El Museu de la Noguera neix l’any 1983 fruit de la transformació de l’antic Museu Municipal de Balaguer en museu comarcal. Des del primer moment, el museu respon a la voluntat de gestionar el patrimoni arqueològic de la ciutat de Balaguer, a la necessitat d’establir vincles de recerca i difusió entre la institució i el territori, i a la idea d’esdevenir un centre d'interpretació i dinamització del patrimoni i la cultura medieval des de les seves arrels tan andalusines com feudals. Es tracta d’un dels conjunts més importants d’aquesta època a Catalunya, tant per la quantitat com per la qualitat de les restes que s’han trobat a la comarca de la Noguera i, en especial, a Balaguer. La petjada de l’islam que es percep a través dels vestigis datats entre els segles IX, X i XI, és a dir, quan la ciutat de Balaguer formava part d’al-Àndalus, el gran país que es va configurar a partir del segle VIII després de la conquesta d’Hispània per part d’un exèrcit àrab, ha fet que aquest indret de les Terres de Ponent s’hagi convertit en un dels punts de referència més importants a Catalunya per entendre la cultura del que va ser, durant l’edat mitjana, entre el 711 i el 1492, una primera potència a Occident tant des del punt de vista econòmic com cultural i polític.

 

L’edifici actual del Museu de la Noguera, ubicat a la plaça dels Comtes d’Urgell, és la seu principal del museu, per bé que el projecte museològic inclou altres jaciments de la ciutat de Balaguer com el Pla d’Almatà (s. VII), que permet explicar la ciutat andalusina, i el Castell Formós (s. XI), que presenta el poder en l’època islàmica i en l’època feudal.

 

La col·lecció del Museu de la Noguera està formada per un fons arqueològic, un fons d’art i un fons etnogràfic, si bé el més singular és l’arqueològic. Es tracta d’un llegat que, a més de materials prehistòrics, protohistòrics i hispanovisigots descoberts en diferents jaciments de la comarca, inclou materials arqueològics procedents de les excavacions del Castell Formós, que es van dur a terme entre el 1969 i el 1973, i d’altres intervencions realitzades a Balaguer i a la comarca de la Noguera. D’entre els materials que procedeixen dels jaciments arqueològics del Pla d’Almatà —el nucli originari de la ciutat de Balaguer— i de la Madina Balaguer, en destaca una preuada col·lecció de restes andalusines dels segles X i XI formada, entre altres, per fragments d’arcs polilobulats, fragments de frisos epigràfics, diferents objectes de ceràmica, monedes, objectes de ferro, etc. Es tracta d’una col·lecció que no només permet intuir la importància de l’ornamentació en l’art musulmà, sinó també el paper que ha jugat en la seva immutabilitat al llarg del temps. Mitjançant la repetició de temes decoratius, principalment geomètrics o vegetals, i la sàvia combinació de materials i textures aplicada amb meticulositat sobre la pell dels edificis i les arts sumptuàries —realitzades amb materials preciosos com l’or, la plata o les joies—, l’art andalusí camufla les estructures de les seves construccions i dota els edificis d’un misteri i una lleugeresa que arriba a fregar l’irreal amb la incorporació de dos dels elements imprescindibles en la configuració dels seus espais: la llum i l’aigua.

 

Per abordar el fons andalusí del Museu de la Noguera vam pensar en Patricia Dauder per l’ús de l’abstracció en bona part de la seva obra i en la pràctica totalitat dels elements decoratius i ornamentals de l’art islàmic. Es tracta d’una operació mental mitjançant la qual ens apropem a les coses al marge de les seves propietats o funcions perceptibles i que, si en el cas andalusí respon a la necessitat de transmetre el missatge diví amb la prohibició de recórrer a la figurahumana perquè només Al·là posseeix la capacitat creativa, en el cas de Dauder és el camp de treball on actua l’artista per captar i intentar retenir el pas del temps, un instant fugaç, una trajectòria efímera de la llum, un indret remot o una cosa que encara no té cap forma. Aquest camp de treball, que l’artista entoma amb una gran varietat de mitjans que van des d’escultures, objectes i dibuixos fins a pintures, instal·lacions i pel·lícules, és el reflex de l’interès de Dauder per donar a entendre la seva obra com una part d’un procés que només es pot mostrar en forma de registres, estrips, decoloracions, marques o estrats que constitueixen un nou cos per efecte de l’acumulació i, per tant, del pas del temps.

Amb una formació en Belles Arts per la Universitat de Barcelona que amplia i complementa amb estades puntuals de llarga durada en residències de creació a Holanda, Àustria, Estats Units o Portugal, Patricia Dauder és una artista que experimenta amb la forma i la matèria com un acte reflexiu sobre el pas del temps i la idea d’espai, i treballa el dibuix, l’escultura, els materials tèxtils, els films o les fotografies amb un llenguatge proper al minimalisme i amb uns materials, a voltes, en fase de desaparició.

 

Dauder s’interessa de manera especial pels fenòmens, les estructures o les formes que sorgeixen de processos en actiu o ocorreguts en el passat i que, com és el cas dels estats evanescents, evoquen la capacitat de la matèria de poder transformar-se en fraccions de segon o bé durant un període de temps de diversos segles. Fruit d’aquest interès, l’obra de Patricia Dauder vindria a ser com la representació d’un record, una impressió, una experiència, una acció o un sentiment viu i prou substancial i rellevant per a l’artista com per haver-ne de deixar constància en els blocs de notes que escriu a la manera de quaderns de viatges, que són el depositari i alhora el punt de partida de bona part dels treballs d’aquesta artista. I és que, més que no pas la voluntat de concloure o d’arribar a un punt i d’aportar alguna solució, el procés de treball de Dauder pels camins de l’art té més a veure amb allò que remou un viatger i no tant amb les necessitats d’un turista. Per entendre l’obra de Patricia Dauder és menester saber el valor que atorga al punt del qual parteix, la preparació de la ruta que vol seguir, l’inici de la seva recerca, el gaudi de les descobertes i la manera de concentrar en el retorn l’experiència i els sabers que ha adquirit. Allò que busca l’artista amb el seu treball no és tant un àlbum de fotografies instantànies com la manera més adequada de condensar un record, nodrit en primera persona amb el pas del temps i pertanyent a un pensament en constant evolució, per bé que als nostres ulls els seus moviments siguin gairebé imperceptibles.

 

En línia amb aquests aspectes que acabem d’apuntar sobre el treball de Patricia Dauder i la seva manera d’entomar-lo, un altre dels aspectes que singularitza aquesta artista és la reivindicació que fa a través del seu treball de la relació amb l’entorn natural de manera més directa i essencial. Per aquest motiu l’elecció dels cromatismes amb què tenyeix la pell de la seva obra no es basa en una paleta que tendeix a l’estridència, sinó que transita per la línia d’aquells pigments naturals que van evolucionant en els entorns naturals per l’efecte sempre màgic de la llum i les ombres. La relació que estableix Dauder amb els materials que treballa acostuma a fregar allò que és artesanal en la mesura en què, a través de les seves mans, crea i destrueix, traça i esborra, afegeix i elimina, fins a modelar peces depurades i d’aparença abstracta que, en la seva ambigüitat, projecten associacions i iconografies de diversa índole.

 

Després de la seva primera visita al Museu de la Noguera, Patricia Dauder decideix explorar més a fons alguns motius que apareixen en les construccions i en l’artesania islàmica. Coneixia les raons per les quals la representació figurativa estava prohibida, però desconeixia aspectes que l’atreien a nivell arquitectònic, com la profusió de les gelosies, o a nivell artesanal, com les incisions i els forats tan expressius en els capitells, els arcs, etc. En el camí de la seva recerca, endegada a partir dels fragments de construccions andalusines dipositades al museu, Dauder descobreix en les seves lectures dos aspectes que li criden especialment l’atenció: d’una banda, que l’abstracció en l’art islàmic és una manifestació de les idees d’unitat i infinit a través d’una geometria d’origen pitagòric; i de l’altra, que la cal·ligrafia no és només la més sublim de les arts en ser la transcripció directa de la paraula divina, sinó que allò que reprodueix ho fa seguint una fonètica, un so i un ritme, també divins.

 

Captivada per les dosis metafísiques d’aquests conceptes tan abstractes, l’artista exposa una primera idea sobre la seva intervenció al museu, que podria estar configurada per treballs de petit format realitzats amb metalls, porcellana, potser fils, fils metàl·lics, or, pigments, etc., materials que anirà definint a mesura que avanci en el projecte.