L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.
Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el
Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el
primer museu del vi de l’Estat espanyol.
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del
Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
Però el que ha convertit el museu en referent és el
fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els
diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del
Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la
Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.
Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.
El polític i escriptor Víctor Balaguer, com a home de la Renaixença, estava convençut que la cultura era la base de progrés d’un poble. Per això al 1884 va encarregar construir a Vilanova i la Geltrú el primer edifici públic del país destinat alhora a funcions de biblioteca i museu, on posaria a l’abast de la ciutadania les seves col·leccions d’art, llibres i etnografia.
Actualment, el museu compta amb un fons propi de més de 8.000 peces que inclouen una col·lecció d’arqueologia i una d’etnografia provinents de donacions d’amics il·lustrats de Víctor Balaguer. Destaca el cos momificat d’un infant de l’antic Egipte, conegut popularment com a Nesi.
Sobre el fons d’art, part de la col·lecció fundacional es pot veure a la sala de la Pinacoteca que recrea l’ambient original dels salons de Belles Arts del segle XIX. Quadres de Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda o Joaquín Sorolla mostren els gustos burgesos de l’època. Complementen aquesta sala les obres d’El Greco, Ribera o Rubens, cedides des dels inicis pel Museo del Prado.
El recorregut continua pel Modernisme, Postmodernisme i Noucentisme amb obres de petit format de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Francesc Domingo o Xavier Nogués. També compta amb la col·lecció d’art informalista més completa de Catalunya que procedeix del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Pel què fa al fons bibliogràfic, és un dels més rics del segle XIX a Catalunya, amb més de 50.000 llibres i un total de 100.000 documents. Entre ells, els epistolaris de Víctor Balaguer.
Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella:
Antoni Gaudí.
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem
equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels
millors arquitectes de l’època. El seu amic
Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la
Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de
Joan Rubió,
Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill
Francesc Berenguer i Bellvehí.
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la
casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.
A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.
El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.
Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.
Considerat un dels principals monuments històrics de
Tortosa juntament amb la
Catedral i els
Reials Col·legis, el castell de Sant Joan, conegut com el castell de la Suda, és un testimoni clau del
passat andalusí de la ciutat. A més, conserva l’única
necròpolis islàmica a cel obert de Catalunya.
Va ser construït al segle X sota el
califat d'Abderraman III, al damunt d’una antiga acròpolis romana. Tot i l’alçada, un enorme pou excavat dins del recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per proveir la fortalesa d’aigua.
Després de la conquesta de Tortosa en mans de
Ramon Berenguer IV el 1148, el castell es va convertir en presó. Va ser propietat dels
Montcada i dels
Templers i va ser la residència preferida del
rei Jaume I. A més de palau reial, ha estat també tribunal de justícia. Actualment alberga un parador de turisme.
De l’època islàmica, a més del cementiri musulmà de gran importància, es conserven el traçat i els basaments de
les muralles i també el
pou. Aquest està format per galeries subterrànies que acollien un molí i dos forns.
El llegat medieval es pot veure en alguns finestrals gòtics, la nau del polvorí i el pati d’armes. Tot i així, passa desapercebut ja que als segles XV i XVII el castell va sofrir moltes modificacions per motius defensius.
A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.
