Treball en equip, esforç i esperit d’autosuperació. Aquests són els valors que encarnen els Castells, una pràctica cultural amb més de 200 anys d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Les dades més antigues d’aquestes torres humanes es remunten al segle XVIII: les torres formades per dues o tres persones eren la culminació del Ball de Valencians, propi de les festes majors de les comarques de Tarragona. Quan aquestes construccions es van independitzar de la resta del ball van néixer els Castells com a exhibició amb caràcter propi.
La seva popularitat ha viscut diferents etapes. Després de consolidar-se al segle XIX, amb castells de fins a nou pisos d’alçada, la seva pràctica va decaure a inicis del segle XX, i va ressorgir durant la dècada dels 60.
L’època daurada dels Castells es va produir a partir dels anys 90 i fins l’actualitat. Hi han contribuït la creació de noves colles de perfil jove i multicultural, l’assoliment de noves i espectaculars construccions, i la retransmissió de les exhibicions castelleres per televisió.
Actualment es comptabilitzen més de 100 colles als Països Catalans, amb més de 12.000 castellers, superant els 12.000 castells enlairats cada any.
Durant la Setmana de Corpus la capital del Berguedà es transforma amb la celebració de la Patum, una festa popular única a Catalunya que s’ha mantingut pràcticament sense cap interrupció des del segle XV.
L’origen d’aquesta tradició, que l’any 2005 va ser inscrita per la UNESCO a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, es remunta als entremesos, representacions parateatrals que formaven part de les processons medievals del Corpus.
Els dies centrals de la celebració són el dijous i el diumenge. Al migdia la Patum és més reposada i solemne, mentre que la de la nit és més festiva i participativa. Els principals personatges i moments de la festa són el tabal, els turcs i cavallets, les maces, la guita, l'àliga, els nans vells, els gegants, els nans nous, els plens i el tirabol.
El moment culminant de la Patum són els plens, que converteixen la plaça Major de Berga en un infern de foc. Els principals protagonistes de la festa ballen seguint el ritme del tabal i de la música que Joaquim Serra va composar a finals del segle XIX.
Aquesta casa del centre de Moià és un edifici senyorial del segle XVII amb un notable valor arquitectònic i artístic. Però si hi ha alguna cosa que la fa especial és que pels volts del 1660 hi va néixer Rafael Casanova, protagonista de la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Casanova era fill d’una família acomodada de Moià dedicada al comerç del gra i la llana. La seva situació benestant es pot veure en les característiques de la casa, sobretot en els seus interiors, ricament decorats. Formada per planta baixa, pis i golfes, amb un jardí posterior i soterrani, destaca la façana principal, esgrafiada.
Actualment, la casa acull una exposició que mostra les claus del conflicte de 1714: des de l'esclat d'una guerra internacional per determinar el successor a la corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència, fins a la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, mentre Rafael Casanova era responsable de la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela.
Professionals, comerciants, artesans i ciutadans s’apleguen en fires i mercats de Catalunya cada setmana. Són trobades que sobretot faciliten l’intercanvi comercial, però al llarg de la història també han servit per fer nous contactes, tancar pactes i fins i tot per a celebracions religioses.
La majoria dels mercats neixen a les cruïlles d'antics camins. Rebre l’autorització reial per organitzar una fira és sinònim del creixement econòmic de ciutats i viles.
A fires com el Mercat del Ram de Vic o la Fira de la Candelera de Molins de Rei s’hi venen tot tipus de productes. En canvi, fires com la de Santa Llúcia (Nadal) o la de Sant Ponç (herbes remaires) són temàtiques.
De fet, l’especialització en productes concrets es converteix en una eficaç eina de promoció econòmica, turística i cultural. En són exemples la Fira de l'Avet d'Espinelves o la del Càntir a Argentona.
Les fires modernes, així com les fires culturals i artístiques (com el Mercat de Música Viva de Vic, la Mostra Fira de Teatre Infantil i Juvenil d'Igualada o la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional Mediterrània de Manresa), adopten una nova imatge, però la funció es manté: la relació comercial, humana i cultural.
En plena edat mitjana, el poble compagina les pràctiques cristianes amb rituals d’origen pagà. Com a reacció, neix la festivitat del Corpus Christi, una nova celebració en honor al Santíssim Sagrament que amb el temps perdrà gran part del caràcter religiós i es convertirà en un esdeveniment social i festiu.
Les primeres celebracions del Corpus a Catalunya són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) i Bagà (1333). La festa gira al voltant de la processó, la desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats.
La jerarquia i el protocol, vitals en l’organització del Corpus institucional, conviuen des del principi amb els entremesos. Aquestes cristianitzacions d'elements pagans busquen moralitzar i educar els qui observen el seguici, però finalment el caràcter lúdic s’imposa a l’alliçonador. Això facilita l’aparició de les “bullícies” del Santíssim Sagrament, origen de la Patum de Berga.
Altres elements característics del Corpus són l'Ou com Balla, un ou buit que s’eleva com per art de màgia al brollador d'aigua d'una font, i les catifes de flors, obres d’art efímeres que són trepitjades per la processó i que perviuen a municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga.
Tant se val que no sigui un dia festiu. Cada 23 d'abril els carrers, rambles i places d’arreu del país s’omplen de llibres, roses i senyeres per celebrar la Diada de Sant Jordi, una jornada participativa en la que la paraula escrita i recitada pren tot el protagonisme.
Però la Festa del Llibre no ha estat sempre lligada al patró de Catalunya. Impulsada per l’editor Vicent Clavel per promoure el llibre a Catalunya, la primera Diada va ser el 7 d’octubre de 1927. Dos anys després els llibreters van sortir un 23 d’abril, i l’èxit va propiciar el canvi de data, que a més coincidia amb la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
Declarada Festa Nacional de Catalunya, la Diada de Sant Jordi ha contribuït des dels seus inicis a impulsar la producció i comercialització del llibre en català. A més, els lectors poden interactuar amb els seus escriptors predilectes. El passeig entre parades de llibres i la tradició de regalar una rosa complementen la jornada.
La consolidació de Sant Jordi com la Festa del Llibre, també internacionalment, arriba amb la proclamació per la Unesco del 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.
Com a fenomen popular i social, la festa sardanista destaca per la seva capacitat de captar públic i dansaires. Només cal un entarimat en una plaça i una dotzena de cadires per als músics de la cobla.
En la popular dansa catalana, caracteritzada per la rotllana que formen els dansaires agafats de les mans, la música i la melodia tenen tanta importància com la coreografia, i han assolit un valor simfònic propi.
La majoria de teories coincideixen en què la sardana té el seu origen en danses gregues o preromanes, i en què el ball actual és la interpretació del contrapàs, una dansa litúrgica del segle XIX.
El gran responsable de la seva modernització i popularització va ser el músic Pep Ventura, que durant el segle XIX va modificar l’estructura de la sardana i va introduir la tenora al conjunt instrumental. El seu caràcter identitari cal atribuir-lo al líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, que a principis del segle XX va convertir la sardana en “dansa nacional de Catalunya”.
Actualment s’organitzen fins a 5.000 activitats sardanistes arreu del país entre aplecs, ballades, audicions, concerts, concursos de composició i concursos de colles.
La tradició cristiana de la Passió es converteix en una representació teatral de carrer en aquesta població del Baix Empordà. La Processó de Verges té més de 300 anys d’història i se celebra cada Dijous Sant.
El misteri que es representa es basa en un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni de 1773 que adapta el drama de les darreres hores de Jesucrist. La teatralització de la processó permetia trencar la barrera del llatí eclesiàstic i facilitava l’adoctrinament amb un llenguatge més proper.
La processó arrenca des de l’església a les 12 de la nit. Durant el recorregut pels carrers del poble, i sota l’única llum de les torxes enceses, es representen les escenes de la Passió. Tothom espera el moment en què s’interpreta la Dansa de la Mort. En aquesta representació macabra i ancestral d’origen medieval cinc esquelets col·locats en forma de creu salten i ballen al so d’un tabal.
Verges és l’única població catalana que conserva aquesta escenificació, i per aquesta raó la Processó de Verges va ser declarada Festa tradicional d’interès nacional el 1983.
