Etnologia i manifestacions populars

La Farga Palau de Ripoll, documentada des de l’any 1626 i en funcionament fins al 1978, és un valuós testimoni d’una indústria històrica al nostre país: la farga catalana. Ubicada a la riba del riu Freser, s’hi pot veure restaurada l’estructura que l’ha mantingut en funcionament al llarg de quatre segles.

La farga ocupa una planta baixa on es conserven les trompes d’aigua, els martinets de fargar (singulars per estar fets amb coixinets metàl·lics, mànec d'om i mall d'acer), la carbonera, el forn, on es reduïa la mena, i la fornal. La part industrial es completa a l’exterior amb la roda hidràulica, la sèquia i la bassa. Tots ells són els elements essencials de la farga catalana o «procediment català»; un tipus de forja que aconseguia manufacturar un producte de gran qualitat.

Ripoll va ser el gran centre metal·lúrgic de Catalunya, gràcies a l’elaboració de les dues manufactures més prestigioses de la farga catalana: les armes de foc portàtils i les claus.

Amb la introducció de noves tècniques industrials moltes fargues dedicades al ferro van quedar obsoletes i, per subsistir, van dedicar-se a treballar l’aram. És el cas de la Farga Palau, l’única de Catalunya que elaborava peces de coure fins a la segona meitat del segle XX. La farga va tancar definitivament l’any 1978 i el 1997 es va integrar, com a secció, dins el Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

El Museu de les Mines de Cercs és un museu dedicat al carbó i a les estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà.
 
L'espai més emblemàtic és la mina Sant Romà, on un tren miner ens porta galeria endins per descobrir com era el treball i l’extracció de carbó en el seu lloc original. Al museu també pot veure’s l’exposició permanent, dividida en dos àmbits: el del carbó i la seva explotació, i el de la vida quotidiana a la colònia minera de Sant Corneli. La visita es complementa amb la projecció d'un audiovisual i la visita d'un habitatge miner tal com era als anys quaranta del segle passat.
 
El programa didàctic consta de visites a tots els espais i de tallers educatius que es poden desenvolupar a l’entorn més immediat del museu. Són activitats relacionades amb la història social i tècnica de la industrialització i també amb el patrimoni paleontològic i la transformació paisatgística de la comarca.

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un museu viu. No s’emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels municipis d’Àneu que, en conjunt, expliquen com han viscut els habitants d’aquestes valls pirinenques des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que neix el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat del territori on s’inscriu.
 
El centre neuràlgic és la Casa Gassia, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l’actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. A partir d’aquí, l’Ecomuseu s’estén per 10 centres patrimonials més.
 
Hi trobem esglésies -Sant Joan d’Isil, Sant Julià d’Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu i el Conjunt Monumental de Son- que expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. I també edificis defensius tan distants en el temps com el castell medieval de València d’Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d’Àneu. Alhora, els equipaments industrials com la serradora hidràulica d’Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.
 
Així, a través dels objectes i elements situats en els seus llocs d’origen, l’Ecomuseu apropa les transformacions que ha sofert aquest territori en les darreres dècades, i permet relacionar els elements naturals i monumentals amb les tradicions socials, culturals i etnogràfiques.

Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
 
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
 
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.