El Museu Hidroelèctric de Capdella és un equipament creat l’any 1998 per l’Ajuntament de la Torre de Capdella amb la finalitat de preservar el patrimoni hidroelèctric de la Vall Fosca, del qual la central hidroelèctrica de Capdella en seria la punta de llança. Com a museu vinculat a la industrialització de Catalunya, el Museu Hidroelèctric de Capdella forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, una xarxa formada per vint-i-nou centres del territori que s’encarrega d’explicar la industrialització al Catalunya a través de les seves col·leccions i exposicions i de la museïtzació de les diferents activitats productives que han existit.

 

Emplaçat en l’antic edifici de les oficines i del consultori mèdic de la central hidroelèctrica de Capdella, el museu explica la història d’aquest indret des que va sorgir la idea de la construcció de la central hidroelèctrica fins que es va posar en funcionament, l’any 1914, i analitza, dins d’aquest arc temporal, els canvis econòmics, socials i d’infraestructura que va suposar la construcció de la central, alhora que permet reflexionar sobre el futur energètic i la sostenibilitat.

 

A banda d’aquestes instal·lacions, ubicades a tocar de la central hidroelèctrica, el museu gestiona altres espais, organitza visites i promou activitats per conèixer les mines de Castell, la ruta Martorell, l’església de Sant Vicenç de Capdella, el telefèric de la Vall Fosca, els espais de memòria democràtica i l’hospital de cartró. Es tracta, per tant, d’un equipament que treballa simultàniament en la recerca, preservació i divulgació del patrimoni cultural, miner, arquitectònic i paisatgístic de la vall.

 

La central de Capdella, situada al nord de la comarca del Pallars Jussà, al terme municipal de la Torre de Cabdella, és la primera central hidroelèctrica de gran producció que va funcionar a Catalunya i va entrar en funcionament al mateix temps que la de Seròs. Durant la seva construcció, realitzada per l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, l’obra va ser considerada una instal·lació pionera a Europa per la seva dificultat i magnitud. L’aigua de la qual es nodreix aquesta central, encara en funcionament actualment, procedeix de la derivació d’aigua de 28 estanys de la capçalera de la vall del Flamisell, situats a una alçada d’entre 2.000 i 2.500 metres. La central recull l’aigua mitjançant un sistema de túnels i galeries que fa que tota la conca lacustre actuï com un gran embassament natural. L’aigua es concentra a l’estany Gento, des d’on es condueix a la cambra d’aigües del Cap de la Serra i des de la qual baixa per dues canonades forçades cap a les turbines de la central hidroelèctrica, aprofitant el gran salt de 836 metres de desnivell. Un cop l’aigua ha passat per les turbines de la central, una part torna al riu i l’altra es condueix a un canal de vuit quilòmetres que la du fins a la cambra d’aigua que alimenta la central hidroelèctrica de Molinos.

 

Actualment, la central és un dels 150 elements imprescindibles del patrimoni industrial de Catalunya, ja que va ser la primera gran central hidroelèctrica del país que va subministrar l’energia produïda a centres de consum molt allunyats, contribuint així a l’expansió de la segona revolució industrial a Catalunya.

 

A banda de la central hidroelèctrica i de tot allò que representa, un dels espais adscrits al Museu Hidroelèctric de Capdella és un hospital fet de cartró, un edifici rosegat pel temps que parla de la història de la gent de la Vall Fosca i que avui forma part del patrimoni dels seus habitants.

 

Aixecat fa més de cent anys per atendre els ferits en els accidents que es produïssin durant les obres de construcció de la central, l’hospital de cartró és una mena d’instal·lació de campanya concebuda per l’empresa alemanya Christoph & Unmack i considerada actualment una icona de l’arquitectura prefabricada i efímera. L’hospital es va muntar a partir de peces tallades en origen i ha estat el seu ús continuat en el temps, primer per atendre els obrers de la central de Capdella i, posteriorment, com a caserna o magatzem, el motiu pel qual s’ha mantingut dempeus fins ara, per bé que el seu estat de conservació requereix una bona restauració.

 

En saber de l’existència d’aquest hospital de cartró, vam considerar que un dels artistes més adequats per treballar en aquest indret podia ser David Bestué, pel tipus de recerca artística que du a terme al voltant del material com un element constituent de tota pràctica escultòrica. Bestué modela, tritura, amalgama i dona forma al seu treball a partir de materials que, si d’una banda tenen poc a veure amb els seus usos habituals, de l’altra apel·len a la seva història a través d’una revisió dels seus aspectes constitutius, sempre amb la idea de la transformació —acumulació a través del temps— al darrere, sempre combinant materials orgànics i inorgànics i amb una mirada o un posicionament crític i poc complaent.

David Bestué és un artista, assagista i curador d’exposicions que s’interessa per la relació entre text, escultura i arquitectura i que, a través d’una pràctica artística de caràcter experimental fonamentada en idees procedents de la poesia, la història de l’art i l’arquitectura, s’esmerça en esbrinar fins a quin punt aquestes disciplines es poden investigar des d’un punt de vista literal i/o conceptual. A través de petits canvis en els usos de les coses i d’escenes quotidianes conegudes per tothom, les obres de Bestué acostumen a generar situacions absurdes que qüestionen les nostres convencions de comportament, intentant establir connexions temporals i fràgils entre les formes permanents i la presència d’elements transitoris.

 

Per bé que l’aspecte teòric en l’obra de Bestué és en la base del seu treball eminentment escultòric, és la tensió entre forma i matèria allò que caracteritza la seva pràctica artística i la situa en el camí d’una recerca singular en constant evolució. L’obra de Bestué parteix d’elements de condició orgànica per tal d’acabar situant la seva escultura en el llindar entre allò fixat per la forma i el volum i allò que escapa a qualsevol voluntat de contenció per la seva condició vital, de manera que la seva obra no és només allò que es veu rere formes aparentment bàsiques, com esferes, pilars, columnes, lingots o totxanes, sinó també la memòria de l’organicitat i el registre vital dels materials que utilitza. L’elecció d’aquests materials —gairebé sempre de proximitat, és a dir, propis del lloc on exposa—, així com la tècnica a la qual recorre per treballar-los, modelar-los, triturar-los o encolar-los doten l’escultura de Bestué d’un component de temporalitat que, alhora que planta cara a la condició de permanència tan pròpia del projecte escultòric del segle XX, posa en valor la fragilitat d’elements aparentment residuals o que remeten a contextos marcats per allò cíclic i vital.

 

El fet que bona part del material amb què Bestué realitza els seus projectes procedeixi de la zona on es mostraran ens porta a entendre que el seu és una mena de viatge geogràfic per un lloc d’on l’artista n’extreu mostres tant en el seu aspecte físic —com paisatges o monuments— com històric, espiritual o mític. D’aquesta manera, al temps que es pot plantejar preguntes sobre la idiosincràsia dels llocs, també pot qüestionar alguns dels tòpics, llocs comuns o suposades característiques eternes associades a cada indret.

Vam convidar David Bestué a treballar a la Vall Fosca pensant que aquell hospital de cartró, al qual abans ens hem referit, li podia suscitar un especial interès. La resposta de l’artista és un projecte titulat La llum, format per diferents intervencions en els espais de la central hidroelèctrica de Capdella i l’interior de l’hospital de cartró.

 

Si per a l’hospital de cartró Bestué s’inclina per unes obres elaborades, entre altres materials, amb pasta de paper, les obres que mostra als espais de la central es vinculen amb el romànic i, en especial, amb el motiu de la maternitat, amb verges de fusta amb el fill als braços. Diu l’artista que «pensar en maternitats és pensar en fruites, en elements fèrtils, en peces de cera, greix, sucre i amb color». La ubicació d’aquestes figures contemporànies d’inspiració romànica en els espais de la central respon, més que no pas a un caprici de Bestué, al desig d’apel·lar a allò que va significar per a la Vall Fosca la construcció de la central hidroelèctrica, és a dir, el pas de l’edat mitjana a la revolució industrial en qüestió d’un parell d’anys.