Inauguració dissabte 10 de maig a les 12 h
Castell Monestir d'Escornalbou
El Castell Monestir d’Escornalbou és una mansió senyorial de principis del segle XX format per les restes del monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, que va ser construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana seguint el gust personal del diplomàtic, egiptòleg i filantrop Eduard Toda, propietari de la finca des que la va adquirir l’any 1911.
Actualment, de l’antic monestir romànic només se’n conserva l’església, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, convertit en un mirador-jardí amb unes vistes impressionants al Camp de Tarragona. De la casa senyorial, escenari privilegiat de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, se’n conserva la totalitat de les estances, una rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció de Toda, que va reunir al llarg dels seus viatges i una notable biblioteca.
A més de viatger, Eduard Toda era un bibliòfil empedreït, un comprador compulsiu de llibres i documents, que va fer que Josep Pla sospités que podia ser el català que havia comprat més llibres. Per bé que la biblioteca personal de Toda va arribar a aplegar prop de 60.000 volums i va ser considerada com una de les més lloades del moment, tant a Catalunya com arreu, la seva bibliofília no només consistia a col·leccionar i acumular, sinó sobretot a adquirir llibres per fer-ne ús. Toda era un personatge que investigava, seleccionava, comprava i ideava col·leccions amb l’objectiu de dotar de contingut interessant les biblioteques i els equipaments culturals del país.
Després dels llegats que Toda va fer a la biblioteca de Montserrat, a la de Catalunya i a la de Ca l’Ardiaca, van restar a Escornalbou 2.577 volums. El contingut de la col·lecció permet deduir algunes de les influències que defineixen la ideologia i el caràcter d’Eduard Toda. Jordina Gort, professora de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, conclou que tota la història i la literatura que Toda recull a la seva biblioteca mostra una predilecció per conèixer a fons el segle XVIII, com a punt de partida de la il·lustració i els precedents de la modernitat, i el seu segle, pel que representa de progrés cap a la societat industrial. La biblioteca conté una gran quantitat de llibres relacionats amb la història, l’antropologia, les biografies, els viatges i la literatura de tots els temps.
Arran de la seva passió pels llibres i la predisposició a continuar adquirint-ne fins al punt de convertir Escornalbou en una biblioteca de dimensions incommensurables, Eduard Toda va prendre la decisió de convertir el seu espai en un lloc de pràctiques per a les alumnes de l’Escola Superior de Bibliotecàries (Toda hi va exercir de professor durant el primer terç del segle XX, en temps de la Mancomunitat de Catalunya). Va fomentar una assignatura nova en el pla d’estudis, dedicada a la restauració de llibres i documents, així com la posada en marxa d’un laboratori de restauració que, poc després, compartiria amb la Biblioteca de Catalunya. La docència de Toda a les instal·lacions d’Escornalbou va ser una activitat que, malgrat les circumstàncies adverses, va mantenir fins als anys trenta, quan va abandonar el castell i es va instal·lar a Poblet, on va morir l’any 1941.
Eduard Toda reconstrueix les runes d’Escornalbou i permet que, al voltant de la seva figura, emergeixin tot tipus de fabulacions derivades de la seva tasca com a diplomàtic —destinat en llocs tan exòtics com Xangai i Hong Kong—, egiptòleg, historiador, impulsor de la restauració del monestir de Poblet, i com amic d’escola d’Antoni Gaudí. Malgrat això s’ha d’entendre que Escornalbou és una acumulació de capes de lectura i significat, i que la bibliofília, un dels seus tresors més desconeguts, és un interessant fil per estirar per apropar-nos a aquest espai des d’una perspectiva menys visible. Mar Arza és una de les artistes que transita per l’àmbit de la paraula al nostre país i aporta en cada una de les seves incursions noves formes d’apamar la versatilitat dels mots.
Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976)
Mar Arza és una artista que es forma a la Facultat de Belles Arts de València i que viu i treballa a Barcelona després de dues estades als EUA i la Gran Bretanya. Consagrada a la realització d’una obra que transita entre el format pla i la tridimensionalitat i que modela l’escriptura i la paraula en les seves dimensions tant física com material, Mar Arza dissecciona i esculpeix el llenguatge per reescriure llibres, escodrinyar la cara oculta dels seus continguts i desentranyar poètiques alternatives a l’ordenació rígida dels volums que obre en canal per tal de fer un lloc al buit, el silenci i la llum.
Com a escultora de paraules descosides i extretes de relats d’altri, Mar Arza entrellaça disciplines com l’art i la literatura —per a l’artista, dos idiomes diferents per a l’expressió d’un mateix pensament—, i ho fa, més que no pas per dogmatitzar, per «entredir»—o gairebé dir— des de la rereguarda del llenguatge allò que aflora sense estar-ne del tot segurs, allò que apareix sense anunciar-se o allò que parla de la intimitat i que gairebé mai s’acostuma a mostrar. A través d’una obra que ubica el públic davant d’allò que s’oculta perquè considera que el que no es percep és tan important com el que es mostra, Arza s’aventura a l’exploració de temes tan diversos, variats i subjectius com la dimensió visual i material del llenguatge, la paraula poètica com un element intrús i disruptiu, el temps des d’una perspectiva circular, el conflicte que hi ha entre el present i la memòria històrica, l’anàlisi de la relació laboral i material de l’artista, la dimensió insondable del dol o la inintel·ligibilitat de l’art. Diu l’artista que entén el seu treball com la suma d’aprenentatges que es deriven dels projectes que emprèn i que prenen cos en passar pel sedàs de l’experiència vivencial de qui es dedica a l’art i que, com ella, dirigeix la seva acció cap als contorns, observa, llegeix, reflexiona, conversa i es manté sempre encuriosida per saber, conèixer i comprendre millor allò que som.
L’obra de Mar Arza singularitza una manera de fer on no hi ha lloc per a l’atzar i on les paraules, els espais, els silencis i els buits s’esculpeixen amb una dedicació meticulosa i uns resultats sobris, elegants, assossegats i d’una gran bellesa. L’artista canalitza allò que troba pel camí en les paraules i obres d’artistes i escriptors en el seu intent d’apropar-se com ella a l’indicible, és a dir, a allò que no podem dir ni explicar per la manca de paraules adequades a la seva natura, la seva intensitat, la vida que bat en el seu rerefons. És per això que en el treball d’Arza es poden sentir certes ressonàncies de les formes del trauma com les treballa Louise Bourgeois, la irreverència i indisciplina de Brossa, la fertilitat metafòrica de les paraules i imatges de Perejaume, la precisió poètica i assagística de Chantal Maillard, les pràctiques feministes dels setanta, l’escriptura polisèmica de Mirtha Dermisache o Mira Schendel, els textos filosòfics amarats de poesia de María Zambrano, la irreverència a la intempèrie de María Llopis, el desplegament intel·lectual de María Salgado... I, sobretot, indicis d’aquell espai dispers que va del dir al fer.
Un fil de veu gebrada
Fascinada davant l’acumulació de capes d’història i vides d’Escornalbou, vinculada al llibre per la sinuositat de la línia que es traça entre les agrupacions religioses que iniciaren la seva biblioteca i la tasca d’un bibliòfil com Eduard Toda —sempre a la recerca de meravelles literàries i documentals, embarcat cap al final de la seva vida en la promoció d’una escola d’ordre com les bibliotecàries—, Mar Arza proposa una intervenció subtil a l’espai de la biblioteca del Castell d’Escornalbou que es fixa en l’impuls de l’escriptura que fa transitar la veu cap al document, en la manera com s’escola el testimoni de la contemporaneïtat i es tradueix en un relat que s’acaba abocant als fulls de la història.
Amb un títol de ressonàncies tan poètiques com Un fil de veu gebrada, la proposta de Mar Arza consta, en paraules de l’artista, «d’una instal·lació formada per un vídeo amb so de prop de set minuts i un reguitzell de lletres i paraules que entren i surten de la prestatgeria on hi ha els llibres, tot apropant el seu contingut als espectadors de manera metafòrica».
