Etnologia i manifestacions populars

El diumenge abans de Carnaval (diumenge de sexagèsima), el municipi de Balsareny (Bages) recorda un dels gremis que van tenir més importància a la zona: els traginers. Amb mules, ases o cavalls vorejaven el riu Llobregat per transportar mercaderies entre la Catalunya central i el Pirineu.

La Festa dels Traginers és hereva de les celebracions que tenien lloc per Sant Antoni (17 de gener), patró dels gremis que utilitzaven animals com a eina de treball, i així consta en documents de finals del segle XIX. Després de la missa en honor al sant, es portaven els animals a beneir i s’organitzaven balls, jocs, curses i competicions.

Aquestes celebracions a Balsareny van perdre importància a principis dels anys trenta, quan el transport a motor es va imposar. Després de la Guerra Civil, però, es van tornar a utilitzar els animals de tir i va sorgir la idea de recuperar els festejos. El 1943 es va instaurar la festa tal com la coneixem actualment. En aquell moment s'anomenava "Fiesta de los Arrieros" (fins l’any 1966 no es va anomenar "Festa dels Traginers").

Llavors van quedar definits els elements bàsics de la festa: la missa amb la benedicció dels animals i la posterior cercavila amb banda de música i desfilada de cavalleries pels carrers del poble, presidida per la bandera de Sant Antoni portada per un banderer acompanyat de dos cordonistes. També la cursa de rucs, mules i cavalls; el joc de les anelles i el ball de Sant Antoni. Amb el temps, es van introduir alguns canvis com convertir la cercavila en una cavalcada històrico-retrospectiva de l’antic traginer de camí ral.

La festa ha estat declarada Festa d'Interès Turístic (1970), Festa Tradicional d'Interès Nacional (1999) i forma part del Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya (2010).

Com es preparaven les fórmules magistrals als segles XV, XVI o XVII? La Farmàcia de Llívia, una de les més antigues d’Europa, desvetlla aquest misteri. Ja existia el 1415. Un dels primers propietaris va ser l’apotecari Jaume Esteve i la farmàcia es va mantenir a la família durant 23 generacions. Finalment, el 1942, Lleó Antoni Esteve la va tancar i en va confiar la custòdia a l’ajuntament i, més tard, a la Diputació de Girona.

Des del 1981 els materials de la farmàcia formen part del Museu Municipal de Llívia. Es conserven el mobiliari, instruments de laboratori, preparats i fins i tot bocals de vidre del segle XIX. Destaquen unes caixes de fusta renaixentistes amb els retrats, pintats, de sants, savis apotecaris i doctors.

Amb tot, el més característic de la col·lecció són els albarels o pots de farmàcia de ceràmica de color blau cobalt. Els pots més petits, que acostumaven a contenir els productes més preuats o perillosos, es guardaven en el cordialer. Aquest moble del segle XVIII, policromat, és un dels elements més vistosos del conjunt. També es conserva la biblioteca que custodia, entre d’altres, el llibre de fórmules. L’espai de la farmàcia està contextualitzat per una sèrie de recursos audiovisuals i digitals.

La serigrafia tèxtil es coneix com la tècnica d’estampació a la lionesa i deu el seu nom a la fàbrica “Lyon Barcelona S.A.”, la més important de l’estat espanyol dedicada a l’estampació i ubicada a Premià de Mar. Aquest municipi del Maresme, pioner en aquesta activitat tèxtil, acull des del 1983 el Museu de l’Estampació, integrat en el Sistema Territorial del mNACTEC.

L’objectiu del museu és explicar les diferents etapes de l'estampació a Catalunya, començant pel segle XVIII i les indianes. El procés de producció d’aquests teixits de cotó estampats per una sola cara és l’avantsala de la industrialització tèxtil a Catalunya al segle XIX.

Per tant, com no podia ser d’una altra manera, la seu del museu (des del 2002) és un símbol de l’activitat fabril al Maresme. Es tracta de la fàbrica del gas de Premià de Mar, d'estil modernista i neoclàssic. És l'única fàbrica de gas d'hulla que resta dempeus a Catalunya. Al seu interior es pot veure l’exposició permanent amb l’evolució de les tècniques d'estampació fins avui. També s’exposen alguns teixits i vestits d'època.

Alhora, el Museu de l’Estampació conserva, estudia i difon el patrimoni arqueològic del municipi, així com la història i etnografia locals.

La vida cultural de Cervera té un protagonista: l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere. A finals dels anys 50 va organitzar el Museu de Cervera i, al 1963, en un moment de plena transformació agrícola, va crear el Museu del Blat i la Pagesia per documentar la vida i treball abans de la industrialització del camp català.

L’actual Museu Comarcal de Cervera és, d’alguna manera, el llegat d’aquest prohom de la cultura. És la suma de l’antic Museu de Cervera, el Museu del Blat i la Pagesia i, finalment, la Casa Museu Duran i Sanpere, casa natal de l’historiador.

Precisament la casa pairal és la seu principal del Museu.  A la planta baixa es poden veure les exposicions permanents que mostren les col·leccions artístiques i històriques de l’antic Museu de Cervera. Es pot recórrer també la planta noble i descobrir com vivia una família benestant d’interior al segle XIX. Es conserven el mobiliari i bona part dels objectes de la casa, inclosa la biblioteca d’Agustí Duran i Sanpere i la seva col·lecció de càmeres fotogràfiques i de filmació.

L’altra seu és el Museu del Blat i la Pagesia, de caràcter etnogràfic. Va néixer de la crida de Duran i Sanpere als pagesos de la zona per intentar recollir tots aquells objectes del camp que havien caigut en desús. Es va crear un fons amb més de 600 objectes. Actualment aquest museu està en procés de remodelació.

La garbella era un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, també s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes. La Garbella és precisament com es coneix la masia del segle XVIII, al centre d’Arbúcies, on es troba el Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) a la Gabella, un nom que ja marca un passat històric vinculat a les persones i al territori. I és que el MEMGA, inaugurat el 1985, es dedica a la conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny.

La visita a les instal·lacions passa per tres espais. La planta baixa està dedicada als primers pobladors i mostra l’evolució de les formes de vida al Montseny: prehistòria, món iber, romanització i edat mitjana. El visitant fa un recorregut per la història on es va trobant objectes representatius (alguns originals, altres reproduccions). Dedica una sala al castell de Montsoriu (segle XIV) amb una selecció de materials recuperats durant les intervencions arqueològiques. Una gran maqueta de la fortificació presideix l’espai.

La primera planta se centra en la societat tradicional d'autoabastament, que es basava en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. S’estructurava al voltant dels masos, que van ser el pilar econòmic del segle XIX al Montseny, fins a la industrialització. Precisament, la darrera planta del museu està dedicada als canvis que va produir l’arribada de la indústria a la zona. Dins de les col·leccions del museu cal destacar les mostres d’oficis artesanals i de la primera industrialització.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.

L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.

El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.

Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.

L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.

No es pot entendre la vila pallaresa de Gerri sense el que ha estat el seu motor econòmic des de l’Edat Mitjana, la sal. Les salines, les més importants que hi ha hagut històricament a Catalunya, han donat una fisonomia característica al poble, que es completa amb el Reial Alfolí de Gerri o Casa de la Sal i el monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic que es conserven als Pirineus.

L’alfolí i les salines són les dues estructures bàsiques utilitzades des de l'edat mitjana per extreure i tractar la sal a Gerri. A un costat de la Noguera Pallaresa, entre el riu i el poble, les salines són estructures de planta irregular, fetes amb murs de pedra de diferents formes i revestides de fang, on s’hi conduïa l'aigua d'una font salada propera al poble. Un cop estancada en aquestes basses, només calia esperar que la calor evaporés l’aigua (procés conegut també com a “mina Ofita”) i recollir la sal dipositada en unes superfícies planes de pedra emmarcades amb taulons de fusta.

L’alfolí era el magatzem d’aquesta preuada substància, un edifici de planta rectangular amb tres nivells que actualment acull la museïtzació de tot el procés industrial. Ubicat a la plaça Major de Gerri, es tracta de l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.

Finalitzada l’explotació salina ja ben entrat el segle XX, actualment l’alfolí i les salines permeten al visitant conèixer el procés de producció, transformació, emmagatzematge i comercialització de l’or blanc, la sal.