Treball en equip, esforç i esperit d’autosuperació. Aquests són els valors que encarnen els Castells, una pràctica cultural amb més de 200 anys d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Les dades més antigues d’aquestes torres humanes es remunten al segle XVIII: les torres formades per dues o tres persones eren la culminació del Ball de Valencians, propi de les festes majors de les comarques de Tarragona. Quan aquestes construccions es van independitzar de la resta del ball van néixer els Castells com a exhibició amb caràcter propi.
La seva popularitat ha viscut diferents etapes. Després de consolidar-se al segle XIX, amb castells de fins a nou pisos d’alçada, la seva pràctica va decaure a inicis del segle XX, i va ressorgir durant la dècada dels 60.
L’època daurada dels Castells es va produir a partir dels anys 90 i fins l’actualitat. Hi han contribuït la creació de noves colles de perfil jove i multicultural, l’assoliment de noves i espectaculars construccions, i la retransmissió de les exhibicions castelleres per televisió.
Actualment es comptabilitzen més de 100 colles als Països Catalans, amb més de 12.000 castellers, superant els 12.000 castells enlairats cada any.
Durant la Setmana de Corpus la capital del Berguedà es transforma amb la celebració de la Patum, una festa popular única a Catalunya que s’ha mantingut pràcticament sense cap interrupció des del segle XV.
L’origen d’aquesta tradició, que l’any 2005 va ser inscrita per la UNESCO a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, es remunta als entremesos, representacions parateatrals que formaven part de les processons medievals del Corpus.
Els dies centrals de la celebració són el dijous i el diumenge. Al migdia la Patum és més reposada i solemne, mentre que la de la nit és més festiva i participativa. Els principals personatges i moments de la festa són el tabal, els turcs i cavallets, les maces, la guita, l'àliga, els nans vells, els gegants, els nans nous, els plens i el tirabol.
El moment culminant de la Patum són els plens, que converteixen la plaça Major de Berga en un infern de foc. Els principals protagonistes de la festa ballen seguint el ritme del tabal i de la música que Joaquim Serra va composar a finals del segle XIX.
Pa, vi i oli. L’essència de la dieta mediterrània, compartida per ibers, celtes, grecs, romans, bàrbars i àrabs es basa en aquest trident. Una combinació d’aliments senzilla, variada i equilibrada que al llarg dels segles, i sense perdre la identitat pròpia, s’ha anat enriquint amb l’aportació i el mestissatge de cultures mil·lenàries.
Així, des d’Orient Pròxim i Mitjà van arribar els cereals, les llegums i moltes fruites i verdures com la pastanaga, la ceba o la poma. Des d’Europa, la col o els espàrrecs. D’Orient Llunyà, els cigrons o l’albergínia. Del Sud-est asiàtic i Oceania, l’arròs, el pebre o la canya de sucre. D’Àfrica, el meló. D’Amèrica, la patata o el tomàquet.
L’existència d’aquesta alimentació és deu, en bona part, a les característiques del territori, sec i accidentat de la conca del Mediterrani, on l’olivera, la vinya i els cereals s’adapten a la perfecció. Hortes i petits boscos complementen el paisatge, juntament amb un clima càlid.
Des del 2010 la dieta mediterrània és considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Una de les motivacions de la candidatura, presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, era protegir aquest saludable model alimentari enfront dels canvis socioculturals fruit de la globalització.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
En plena edat mitjana, el poble compagina les pràctiques cristianes amb rituals d’origen pagà. Com a reacció, neix la festivitat del Corpus Christi, una nova celebració en honor al Santíssim Sagrament que amb el temps perdrà gran part del caràcter religiós i es convertirà en un esdeveniment social i festiu.
Les primeres celebracions del Corpus a Catalunya són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) i Bagà (1333). La festa gira al voltant de la processó, la desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats.
La jerarquia i el protocol, vitals en l’organització del Corpus institucional, conviuen des del principi amb els entremesos. Aquestes cristianitzacions d'elements pagans busquen moralitzar i educar els qui observen el seguici, però finalment el caràcter lúdic s’imposa a l’alliçonador. Això facilita l’aparició de les “bullícies” del Santíssim Sagrament, origen de la Patum de Berga.
Altres elements característics del Corpus són l'Ou com Balla, un ou buit que s’eleva com per art de màgia al brollador d'aigua d'una font, i les catifes de flors, obres d’art efímeres que són trepitjades per la processó i que perviuen a municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga.
