Inauguració dijous 22 de maig a les 19.30 h
MUSEU DEL TER, MANLLEU
El Museu del Ter —conegut en els seus inicis com a Museu Industrial del Ter— va néixer a Manlleu l’any 2004 per iniciativa de l’ajuntament de la localitat amb la ferma voluntat de posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter. Té la seva seu central a Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó que data de l’any 1841 i que està situada en el darrer tram del canal industrial de Manlleu. Es va remodelar l’any 1997 sota la direcció de Carlos Ferrater i Lambarri. L’edifici de Can Sanglas és una de les mostres més antigues de les fàbriques que es van aixecar a la vora dels canals per aprofitar l’energia hidràulica. L’equipament museístic forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, una xarxa formada per vint-i-nou centres del territori que s’encarrega d’explicar la industrialització a Catalunya a través de les seves col·leccions i exposicions i de la museïtzació de les diferents activitats productives que han existit.
A través de l’exposició permanent, que retorna Can Sanglas a l’època d’activitat fabril i posa en valor els aspectes històrics més rellevants del procés d’industrialització al Ter mitjà, el Museu del Ter ofereix a qui visita «La fàbrica de riu» —el títol d’aquesta exposició— la possibilitat d’entendre la duresa del treball manufacturer i els avantatges de la mecanització a través de materials i màquines experimentals utilitzats històricament durant el procés de transformació del cotó en fil.
A més d’aquesta secció dedicada a l’àmbit industrial, el Museu del Ter, que es defineix com un museu de territori i societat que treballa en la recerca, la conservació, l’educació, l’acció cultural i la promoció turística, disposa d’un espai consagrat a les ciències naturals que ofereix l’oportunitat de recórrer els paisatges, la hidrologia, l’ecologia, el patrimoni natural i els aspectes socials i ambientals del riu. Aquesta és la raó per la qual el Museu del Ter forma part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya (XMCNC), que integra onze museus catalans i que va ser creada per articular una visió del país entorn de la història i les ciències naturals i promoure polítiques de protecció i difusió del patrimoni natural del territori.
Al museu del Ter també hi ha una de les seus del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM), un institut de recerca de propostes de gestió sostenible, incorporat a la Universitat de Vic des del 2016 i vinculat al museu des de la seva fundació. Des d’aquí es duen a terme les activitats de recerca, educació, custodia i sensibilització ambiental sobre el riu Ter.
Finalment, el Museu del Ter forma part de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, una xarxa promoguda des de la Direcció General de Cultura Popular per conèixer, de manera actualitzada, la situació del patrimoni etnològic català en tots els seus vessants, incloent-hi la recerca i la difusió.
Com acabem de veure, el Museu del Ter és l’espai on conflueixen disciplines i recerques molt diverses, per bé que el seu eix vertebrador és el riu que li passa a la vora i que, a través d’un canal, alimentava les turbines que generaven l’energia necessàries per fer funcionar les màquines de la fàbrica.
Si hi ha una artista al nostre país amb una trajectòria que li permeti transitar amb autoritat pel llindar entre el treball artístic i les ciències ambientals, aquesta és sens dubte Paula Bruna, que mostra un gran interès a sensibilitzar el públic sobre la necessitat d’ampliar la concepció ecosistèmica del món i acabar amb la cosmovisió androcèntrica perquè, entre altres raons, els humans no som els únics que habitem la terra.
PAULA BRUNA (Barcelona, 1978)
És doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, llicenciada i màster en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona, investigadora artística postdoctoral al Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i professora al centre universitari BAU.
Des de la seva doble perspectiva d’ambientòloga i artista i, per tant, partint de la base d’una combinació perfecta de fets científics, ficció especulativa i pràctiques artístiques, Paula Bruna investiga les relacions entre les societats humanes i el seu entorn ecològic des de perspectives no humanes. La seva hipòtesi és que, si l’exploració de punts de vista diferents de l’antropocentrisme pot aportar coneixement en relació amb la consciència ecològica, això farà possible la configuració de noves formes de convivència.
En els projectes que Paula Bruna ha dut a terme en els darrers anys, ha proporcionat un relat de l’Antropocè des de la perspectiva de les plantes a El Plantocè; ha especulat sobre els escenaris multiespècies que succeeixen en un temps no lineal com a resposta a imaginacions d’un futur catastròfic a Ecoficcions; s’ha referit a històries quotidianes de no humans amb els quals cohabitem a Els altres residents; s’ha apropat al bosc com una entitat que ens observa i ens coneix amb atracció i por a La Forêt Noire i ha investigat el paral·lelisme que s’estableix entre el so de l’embolisme dels arbres i el flamenc per referir-se a la manera en què els boscos, però també nosaltres, patim les conseqüències del canvi climàtic a Embolisme per soleá. Amb un treball que convida a abraçar una convivència conscient sense obviar els conflictes i les pors, Paula Bruna parla de la necessitat de «desantropomorfitzar» la nostra societat per comprendre millor el nostre entorn i a nosaltres mateixos en ell.
La recerca artística de Paula Bruna neix de l’estudi del conflicte entre una societat basada en el creixement econòmic i la naturalesa limitada del medi que la sosté. Prenent com a referència conceptes d’ecologia, sostenibilitat i economia ecològica, l’artista s’interessa pels jocs de tensions entre societat i medi ambient i el procés de col·lapse des de la inestabilitat de l’equilibri previ a un escenari postcol·lapse.
Arran del seu interès pels efectes de la gestió de l’entorn natural des de la nostra perspectiva antropocèntrica, Paula Bruna respon a la proposició de concebre una proposta artística per al Museu del Ter estirant el fil d’una notícia publicada a la secció d’Osona d’ElNacional.cat el 18 de gener de 2021 que es feia ressò del passeig d’una llúdriga pel Museu del Ter. A partir d’aquí, Bruna constata que el Ter té moltes rescloses i també un transvasament que el desdobla a través d’una canonada construïda a finals dels anys 60, enmig d’una gran polèmica, amb la finalitat de proporcionar aigua del riu a la ciutat de Barcelona i altres poblacions del seu voltant.
El rapte de la nimfa
El projecte de Paula Bruna per al Museu del Ter es titula El rapte de la nimfa (2025). Consta d’un vídeo i una instal·lació, i està ubicat al costat d’una de les turbines d’aigua del Museu del Ter, al costat d’un d’aquells aparells que funcionaven a partir de la força de l’aigua del riu i que permetien accionar les màquines de filatures amb les quals es fabricaven els teixits. En un text escrit per Paula Bruna en ocasió de la seva proposta per al projecte Passat/Present, l’artista afirma:
«El meu treball es fonamentarà en una investigació sobre l’aprofitament humà del Ter, considerant la perspectiva dels animals que freqüenten el riu. El Ter és un dels rius més intervinguts de Catalunya, amb gairebé dues-centes rescloses, cinc pantans i fins i tot un transvasament per a l’abastament de Barcelona i més d’un centenar de municipis. Aquestes infraestructures, algunes relacionades amb el passat històric industrial (com mostra el Museu del Ter) i altres més grans i modernes (com el transvasament, el desdoblament del qual està actualment en construcció), transformen significativament el sistema fluvial, amb conseqüències per als habitants no humans de la conca, que van des de l’afectació de la connectivitat ecològica fins a la disminució del cabal del qual depèn la vida del riu i la fauna salvatge dels seus voltants. El transvasament del riu suposa l’existència de dos llits: un obert i un altre entubat; el primer, viu, i el segon, mort; el primer, compartit per diverses espècies, i el segon, exclusiu per als humans.»
Mitjançant l’ús de tecnologies que permeten aproximar-nos a perspectives animals com ara el fotoparament, Paula Bruna ha concebut un treball que explora els efectes de la forma entubada del Ter a partir de la confusió que genera en els animals, els quals, com aquella llúdriga que es passejava pel Museu del Ter el gener del 2021, perceben el pas del cabal d’un riu del qual no poden fer cap ús. Per completar els registres d’aquesta alteració animal, l’artista ha modelat unes peces de terrissa procedent de la mateixa zona d’observació del cabal ocult amb la voluntat de vincular el rapte de la seva nimfa —el rapte del riu Ter— amb el Serpent, un altre animal de riu que protagonitza un relat llegendari molt arrelat a la ciutat de Manlleu. Es tracta de la història d’un animal amb una llarga cabellera que vivia al bosc de la devesa del riu i que duia un diamant gros i lluent al cap que només es treia per abeurar-se al riu.
