Si parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat d’una comarca que cultiva la vinya i produeix vi des de fa més de 2.700 anys, parlar del Vinseum és parlar del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, el primer museu de l’Estat espanyol concebut perquè els visitants experimentin la cultura del vi i l’entenguin com una herència de tradicions molt arrelada a un paisatge, forjadora d’una identitat local molt concreta, promotora d’un tipus molt singular d’arquitectura i generadora d’una interacció social diferenciada i genuïna. 

 

Nascut l’any 2007 de l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi (fundat l’any 1935), el Vinseum és un espai d’una gran activitat cultural i turística que custodia un fons de més de 17.000 objectes i obres que reflecteixen el vincle entre la història, la cultura i la identitat de la comarca del Penedès. A més d’aquest fons patrimonial que abraça matèries tan variades com l’arqueologia, la geologia, l’etnologia, l’ornitologia, l’art, les arts populars o la història natural, el Vinseum compta amb un important centre de documentació del món del vi, un arxiu musical i un fons d’imatges. Ara bé, el que converteix aquest museu en un referent nacional és el seu fons relacionat amb la viticultura, que inclou eines del camp, àmfores i pitxells de ceràmica, copes d’estany i d’argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia i de Murano, etiquetes d’ampolles de totes les èpoques, etc. 

 

Com a espai que centralitza una cultura tan ancestral com la del vi, el Vinseum és l’epicentre d’una activitat econòmica i cultural que ha estat impulsat i concebut per preservar la memòria de tot allò que genera el món de vi, fomenta l’anàlisi de la seva evolució i albira el futur d’aquest bé tan preuat. En la mesura en què el relat del Vinseum neix i adquireix el seu sentit més enllà del límit de la seva arquitectura, vam creure oportú convidar Ignasi Aballí per parlar de la identitat d’aquest espai des de la perspectiva d’allò que no es veu, però que és imprescindible per entendre’l com cal. 

 
 

Després de visitar l’espai en diverses ocasions, Aballí va concretar la seva proposta per al Vinseum en dues intervencions.
 

 

Es tracta d’una nova versió de l’obra titulada Un paisatge possible, en la qual, a través de textos situats a les finestres, s’anomena allò que no podem veure, però que igualment existeix, que forma part de l’entorn i ens afecta. Es tracta d’elements del paisatge que no percebem amb els ulls, de fenòmens meteorològics, que coincideixen o no amb allò que estem veient, o d’aspectes vinculats indirectament o directa amb el Vinseum o amb alguns dels aspectes que tracta. Alguns exemples d’aquests textos estan relacionats amb els components de l’aire (hidrogen, oxigen, metà, pol·len o diòxid de carboni, entre molts d’altres), amb tipus de núvols o amb espècies d’ocells, vinyes, constel·lacions, olors, sons, etc., aspectes de la realitat que no necessàriament es perceben a través de la vista. A la manera d’un diagrama, els textos funcionen com un filtre entre allò que veu el visitant des de l’interior del museu cap a l’exterior, tot fent-li prendre consciència de l’existència de moltes altres coses al marge del que està veient a través de la finestra. Aquesta obra planteja la fractura que hi ha entre allò que veiem i anomenem, entre un text i una imatge, entre significat i significant. Una obra que continua una genealogia en l’art contemporani que s’inicia amb el surrealisme i l’obra de René Magritte, i continua amb Marcel Broodthaers, l’art conceptual o la poesia visual de Joan Brossa. Distribuïts al llarg del recorregut per les sales del museu, els textos puntuen de manera subtil allò que el visitant veu durant la seva visita al Vinseum, i n’afegeixen o n’amplien el ressò.