Accessibilitat

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

L’imponent edifici de la Catedral de Girona amaga diversos tresors romànics. Romànica va ser la primera catedral consagrada el 1038 i, tal com passa amb la majoria d’edificis religiosos, s’hi van anar superposant altres estils amb les diferents etapes constructives.

Per trobar el rastre de l’arquitectura romànica haurem de visitar el claustre i, des d’allà, fer un cop d’ull a l’antic campanar, conegut també com la “torre de Carlemany”. Tampoc podem abandonar l’edifici sense fer un cop d’ull al que es coneix com el “tresor de la catedral”, on hi destaca el magnífic Tapís de la Creació.

Datat a la segona meitat del segle XII, el claustre de la catedral de Girona és un dels més interessants del romànic català gràcies a la seva riquesa escultòrica. Hi trobem escultures de gran qualitat als seus 122 capitells i als frisos decorats que envolten els pilars. La pedra esculpida mostra escenes historiades de l’Antic i del Nou Testament, escenes aïllades amb humans i animals,  i finalment, motius vegetals i geomètrics purament decoratius. Entre les representacions més destacades, podem citar el capítol de l’Anastasis i davallament de Crist a l’Infern, en un dels frisos de la galeria sud, o episodis dedicats a Noè i al Diluvi, a la galeria oest.

L’altre element arquitectònic romànic és l’antic campanar de l’edifici del segle XI. Aquest campanar es podria comparar en monumentalitat als de Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere de Vic. Originalment de planta quadrada i amb set pisos d’alçada, presenta tots els elements propis dels campanars llombards del segle XI: lesenes, arcs cecs, i frisos de dent de serra com a principals elements decoratius, a més de finestres geminades (dues per pis) amb arcs de mig punt. Construït en dues fases, a partir del tercer pis destaquen les arcuacions i els frisos fets amb pedra volcànica negra, que els fan destacar del conjunt.

El Tapís de la Creació és una peça gairebé única al món només igualada en valor artístic i històric pel tapís de Bayeux (s. XI). Es tracta d’un “retrat” medieval de la Creació que il·lustra l’origen del cel i de la terra tal com eren concebuts a finals del segle XI. Com que el Tapís de la Creació no consta a cap dels inventaris de teixits que es feien a la Catedral de Girona, no se’n sap del cert l’origen. No obstant, sembla ser que aquesta peça ornamental religiosa d’uns 12 metres quadrats es va fer a Girona a finals del segle XI en un obrador de brodadors utilitzant la pintura a l’agulla. Actualment el Tapís de la Creació, juntament amb el Beatus de Girona, és un dels elements més destacats de la col·lecció del Tresor.
 
La Catedral de Girona forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Montseny a la Garrotxa’.




Autors de les fotografies: Bob Masters i Josep Giribet.

El Museu de Terrassa explica l’evolució del territori i l’ocupació humana de Terrassa i la seva comarca, des dels orígens fins als nostres dies, a través d’un fons de més de 26.000 objectes. Una de les seves peculiaritats és que no es troba tot concentrat en un únic edifici. Per conèixer les col·leccions d’art, arqueologia i arts decoratives cal visitar sis espais històrics de la ciutat.

Primera parada: l’edifici medieval del Castell Cartoixa de Vallparadís, convertit en museu el 1959, que acull l’exposició permanent del Museu de Terrassa. Aquesta comença explicant el medi natural, la prehistòria i el món antic. S’hi pot veure un braçalet de glicimeris del neolític final (Cova del Frare), un signaculum romà (Can Colomer) o una reconstrucció d’un enterrament en tegulae. Precisament així és com van trobar a Ca n’Anglada el sarcòfag de plom dels segles II-IV que també forma part de l’exposició.

A continuació es pot descobrir la Terrassa medieval amb alguns objectes originals com la talla de la marededéu romànica de Sant Cugat.  A l’última sala s’explica sobretot com era la vida rural i la Revolució Industrial a la ciutat contemporània. Fins i tot es pot entrar a una casa de la postguerra!

Les extensions del Museu de Terrassa portaran el visitant a la Torre del Palau i Centre d’Interpretació de la Vila Medieval de Terrassa (segle XII), el Claustre del convent de Sant Francesc (segle XVII), la Casa Alegre de Sagrera (segle XIX, però reconvertida en un habitatge burgès durant l’època modernista) i també a la Seu d’Ègara, l’element patrimonial més excepcional de Terrassa.

La serigrafia tèxtil es coneix com la tècnica d’estampació a la lionesa i deu el seu nom a la fàbrica “Lyon Barcelona S.A.”, la més important de l’estat espanyol dedicada a l’estampació i ubicada a Premià de Mar. Aquest municipi del Maresme, pioner en aquesta activitat tèxtil, acull des del 1983 el Museu de l’Estampació, integrat en el Sistema Territorial del mNACTEC.

L’objectiu del museu és explicar les diferents etapes de l'estampació a Catalunya, començant pel segle XVIII i les indianes. El procés de producció d’aquests teixits de cotó estampats per una sola cara és l’avantsala de la industrialització tèxtil a Catalunya al segle XIX.

Per tant, com no podia ser d’una altra manera, la seu del museu (des del 2002) és un símbol de l’activitat fabril al Maresme. Es tracta de la fàbrica del gas de Premià de Mar, d'estil modernista i neoclàssic. És l'única fàbrica de gas d'hulla que resta dempeus a Catalunya. Al seu interior es pot veure l’exposició permanent amb l’evolució de les tècniques d'estampació fins avui. També s’exposen alguns teixits i vestits d'època.

Alhora, el Museu de l’Estampació conserva, estudia i difon el patrimoni arqueològic del municipi, així com la història i etnografia locals.

La garbella era un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, també s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes. La Garbella és precisament com es coneix la masia del segle XVIII, al centre d’Arbúcies, on es troba el Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) a la Gabella, un nom que ja marca un passat històric vinculat a les persones i al territori. I és que el MEMGA, inaugurat el 1985, es dedica a la conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny.

La visita a les instal·lacions passa per tres espais. La planta baixa està dedicada als primers pobladors i mostra l’evolució de les formes de vida al Montseny: prehistòria, món iber, romanització i edat mitjana. El visitant fa un recorregut per la història on es va trobant objectes representatius (alguns originals, altres reproduccions). Dedica una sala al castell de Montsoriu (segle XIV) amb una selecció de materials recuperats durant les intervencions arqueològiques. Una gran maqueta de la fortificació presideix l’espai.

La primera planta se centra en la societat tradicional d'autoabastament, que es basava en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. S’estructurava al voltant dels masos, que van ser el pilar econòmic del segle XIX al Montseny, fins a la industrialització. Precisament, la darrera planta del museu està dedicada als canvis que va produir l’arribada de la indústria a la zona. Dins de les col·leccions del museu cal destacar les mostres d’oficis artesanals i de la primera industrialització.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època.