrotxa, s’ubica al tercer pis d’aquest edifici que va ser remodelat l’any 2017 i compta amb prop de mil metres quadrats de superfície expositiva que ofereixen al visitant un recorregut per la història artística, cultural, social, industrial i artesana de la Garrotxa. Aquest recorregut s’inicia amb l’Escola de Dibuix d’Olot, creada l’any 1783, i continua amb l’Escola Paisatgística d’Olot. L’època del Modernisme està representada, entre d’altres, per Miquel Blay (1866-1936) —un dels escultors més destacats d’aquest període— i una col·lecció de cartells de la marca Cigarrillos París, de gran vàlua. A més, compta amb una de les obres cabdals de l’art català del segle XIX: La càrrega, també coneguda com Barcelona 1902, que Ramon Casas va pintar entre el 1899 i el 1902. L’àmbit del Noucentisme està representat per Josep Clarà i Francesc Vayreda; el de la Segona República, per l’Escola Superior del Paisatge, i l’època de postguerra, per artistes com Melcior Domenge, Enric Galwey, lu Pasqual i Leonci Quera, entre d’altres.
El museu proposa un recorregut a través de l’activitat artística de la Garrotxa entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, tot i que posa l’accent, principalment, en l’Escola Paisatgística d’Olot, el corrent pictòric impulsat per Joaquim Vayreda i el seu germà Marian i per Josep Berga i Boix que va traslladar el model de l’escola paisatgística francesa de Barbizon (entre el 1830 i el 1870, aproximadament) a l’art català.
El Museu de la Garrotxa es consagra principalment a la pràctica pictòrica, però els seus fons abasten des de restes d’arqueologia fins a objectes d’interès etnològic, vestimenta i art tèxtil, escultura, etc. Aquest museu forma part dels Museu d’Olot juntament amb dos espais patrimonials de gran interès: el Museu dels Sants i la Casa Museu Can Trincheria.
El Museu dels Sants se centra a indagar la iconografia física i simbòlica dels sants i la rellevància històrica de la fabricació de sants, un ofici que s’inicia a Olot fa més de cents anys. S’ubica en un edifici proper al Museu de la Garrotxa i mostra un ventall molt ampli de les produccions dels tallers de sants de la ciutat: models pedagògics, nines, elements de decoració i elements de la faràndula, amb un paper molt important. A més de les seves col·leccions, el Museu dels Sants compta amb un taller d’artesania que el visitant pot veure a través d’uns grans finestrals, des d’on es pot seguir tot el procés de manufactura de la imatgeria, des de la confecció de motlles fins a la pintura a mà de les peces.
La Casa Museu Can Trincheria, per la seva banda, és una residència de finals del segle XVIII que permet submergir el visitant en el vuitcentisme i en la vida familiar benestant olotina de l’època. El seu interior, en un magnífic estat de conservació, mostra decoracions murals originals, pintures, dibuixos i gravats als murs, retrats i obres de temàtica religiosa i romàntica, i un mobiliari format per conjunts de cadires, llits, calaixeres, consoles, raconeres i dos llits d’Olot. A més d’aquest mobiliari de gran valor i d’elements ornamentals com làmpades, motllures, miralls o canelobres, a Can Trincheria s’hi pot veure també un pessebre vertical, de tradició napolitana, que ocupa la pràctica totalitat d’una petita estança.
La riquesa de les col·leccions que custodien els Museus d’Olot, així com el relat museogràfic que les col·leccions expliquen tant en les sales d’exposició com en els magatzems del museu, van ser factors de pes a l’hora de proposar Mariona Moncunill per treballar en aquest espai. La seva manera d’emprendre qualsevol projecte, sempre a partir d’allò que es veu, però fixant-se i posant l’accent en tot allò que s’obvia, que s’ha deixat de banda o que potser fins i tot es desconeixia, fa que el seu treball es tradueixi en la forma d’un procés de recerca que l’artista mostra al públic perquè aquest en tregui les seves pròpies conclusions. Moncunill apunta qüestions a través del seu treball, però mai obliga ningú a creure allò que diu. Especula i dona forma de ficció a una realitat per tal d’articular relats alternatius la veracitat dels quals sempre és fora de qualsevol dubte.
MARIONA MONCUNILL (Tarragona, 1984)
És llicenciada en Belles Arts, té un màster en Gestió Cultural per la Universitat de Barcelona i un doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC. Després d’ampliar la seva formació a la Koninklijke Academie van Beeldende Kunsten de l’Haia, a l’HIAP (Hèlsinki) i el Rupert (Vilnius), i de realitzar estades de recerca a l’Institut für Soziologie, Martin-Luther-Universität Halle-Wittenberg (Alemanya) i a l’Instituto Tecnológico Metropolitano de Medellín – ITM (Colòmbia), Mariona Moncunill es consagra a la realització d’una obra que arriba al públic, més que no pas en el registre de l’objecte, en forma d’intervencions, fruit de recerques acurades, que assenyalen característiques del context en què s’insereixen amb l’objectiu de posar-les a debat, analitzar-les i proposar una mirada crítica cap a elles.
Els processos de treball que desplega Mariona Moncunill en cada una de les seves exposicions s’acostumen a dur a terme de forma específica i situant-se en el context on es desenvolupen, a la vegada que posen un èmfasi especial en la investigació teòrica, el treball de camp, la gestió i l’activació de recursos existents, tant a nivell humà com material o simbòlic, i indaguen en les formes de creació de valor simbòlic i en els pòsits epistemològics que conformen les convencions socials i culturals d’avui en dia. Els processos de negociació i diàleg amb tots els agents implicats són també una part essencial del seu treball, que en alguns casos es fan visibles i en altres queden latents. El joc entre realitat i ficció, el mimetisme, la infiltració, l’especulació, l’ambigüitat o l’especificitat són alguns dels trets característics de la seva obra, que sovint es formalitza sense recórrer a la imatge —anicònica, en paraules de l’artista— i de manera camuflada.
Partint d’aquests principis, Mariona Moncunill ha explorat diferents àrees del coneixement, com la botànica, la museografia, la biblioteconomia o la mesura del temps i de la longitud. En els darrers anys, ha centrat bona part dels seus projectes en la recerca al voltant de la construcció social de la naturalesa a partir de casos d’estudi concrets, ja siguin institucions, pràctiques socials o territoris específics.
A conseqüència d'un llamp
A conseqüència d’un llamp és el títol de la proposta que planteja Mariona Moncunill per al Museu de la Garrotxa i que es presenta a la Casa Museu Can Trincheria.
L’artista, en un text escrit en ocasió de la seva proposta per al projecte Passat/Present, explica:
«Aquesta proposta pren com a punt de partida les pedres de llamp, destrals neolítiques del fons del Museu de la Garrotxa que en algun moment van ser, almenys una part, usades com a amulets protectors contra els llamps. Aquest ús es devia a la creença que les destrals, pedres polides i afilades, eren la punta petrificada de llamps caiguts a terra i que, lligat a l’altra creença segons la qual els llamps mai cauen dues vegades al mateix lloc, podien protegir qui les portés o la casa que les acollís. Aquests objectes són, doncs, la prova de dues formes de vinculació amb el món suposadament contraposades —la científica i la simbòlica/religiosa— que permeten fer aflorar, en aquest projecte, un seguit de relacions insospitades al voltant dels llamps i de les pedres, per acostar-nos a pors humanes, catalogacions museològiques, campaners morts, exhalacions que entren per xemeneies, arqueòlegs amateurs, ràdios avariades, assegurances de llars, col·leccionistes de destrals o les persones que un dia les van tallar. A conseqüència d’un llamp és un relat fet de petits fragments d’història de la Garrotxa a partir d’un treball de documentació d’arxiu i hemeroteca i enredat en el context de Can Trincheria.
El títol A conseqüència d’un llamp prové d’un titular del 1978 de la revista Olot misión que descriu la caiguda d’un llamp que va malmetre l’església de Santa Bàrbara de Pruneres. Aquí està tret de context per fer-lo remetre a la idea que l’existència de les pedres de llamp es deu a la por a les conseqüències dels llamps. Per tant, en són, també, la seva conseqüència.»
