L'àmbit cultural català és l'únic de la Península Ibèrica on hi ha una intensa activitat dramàtica durant l'edat mitjana. Les grans representacions teatrals són la Passió de Crist i l'Assumpció de Maria.
A partir del segle XIV les manifestacions teatrals sobre la Passió de Crist es van diferenciant dels drames eclesiàstics en llatí. Les noves representacions (misteris) ressalten la naturalesa humana de Crist, incorporen la llengua vulgar i accepten la participació del poble.
Actualment es mantenen tres tipologies de misteris a l’anomenada “vall de la Passió”, al Baix Llobregat: la d’arrel tradicional, que és la que es fa en teatres a Olesa i Esparreguera; la itinerant de Sant Vicenç dels Horts; i la de Molins de Rei, representació moderna d'una obra d'autor.
El gran cicle dramàtic del teatre medieval català es completa amb quatre representacions de l'Assumpció de la Mare de Déu: el Drama litúrgic de Santa Maria de l'Estany, el Misteri de la Selva, el Misteri assumpcionista de la Catedral de València, i el Misteri o Festa d'Elx.
Altres manifestacions medievals que han arribat fins a l’actualitat són el Cant de la Sibil·la de Mallorca i de l'Alguer, o la Dansa de la Mort de Verges.
El cicle festiu de Catalunya inclou una mescla de celebracions paganes, religioses i civils, tant d’origen ancestral com de recent aparició. Un calendari de festes tradicionals i costums en què la gastronomia té un gran protagonisme.
I és que una bona celebració no es pot entendre sense un bon àpat, una manifestació de la identitat col·lectiva i la cohesió social. Cada festa s’associa a un menjar característic, i en són exemples la crema catalana de Sant Josep, la coca de Sant Joan, les castanyes i els panellets de Tots Sants, la mona de Pasqua o la diversitat de plats nadalencs (escudelles, pollastres, canelons, torrons, neules, etc.).
A Catalunya, prohibicions de tradició catòlica com la de no menjar carn durant la Quaresma han acabat fent populars la cuina del bacallà o postres com els bunyols. També es dóna el cas que celebracions d’origen religiós com els aplecs, romeries i pelegrinatges s’han acabat convertit en trobades gastronòmiques col·lectives (costellades, arrossades, sardinades, calçotades o cargolades).
El calendari festiu també inclou celebracions més familiars i íntimes vinculades al cicle vital, com els banquets de noces, les xocolatades dels batejos, els berenars de comunió i els àpats per celebrar sants i aniversaris.
La cuina catalana viu un nova edat d’or coincidint amb el canvi de segle i destacats cuiners del país reben el reconeixement mundial per la seva tasca avantguardista. La nova cuina creativa catalana implica una nova manera d'entendre la restauració: cal satisfer l’intel·lecte i les emocions.
Un dels punts culminants d’aquesta etapa es produeix el 1999, quan el cuiner francès Joël Robuchon afirma que Ferran Adrià és el millor cuiner del món. Les seves innovacions, que acabaran a la portada del suplement del The New York Times, es basen en nous productes i tècniques, presentacions inèdites i experiències sorprenents.
Tot i el ressò mediàtic de la cuina més avantguardista, la gastronomia actual és més àmplia. Així, la cuina catalana tradicional viu també una relectura per part de grans xefs, amb noves tècniques i presentacions més modernes. A més, la preocupació pel que mengem provoca l’aparició de conceptes com cuina ecològica i de quilòmetre zero.
També cal destacar l’efecte de fenòmens com la globalització en la cuina catalana. L’entrada de cuines d’altres parts del món acaba, inevitablement, impregnant el nostre receptari i fa aparèixer conceptes com la cuina de fusió.
Menús opulents, inspiració en la cuina francesa i menyspreu per la tradicional i casolana. Al segle XIX la burgesia catalana i els grans restaurants opten per una gastronomia luxosa i fastuosa, que no aconsegueix popularitzar-se.
En canvi, la cuina catalana popular i de qualitat continua viva a les fondes de sisos, que l’apropen a tothom amb menús casolans a preus assequibles. Aquests establiments popularitzen plats com la botifarra o llom amb mongetes, el bacallà a la llauna o els macarrons gratinats al forn. La creativitat i el sentit de l’humor destaquen en els noms dels plats com la barretina (trinxat amb arengada) o la samarreta amb allioli (tripa al forn). A les fondes de sisos també neixen costums com la paella dels dijous, una acció comercial que busca atraure més clients en un dia de la setmana habitualment fluix.
Les primeres referències al pa amb tomàquet també són del segle XIX. Segons el gastrònom Nèstor Luján, el plat català per excel·lència apareix al món rural en una època d’abundància de tomàquets, que s’aprofiten per estovar el pa sec.
Durant l’època moderna es posen les bases de la cuina catalana rural. Excepcionalment refinada i completa, la gastronomia del Renaixement, Barroc i la Il·lustració és l’avantsala de la cuina tradicional catalana.
Del segle XVI al XVIII, es viu una revolució amb l’arribada de nous productes procedents d’Amèrica: tomàquet, pebrot, mongetes, blat de moro, cacau, gall dindi o vainilla. A més, s’introdueixen canvis en els sabors, amb la distinció entre dolç i salat, i es popularitzen nous gustos com les begudes fredes, les amanides, la xocolata, l’arròs i la pasta. Les classes populars i els convents són els més receptius a aquests nous productes, mentre que els aristòcrates i els burgesos són més continuistes amb la cuina medieval.
Els testimonis escrits més destacats de la cuina catalana de l’època moderna són Nuevo arte de cocina (Juan Altimiras), el Llibre dels secrets d'agricultura, casa rústica i pastoril (fra Miquel Agustí), Instrucció breu i útil per los cuiners principiants (Francesc del Santíssim Sagrament), Avisos y instrucciones per lo principiant cuyner (Francesc Orri), El llibre de l'art de quynar (fra Sever d'Olot) i el Llibre de cuina de Scala Dei (monestir de Banyoles).
L'actual “boom” de la cuina catalana té molt en comú amb la primera edat d’or de la gastronomia del nostre país, que als segles XIV i XV és considerada la primera del món cristià, especialment a les corts de Nàpols i Roma. Així ho reflecteixen documents com el Llibre de Coch (Mestre Robert) o Com usar bé de beure e menjar (Francesc Eiximenis).
Lluny de l’imaginari col·lectiu amb reis i nobles menjant amb els dits, la cuina medieval catalana destaca pel seu refinament i la riquesa d’un receptari tan simple com exquisit. Convertida en símbol d’estatus social, també compta amb gourmets i cuiners famosos, i destaca per les bones maneres a taula.
Tot i no disposar encara dels productes d’Amèrica, la llista d’aliments és rica: cereals, tota mena de verdures, espècies i fruita fresca, fruits secs i carn de porc. Els rics afegeixen a la dieta arròs, fideus, carn d’aviram i de caça, i peix fresc o assecat.
La cuina catalana d’aquesta època també és innovadora perquè per primera vegada les dones poden participar als convits, grans àpats concebuts com un espectacle teatralitzat. També destaca per la gran varietat de tècniques, recipients i estris.
Tant se val que no sigui un dia festiu. Cada 23 d'abril els carrers, rambles i places d’arreu del país s’omplen de llibres, roses i senyeres per celebrar la Diada de Sant Jordi, una jornada participativa en la que la paraula escrita i recitada pren tot el protagonisme.
Però la Festa del Llibre no ha estat sempre lligada al patró de Catalunya. Impulsada per l’editor Vicent Clavel per promoure el llibre a Catalunya, la primera Diada va ser el 7 d’octubre de 1927. Dos anys després els llibreters van sortir un 23 d’abril, i l’èxit va propiciar el canvi de data, que a més coincidia amb la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
Declarada Festa Nacional de Catalunya, la Diada de Sant Jordi ha contribuït des dels seus inicis a impulsar la producció i comercialització del llibre en català. A més, els lectors poden interactuar amb els seus escriptors predilectes. El passeig entre parades de llibres i la tradició de regalar una rosa complementen la jornada.
La consolidació de Sant Jordi com la Festa del Llibre, també internacionalment, arriba amb la proclamació per la Unesco del 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.
Com a fenomen popular i social, la festa sardanista destaca per la seva capacitat de captar públic i dansaires. Només cal un entarimat en una plaça i una dotzena de cadires per als músics de la cobla.
En la popular dansa catalana, caracteritzada per la rotllana que formen els dansaires agafats de les mans, la música i la melodia tenen tanta importància com la coreografia, i han assolit un valor simfònic propi.
La majoria de teories coincideixen en què la sardana té el seu origen en danses gregues o preromanes, i en què el ball actual és la interpretació del contrapàs, una dansa litúrgica del segle XIX.
El gran responsable de la seva modernització i popularització va ser el músic Pep Ventura, que durant el segle XIX va modificar l’estructura de la sardana i va introduir la tenora al conjunt instrumental. El seu caràcter identitari cal atribuir-lo al líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, que a principis del segle XX va convertir la sardana en “dansa nacional de Catalunya”.
Actualment s’organitzen fins a 5.000 activitats sardanistes arreu del país entre aplecs, ballades, audicions, concerts, concursos de composició i concursos de colles.
La tradició cristiana de la Passió es converteix en una representació teatral de carrer en aquesta població del Baix Empordà. La Processó de Verges té més de 300 anys d’història i se celebra cada Dijous Sant.
El misteri que es representa es basa en un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni de 1773 que adapta el drama de les darreres hores de Jesucrist. La teatralització de la processó permetia trencar la barrera del llatí eclesiàstic i facilitava l’adoctrinament amb un llenguatge més proper.
La processó arrenca des de l’església a les 12 de la nit. Durant el recorregut pels carrers del poble, i sota l’única llum de les torxes enceses, es representen les escenes de la Passió. Tothom espera el moment en què s’interpreta la Dansa de la Mort. En aquesta representació macabra i ancestral d’origen medieval cinc esquelets col·locats en forma de creu salten i ballen al so d’un tabal.
Verges és l’única població catalana que conserva aquesta escenificació, i per aquesta raó la Processó de Verges va ser declarada Festa tradicional d’interès nacional el 1983.
La Passió d’Olesa de Montserrat, una de les més conegudes i grans de Catalunya juntament amb la d'Esparraguera, té un origen eminentment religiós: l’Arxiu Parroquial d’Olesa conserva el document més antic que en fa referència, un inventari del 1530.
Però des dels seus inicis aquest espectacle teatral sempre ha tingut un caràcter urbà, cívic i popular. És per això que en diferents etapes l’Església va intentar controlar-lo, primer traslladant la representació dins del temple, i posteriorment prohibint-lo.
Finalment, a partir de 1847 l’espectacle es va representar en diferents escenaris (el Teatre Principal, el Teatre del Círcol, el Teatre Olesa i el Gran Teatre de la Passió), amb l’única pausa que va suposar la Guerra Civil. Actualment, i des del 1987, el modern Teatre de la Passió d’Olesa, de grans dimensions, és l’escenari de les representacions.
Centenars d’olesans, inclosos prop de 500 figurants, participen desinteressadament cada any en la representació teatral de la Passió, que sol tenir lloc els caps de setmana de març i abril. El 1996 es va aconseguir el rècord mundial en reunir simultàniament 729 actors en escena.
