Class:
accessibility-reduced
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
Ocupades per l’home des dels inicis del Paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà el formen diversos abrics o coves (la de l’Arbreda, la de Mollet i el Reclau Viver).
Els estudis que s’hi han fet revelen que ens trobem en un dels millors jaciments de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. Fa uns 200.000 anys (Paleolític mitjà) els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys) hi van viure els neandertals i finalment, durant el Paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent a l’actual.
Entre les troballes més importants, destaca el crani localitzat el 1973, que és la resta d'humà modern més antiga de Catalunya (té 22.300 anys d’antiguitat).
Les primeres excavacions arqueològiques les va iniciar Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX. Ja al segle XX les va continuar el doctor Josep Maria Corominas (1943) i actualment hi treballen investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual parc.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
El patrimoni musical de Barcelona i Catalunya és immens. I una de les institucions que més ha fet per conservar-lo, estudiar-lo i difondre’l ha estat el Museu de la Música de Barcelona. Ubicat a la segona planta de L’Auditori, custodia una col·lecció de 2.000 instruments musicals de tot el món i de 10.000 documents sonors, que han arribat a partir de llegats i donacions. Està considerat com un dels fons musicals més importants de l’Estat Espanyol.
L’exposició permanent convida el visitant a viure el món de la música i a entendre que els instruments són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical. En el recorregut es mostren més de 500 peces, explicades a través de recursos audiovisuals, sonors i textuals.
L’itinerari per l’exposició permet conèixer els instruments a partir de la història de la música: de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle XIX i els nous estils i les noves tecnologies del segle XX.
Els instruments de corda són els que tenen més representació en el museu i en destaquen la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat. També mereixen una atenció especial els instruments de vent, que reflecteixen la important tradició constructora catalana i el seu ús en cultures sud-americanes i asiàtiques.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona. Gairebé un segle després, el 1981, naixia la Filmoteca de Catalunya, dedicada a preservar el patrimoni fílmic i audiovisual i a la divulgació de la cultura cinematogràfica.
Actualment la Filmoteca de Catalunya compta amb un fons públic de més de 45.000 llibres, 20.000 arxius gràfics, 8.000 pel·lícules, 5.000 bandes sonores i 1.200 aparells cinematogràfics originals. És el resultat de les tasques de conservació, restauració, catalogació, documentació i estudi del patrimoni cinematogràfic de Catalunya realitzades per aquesta institució.
Però la millor manera de conèixer la Filmoteca és a través de les exposicions, publicacions i les projeccions de pel·lícules, prop d’un miler cada any.
Després de comptar amb una primera sala de projeccions a Travessera de Gràcia i més de 20 anys ubicada a l’antic cinema Aquitània de Sarrià, el 2012 es va inaugurar la nova seu del barri del Raval. En aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Mateo hi ha els principals espais d’exhibició i exposició, la biblioteca i una llibreria especialitzada.
L’altre equipament principal de la Filmoteca és el Centre de Conservació i Restauració. Ubicat al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, s’hi conserven els fons i col·leccions fílmiques.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
