A molts pobles de la serralada pirinenca tot és possible durant la nit en què celebren les Festes del Foc. La seva tradició d'orígens ancestrals aplega totes les famílies i veïnat pels volts de la
revetlla de Sant Joan vora la llum màgica de les fogueres, les falles, els haros i els brandons.
El foc de les Falles dels Pirineus crema coincidint amb el solstici d’estiu com a símbol de renovació i de vida. Els i les portadores del foc el baixen des de les muntanyes mitjançant les Falles que ells mateixos han preparat. Així, com una serp de llum que descendeix per la muntanya, el foc de Sant Joan arriba a la plaça de la vil·la i encén la foguera al voltant de la qual el poble balla tota la nit. La celebració té les seves particularitats segons la localitat, i és que hi ha fins a seixanta-tres pobles entre Catalunya, l’Aragó, Andorra i el Sud de França que comparteixen aquesta tradició mil·lenària. Tots elles figuren a la Llista de Patrimoni Immaterial de la UNESCO des del 2015.
Al mon rural trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com "pedra seca" o "pedra en sec". Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix.
D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. Segons dades recollides per l’Observatori del Paisatge, a Catalunya hi ha més de 19.000 elements que responen a aquestes característiques: marges, llogarets, pous de glaç, forns de calç, etc.
Des del 2018 la candidatura internacional “L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques”, presentada per 8 estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— ha estat inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial per a la UNESCO.
La importància del toc manual de campanes és clara per les seves funcions tant comunicatives com espirituals. Des d'antic, ha estat vinculat a esdeveniments socials: informar de fets extraordinaris, marcar els temps festius i de la vida quotidiana, desfer tempestes, i espantar els mals. Les campanes es feien sonar en batejos, defuncions, moments d’oració, esdeveniments religiosos, civils i militars així com per advertir de focs, entre d'altres esdeveniments.
A Catalunya ja es té constància d’aquesta pràctica al segle XI, en uns testaments dels anys 1035-1060 on es determinen “deixes a l’obra del cloquer” de les catedrals de Barcelona i Vic. És una pràctica que es troba a tot Europa i a moltes altres parts del món. A Catalunya, els tocs de campanes prenen una forma particular que els diferencien de la resta de l’Estat: el moviment que es realitza per fer-les sonar és pendular i no s’arriba mai a fer la volta de campana. Des del 2022 el toc manual de campanes està inscrit a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Actualment hi ha nombroses agrupacions arreu del país dedicades a recuperar els tocs festius manuals.
Com se sent un jugador del Barça a punt de sortir a la gespa? Els amants del futbol ho poden experimentar en pròpia pell en aquest museu. Actualment és un dels més visitats de Catalunya, amb una mitjana anual de més d’1.200.000 persones.
La idea de fer un Museu del Barça va néixer amb Joan Gamper, el fundador del club. Finalment es va inaugurar l’any 1984. Des de llavors s’hi poden veure els trofeus aconseguits per totes les seccions esportives del club català al llarg de la seva història i tot tipus d'objectes relacionats amb l'equip, els jugadors o els seguidors.
També compta amb un fons d’art de temàtica esportiva, amb obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs. A més, custodia la Col·lecció Futbolart, propietat de Pablo Ornaque, considerada una de les millors col·leccions privades del món sobre el futbol.
A partir de l’any 2010, va néixer el projecte Camp Nou Experience, un recorregut que converteix el visitant en protagonista a través de tecnologies immersives (video walls, taules tàctils, àudios, recreacions, etc). A més del museu es visita l’Estadi, l’Espai Messi i la Zona Multimèdia. Durant la visita, es pot recórrer el túnel de vestidors i transportar-se a una gran final o fotografiar a la sala de premsa una rèplica de la Copa d’Europa.
L’etnologia no és només un conjunt de peces. Els objectes són el punt de partida per fer que el visitant interpreti el seu entorn social. Aquesta és la principal premisa de l’actual Museu Etnològic de Barcelona, totalment renovat el 2015.
Els seus inicis daten de finals dels anys 10 del segle XX, quan un grup d’intel·lectuals pioners de l’etnografia catalana van veure la necessitat de preservar i interpretar les societats tradicionals. Finalment es van inaugurar dues institucions, les col·leccions de les quals conformarien els fons del Museu Etnològic de Barcelona: el Museu d’Indústries i Arts Populars (1942) i el Museu Etnològic i Colonial (1949). Es van recollir i exhibir objectes dels cinc continents. Actualment una part d’aquest fons es pot veure al Museu de Cultures del Món.
A partir de l’ultima remodelació, el Museu Etnològic de Barcelona centra el seu focus en l’àmbit català, però sense oblidar les relacions amb altres comunitats i cultures. L’eix principal és l'exposició permanent “Sentir el patrimoni”.
L'espai central de la sala està ocupat per sis objectes de grans dimensions -una barca, una premsa de vi, un teler, un bufador de ferrer i un armari d’herbolari- que simbolitzen sis àmbits temàtics que formen part de totes les cultures. Els envolten altres peces que mostren les particularitats i la universalitat de la cultura humana. Tot un lateral de la sala està format per un gran fris d'objectes de diferents orígens geogràfics, històrics i temàtics.
L’exposició compta amb recursos audiovisuals i continguts multimèdia i fins i tot amb un espai on el visitant pot manipular algunes peces. També es recomana visitar els dos patis interiors. En un d’ells el visitant veurà els dos gegants de la ciutat de Barcelona, la reina Violant i el rei Jaume I, realitzats per Domènech Umbert l'any 1984.
Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.
Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la
col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu
L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de
Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).
En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat
Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.
Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar
l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.
El menjar ha servit des de fa molt temps per reunir-se i celebrar una festa religiosa o laica, sobretot els canvis de solstici al camp. I un dels elements més significatius de la celebració són les postres, que tenen receptes específiques segons el calendari estacional.
Només començar l’any ja hi trobem el tortell de Reis, un pastís farcit de massapà que amaga al seu interior una figureta i una fava. També és molt reconegut el tortell de Sant Antoni.
El dijous gras ens porta les coques de llardons, un últim excés abans de la quaresma. Per aquestes setmanes prèvies a Setmana Santa tenim els bunyols, a més de la crema catalana reservada per al dia de Sant Josep. Finalment arriba el diumenge de Pasqua i no hi pot faltar la mona. La regalen els padrins als seus fillols i filloles. Les tradicionals s’assemblaven molt al tortells de reis, però en comptes de fruita confitada duien al damunt un ou dur per a cada fillol.
L’arribada de l’estiu se celebra amb la coca de Sant Joan, protagonista de la revetlla juntament amb els petards. I ja a la tardor arriben els panellets. Es mengen l’últim dia d’octubre, a la vigília de Tots Sants. Es diu que tenen forma rodona perquè volen imitar un rosari i que es duien a la missa de difunts, es beneïen i es menjaven mentre durava l’acte litúrgic. Però si hi ha una festivitat dolça per excel·lència és el Nadal, que se celebra amb neules i torrons.
Des de fa un anys s’han incorporat nous dolços al calendari com les coques i pastissos per a Sant Jordi, el Dia de la Mare o l’Onze de Setembre.
El petit comerç té una gran importància en el teixit econòmic i social de Catalunya, ja que, tradicionalment, ha estat un element vertebrador de la vida quotidiana de pobles i ciutats. Hi ha bon nombre de botigues que conserven l'aspecte originari i poden considerar-se de valor patrimonial (per interès històric i, sovint, artístic).
De tots els establiments de proximitat, predominen els vinculats a l'alimentació, començant per restaurants, fondes, hotels i cases de menjar. Tot i que no sempre han gaudit d’un reconeixement explícit , en bona mesura són responsables de la pervivència de moltes receptes tradicionals. Formen part d’aquesta llista el 7 Portes, Can Culleretes, Pitarra o Can Lluís de Barcelona. També la Fonda Europa (Granollers); el Tall de Conill (Capellades) o la Fitorra (Vilanova i la Geltrú), tots ells amb més de 100 anys d’història.
Per comprar pa de tota la vida a Barcelona es pot anar a la Fleca Balmes o el Forn Mistral. De forns i fleques fidels a l’ofici i la tradició se’n conserven un bon grapat a Catalunya com el Forn Can Geroni (Vilanova del Vallès), el Soler (Vic), el Jaume Monell (Manresa) o Cal Pelegrí (Sant Pau d'Ordal). També són força nombroses les pastisseries centenàries com la Boadella (Banyoles), la Ferrer (Olot), la Valero (Riba-roja d'Ebre i Móra d'Ebre), Can Tuyarro (Santa Coloma de Farners) o la Castelló (Girona), famosa pels seus Miralls de Santa Clara.
Altres establiments vinculats a la tradició comercial catalana són els colmados, també anomenats colonials o ultramarins perquè estaven especialitzats en productes d'importació. No se'n conserven molts, però La Confiança, a Mataró, és un dels més valuosos. Projectada per Puig i Cadafalch l'any 1894, manté la decoració modernista intacta.
Al grup cal sumar-hi farmàcies (com la Franquesa, de Barcelona), adrogueries (com la Boter, de Badalona) o botigues de teles (com la Sastreria Queralt, de Reus). I fins i tot cereries, com la Subirà de Barcelona que data del 1761.
El de raier era un
ofici dur i arriscat, que consistia a transportar la
fusta dels Pirineus a les terres planes del litoral aprofitant el corrent dels rius, mitjançant els rais. Així era la construcció d’aquesta
embarcació tradicional: troncs –col·locats l’un al costat de l’altre–, travessers de roure, redortes de bedoll, timons i dos rems que permetien dirigir el rai. Finalment, s’hi plantava l’estatge on es penjava el fato, és a dir, la roba eixuta, el menjar i la bota de vi.
A Catalunya l'activitat més important dels raiers era a
Coll de Nargó, a la conca del riu Segre, i al
Pont de Claverol, a la conca del Noguera Pallaresa.
El 2022 l’ofici de raier va ser inclòs en la
Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. La candidatura, presentada conjuntament pels governs d'Àustria, Txèquia, Alemanya, Letònia, Polònia i Espanya, destacava la cohesió social lligada a la tradició raiera, l’ús sostenible de la fusta i de l’aigua, la pervivència de les tècniques artesanals i la relació entre les comunitats i la natura.
Per veure de prop com funcionaven els rais, des del 1979, cada primer cap de setmana de juliol
l’Associació de Raiers de la Noguera Pallaresa aprofita que és el moment de l’any que més aigua baixa per celebrar la
Diada dels Raiers. Aquesta jornada serveix per homenatjar aquest antic ofici dedicat al
transport fluvial que ha estat històricament molt important en l’economia del Pallars. Diumenge al matí té lloc el plat fort de la Diada: la baixada dels rais pel Noguera Pallaresa. A partir de les 11 h, els raiers, vestits d’època, cobreixen el tram de cinc quilòmetres entre la
Presa de la Llania i el Pont de Claverol.
Ja les domus romanes es decoraven amb flors i herbes quan arribava la primavera. Les festes de les Enramades continuen aquesta tradició, cobrint els carrers amb catifes de flors per celebrar el Corpus. Una de les festes de les Enramades més destacades és la d’Arbúcies, que ja apareix documentada al segle XVI i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional l'any 1999. Se celebra durant la vuitada de Corpus.
En un inici, es posaven branques davant les cases, que permetien cobrir tot el carrer de garlandes fetes amb fulles i flors. D’aquí el nom d’”enramades”. Avui les branques i garlandes s’han substituït per banderetes de paper i de plàstic. El que sí ha perdurat fins als nostres dies són les catifes de flors que servien per ornamentar els carrers per on passava la solemne processó de Corpus. Durant la vigília dones i nens recol·lectaven flors boscanes i el dia de Corpus s’escampaven. Durant la postguerra (1947) es comencen a fer dibuixos i filigranes amb els pètals de les flors.
Fins al segle passat, les Enramades d’Arbúcies van tenir un marcat accent religiós. La processó, encapçalada pel pas del santíssim sagrament, era l’element bàsic de la celebració tradicional. A partir del 1977 se substitueix per una cercavila amb gegants, grallers, carrosses i altres elements festius. L’acte principal de la celebració laica és la dansa que cada barri fa en l’enclavament més representatiu.
