Inauguració dijous 10 d'abril a les 11 h

CASA BLOC, BARCELONA

L’any 1931, recent instaurada la Segona República, la Generalitat de Catalunya, presidida per Francesc Macià, promou al districte de Sant Andreu la construcció de la Casa Bloc, un projecte d’habitatges funcionals per a famílies obreres que, a més de ser innovador des del punt de vista social, aconsegueix integrar-se perfectament en l’entorn urbà i definir una morfologia urbana moderna contraposada considerablement amb la de l’Eixample, definida un segle abans. La Casa Bloc, construïda entre el 1932 i el 1936, és obra de Josep Lluís Sert (1902-1983), Josep Torres Clavé (1906-1939) i Joan Baptista Subirana (1904-1978), membres del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Aquest projecte, que definia una trama urbana similar a les cases Dominó de Le Corbusier, estava format per cinc blocs d’edificis units per les cantonades, disposats en forma de «S» i aixecats del terra sobre pilotis o pilars per tal que els vianants poguessin anar d’una banda a l’altra sense creuar un sol carrer. 

 

La Casa Bloc aportava als seus habitants millores considerables pel que fa les condicions de vida en termes de circulació de l’aire, atenció a la llum, relació entre veïns i, en general, l’obertura de mires que representava un projecte tan diferent a tot allò que s’havia concebut i construït fins aleshores a Barcelona. Per tot això, aquests cinc edificis aviat van ser considerats un dels exemples més paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. 

 

Per bé que la morfologia de la Casa Bloc pateix, des de la seva construcció inicial, diferents modificacions, amputacions i adaptacions exteriors i interiors, l’any 2011 l’Institut de Cultura de Barcelona i l’Institut Català del Sòl aconsegueixen concloure els treballs de rehabilitació de la façana i el corredor (pendents d’executar des de les obres anteriors de 1997 i 2008) i retornar al seu estat original de l’any 1939 l’Habitatge 1/11, el pis que avui es pot visitar i que va ser restaurat amb elements originals de l’època, alguns d’ells procedents d’altres habitatges de la Casa Bloc.  

 

Si a Barcelona hi ha algun fotògraf la mirada del qual sigui capaç d’analitzar l’urbanisme i l’arquitectura urbana amb ulls de documentalista, però també amb les dosis justes de subjectivitat poètica suficient per fer-nos entendre que els edificis i els espais que els separen han estat concebuts i construïts perquè les persones hi visquin, creiem que Manolo Laguillo ocupa un dels llocs més rellevants entre ells, en dedicar-se de manera incansable a prendre el pols de les ciutats des de la distància justa. Per aquest motiu quan vam convidar Laguillo a treballar a partir de la Casa Bloc, intuíem que la seva aportació ens obriria una porta a aquest espai tan singular de Barcelona des d’una perspectiva sorprenent. 


 

Manolo Laguillo (Madrid, 1953) 

Llicenciat en Filosofia i Filologia Germànica per la Universitat de Barcelona l’any 1975, i catedràtic de fotografia a la Facultat de Belles Arts de la mateixa universitat entre el 1996 i el 2024, Manolo Laguillo és un fotògraf que, des de l’inici de la seva trajectòria a mitjan de la dècada dels setanta, s’ha dedicat a captar sistemàticament paisatges urbans absents de la representació, com són les zones perifèriques, les àrees industrials, els polígons, etc., zones urbanes ubicades en aquelles àrees on les ciutats deixen de ser-ho o experimenten algun tipus de transformació per l’acció de l’individu o el pas del temps. La pràctica fotogràfica de Laguillo, però, no se centra exclusivament en el registre de la imatge, sinó que s’estén fins a l’àmbit de les publicacions on comparteix els seus coneixements sobre el mesurament tècnic de la llum a través del sistema de zones o la filosofia de la fotografia, que aboca en llibres d’una gran vàlua intel·lectual. 

 

Amb una voluntat d’estil que guia l’artista des del primer moment, Laguillo realitza durant prop de tres dècades una sèrie de recorreguts fotogràfics que, al temps que documenten tot allò que està davant de la càmera, també parlen de qui hi ha al darrere. Bona part de les fotografies d’aquesta sèrie les realitza en el decurs de les sortides que fa els matins dels caps de setmana en companyia d’Humberto Rivas, amb qui comparteix a través de les imatges la fascinació que desperten en tots dos les perifèries de la ciutat. 

 

Per bé que el sentiment d’identificació, inherent als recorreguts fotogràfics de Laguillo, evidencia la seva postura davant d’allò que capta amb la càmera, és l’interès que li desperta, com a fotògraf i, sobretot, com a persona, allò que arriba al públic i l’impel·leix a prendre consciència i a comprendre-ho des d’una altra perspectiva. 
 

 

Campo/Contracampo

El treball que ha dut a terme Manolo Laguillo a la Casa Bloc s’inscriu en la voluntat d’apropar el públic a un espai icònic, museïtzat, protegit i, en certa mesura, venerat, des de l’òptica de qui l’observa sense prejudicis i l’abraça com un espai habitat, transitable, utilitzable, modelable. Un model d’ús que l’artista resol en forma de leporello de vuit peces on, a través d’una acurada selecció d’entre totes les fotografies que ha anat prenent de la Casa Bloc, proposa un recorregut d’ordre descendent per l’espai, des del cel fins a tocar a terra. 

 

Un leporello —també anomenat llibre acordió o llibre fris— és un llibre que es desplega com un acordió gràcies a una tècnica particular de plegatge i d’encolat de les pàgines. Per la seva estructura formal, un leporello permet que qui el té a les mans n’entengui el contingut a la manera d’una narració o un relat amb un inici, un desenvolupament i un final, és a dir, com una experiència que es desenvolupa en el temps.  

 

Amb un títol tan cinematogràfic com Campo/Contracampo, en referència a la tècnica més utilitzada en cinema per filmar un diàleg entre dues persones primer des d’un angle i després des del seu oposat a 180 graus, Laguillo relata una història en la qual es fa palès el diàleg que manté l’artista amb la Casa Bloc, mentre la transita en ordre descendent, des del terrat de l’edifici de la cantonada —situat entre el passeig de Torras i Bages i el carrer de l’Almirall Pròixida— fins a una de les obertures interiors de l’edifici, que s’aixeca entre el pati nord i el pati sud del complex arquitectònic. El seu és una mena de diàleg entre l’exterior i l’interior de la Casa Bloc, que, al temps que ens confronta amb la seva permeabilitat, situa en un primer pla la voluntat dels arquitectes de crear un espai agradable, habitable, transitable i, en suma, on poder viure.  

 

En un text escrit pel mateix Manolo Laguillo en ocasió de la seva proposta per al projecte Passat/Present, l’artista afirma:

«La sòbria bellesa d’aquest edifici pot fer creure que resultarà senzill fer-se amb la lògica que el presideix. És evident que no n’hi ha prou amb conèixer-lo des de fora, vist a peu de carrer, i que, per a entendre’l com a totalitat, cal contemplar-lo des de dalt. Però aquesta visió global en planta necessita ser completada amb la visita dels habitatges, perquè és la seva disposició en dúplex el que dona sentit al plantejament de les façanes, al seu moviment en altura. El sistema de galeries a l’aire lliure —molt similar tant al dels motels de carretera dels EUA com al de les velles corralas madrilenyes— li acaba de donar el seu particular aspecte a l’exterior. Caldria distingir, així, entre les façanes amb galeries, que serien les de darrere, més privades, i les façanes amb terrassa, que serien les de davant, més públiques, però realment no es dona aquesta distinció.

El repte no acaba aquí, en la morfologia i la sintaxi d’aquesta obra mestra del Moviment Modern. En els vuitanta i escaig anys que han transcorregut des que es va concloure, la Casa Bloc ha sofert modificacions. La principal va ser afegir-li una ala —l’anomenat «edifici fantasma»— a la secció central. Aquest «pegat» va tancar la comunicació original entre el pati meridional i el passeig de Torras i Bages. Va ser derruït el 2008, però subsisteixen les cicatrius en la testa.

Una altra modificació va consistir en el fet que la majoria dels inquilins van tancar la terrassa per augmentar la superfície coberta de la sala d’estar. Els tancaments van ser possibles perquè les terrasses no són balcons, sinó que estan cobertes, al mode de les dels edificis de climes més freds. Aquestes intervencions van canviar notablement la fisonomia de les cinc façanes amb terrasses.

La meva peça documenta l’estat actual de la Casa Bloc, i intenta que es reflecteixin les característiques d’aquest exemple, únic a Europa, d’habitatge social racionalista, alhora que explica la seva història. Les fotografies des del terrat d’un edifici contigu, més elevat, situat al nord, s’acosten bastant a l’ideal de la fotografia aèria. Permeten entendre la Casa Bloc i la situen a l’entorn de la zona de Barcelona on s’enclava. A més he fotografiat la testa on s’entroncava l’«edifici fantasma». Gràcies al fet que en aquesta ala hi ha uns buits, resulta possible veure a través d’ells el terrat que acabo d’esmentar. De manera similar, en les fotografies des de dalt es veu el lloc des d’on vaig fotografiar la testa. Aquest joc de pla/contraplà es presentarà com a desplegable (leporello), forma que també convé a les altres fotografies des de dalt, als alçats de les deu façanes, a les de les escales i a les de l’habitatge 1/11.»