Accessibilitat

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.

Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.

L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

“L’arquitectura no és com l’escultura. És viva. Es viu a trossos i es reconstrueix al cap de cadascú. Cal experimentar-la en diferents dies, hores, estats d’ànim”. Amb aquesta premisa Albert Viaplana, en tàndem amb Helio Piñón, van revolucionar la Barcelona contemporània i van obrir les portes a una nova manera d’entendre l’espai públic. Un dels grans projectes que ho recull és la Plaça dels Països Catalans de Barcelona (1981-1983), davant de l’estació de Sants.

Viaplana i Piñón van dissenyar un espai de ciment sense vegetació amb dues grans cobertes de planxa de coure. I és que buscaven una proposta intemporal i minimalista, expressada en línies abstractes, simples i anònimes, perquè qualsevol la pogués utilitzar. Aquest projecte que encapçala el deconstructisme arquitectònic els va valdre el Premi FAD d’arquitectura.

La plaça dels Països Catalans es va convertir en el model de les noves places promogudes als anys 80 per l’Ajuntament, conegudes com “places dures”, que en el seu moment van ocasionar polèmica ciutadana per la seva fredor. Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural, fet amb planxa metàl·lica, o una obertura a manera de finestra i uns brolladors.

El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.

Ubicat al cor de La Rambla, el mercat de Sant Josep, conegut com La Boqueria, és un dels espais més populars del nucli antic de Barcelona. I és que rep cada dia més visites que la Sagrada Família. L’edifici actual data del 1836, però la seva funció comercial es remunta al segle XII.

A l'esplanada del Pla de la Boqueria s’instal·lava un mercat ambulant a l’aire lliure, on es reunien pagesos i comerciants de les poblacions veïnes per vendre els seus productes. Es feia fora de les muralles de la ciutat, davant el Portal de la Boqueria, per estalviar-se l'impost d'entrada de mercaderies.

L’espai on avui hi ha el mercat correspon a l’antic convent de Sant Josep, fundat pels carmelites descalços el 1586. Destruït al 1835, al seu solar s’hi va projectar la construcció d’una plaça monumental, la que hauria estat la més gran d’Europa, de la que es conserva el pòrtic neoclàssic. Es va decidir traslladar el mercat de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l'emplaçament definitiu. Es va anar ampliant amb solars del voltant, inclòs l’espai del convent de Sant Joan de Jerusalem, del segle XIV, que s’havia aterrat.

Al 1914, responent a les demandes de venedors i compradors, es va tancar el mercat amb una coberta de metall i vidre, seguint els criteris de l’arquitectura del ferro. Tot i així, la Boqueria no és com els altres mercats públics coberts de Barcelona com el Born (1876) o el mercat de Sant Antoni (1882), construïts ex novo amb aquesta finalitat. Hi domina una arquitectura híbrida que explica la història particular del que va ser el primer mercat que va existir a Barcelona.

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
 
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
 
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
 
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.