Class:
accessibility-reduced
La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).
Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.
Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-ne la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.
El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
La Torre Glòries, anteriorment denominada Torre Agbar, és un modern edifici d’oficines situat a l’entrada del 22@ (el districte tecnològic de Barcelona), modifica des de 2005 l’skyline de la ciutat. És obra de l’arquitecte francès Jean Nouvel, que s’inspira en les imatges d’un guèiser, de l’arquitectura de Gaudí i de la muntanya de Montserrat. Un far contemporani que atrau l’interès dels barcelonins i els turistes a parts iguals.
Aixecada a partir de dos cilindres de formigó de planta el·líptica, un a l’interior de l’altre, la Torre Agbar mesura 142 metres d’alçada i està recoberta per dues "pells". La més interna és una planxa d’alumini lacada amb tons terra, blaus, verdosos i grisos. La més externa és un mur transparent i translúcid compost de prop de 60.000 làmines de vidre. Gràcies a aquesta doble façana es crea una cambra d’aire que permet que l’escalfor de l’edifici es reparteixi i en facilita la ventilació. Els vidres utilitzats són peces de brie-soleil, un sistema que controla els rajos de sol en funció de la temperatura exterior.
Aquestes característiques fan de la Torre Agbar un edifici original, intel·ligent i sostenible, els tres pilars en què se sustenta el projecte de Nouvel. Destaca especialment les nits del cap de setmana, quan els 4.500 punts de llum LED (el sistema menys contaminant i més eficient) encenen la façana de colors.
Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona es troba al Parc del Fòrum. L’edifici, construït per Herzog i De Meuron l’any 2004, ocupa 9.000 metres quadrats i és considerat, a nivell arquitectònic, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat.
Al vestíbul, hi trobem la peça més emblemàtica del museu, l'esquelet d’una balena que es va trobar el 1862 a la platja de Llançà i que, per votació popular, s’ha anomenat Brava.
El discurs de l’exposició permanent és la interpretació de la Terra actual com a resultat de la interacció entre l’ambient químic i físic del planeta i els éssers vius. Tot això es mostra de forma didàctica i a través de pantalles tàctils i vitrines amb els fons de col·leccions del museu -fòssils, animals naturalitzats, plantes, algues, minerals i roques- al qual s'incorporen també àmbits dedicats als fongs i al món microscòpic (amb reproduccions de virus i microbis). S'exposen 4.500 dels més de 4 milions de peces que té el museu.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona és una institució amb més de 140 anys d’història i parteix del llegat de les col·leccions del naturalista Francesc Martorell i Peña. A més de l’edifici del Fòrum, disposa d’altres espais a la ciutat: el Jardí Botànic de Barcelona i el Jardí Botànic Històric, situats a Montjuïc, i el Centre Martorell d’Exposicions i el Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella.
Sota la protecció de reis i nobles, el monestir de Poblet es converteix en centre neuràlgic de la Catalunya medieval. Panteó reial durant l’edat mitjana, el conjunt ha esdevingut un símbol històric i cultural on hi tornen a viure els monjos cistercencs.
La construcció del monestir va començar al segle XII i s’hi aprecien estils arquitectònics variats com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. No obstant això, el conjunt gaudeix d’una harmonia absoluta tant entre els seus elements arquitectònics (que contenen tot l’esplendor rigorós de l’orde del Cister) com en la seva relació amb l’entorn de les muntanyes de Prades.
Alguns dels elements més destacats del monestir són l’església, que segueix l’estil dels temples cistercencs i on cal admirar el retaule de l’altar major, un conjunt renaixentista d’alabastre blanc de Damià Forment; la bella capella gòtica de sant Jordi, edificada a l’època d’Alfons el Magnànim (s. XV), i la porta reial, una grandiosa construcció gòtica flanquejada per dues torres octogonals.
Va ser el rei Pere III El Ceremoniós (1319-1387) qui va vincular el monestir amb la Corona d’Aragó fent-hi construir el panteó reial, que fins llavors havia estat a Santes Creus. Hi van fixar la seva sepultura Alfons I, Jaume I el Conqueridor, Pere III i molts dels seus successors. A les obres dels sepulcres, fetes d’alabastre blanc, hi van treballar alguns dels millors escultors del moment.
El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
