Arquitectura

Cadaqués era un senzill poble de pescadors aïllat al Cap de Creus (Alt Empordà), que es va convertir en destí turístic privilegiat a principis del segle XX. Els carrers inclinats d’origen medieval, les façanes emblanquinades, la badia i el paisatge d’oliveres que l’envolta, defineixen un conjunt monumental on tot sembla poc habitual. Per això no és estrany que atrapés el més surrealista dels artistes catalans, Salvador Dalí, que va establir-se a Portlligat.

El primer document que es té sobre l’existència de Cadaqués data d’inicis del segle XI. De l'antiga vila fortificada i del castell actualment només se’n conserva una torre, es Baluard, i un portal d'arc rebaixat que donava a la platja. I és que l’any 1444 els pirates van incendiar la vila gairebé en la seva totalitat.

Entre els segles XVII i XVIII es va edificar l’església parroquial de Santa Maria, d’estil gòtic amb elements barrocs, que avui corona el poble. Començava llavors un període de prosperitat gràcies al comerç amb Amèrica i al conreu de la vinya i l’oli. D’aquest moment són els edificis neoclàssics del Casino l’Amistat i la Casa Rahola.

A principis del segle XX, Cadaqués s’obre a estiuejants benestants de Barcelona i Girona. D’aquesta època són els edificis modernistes de la Casa Serinyana (1910) i la Casa Pont (1929). Als anys 60 es construeixen nous edificis d’estil racionalista - les cases de Harnden i Bombelli i la Casa Milà i Correa- que combinen l’arquitectura popular amb les noves tesis de l’arquitectura contemporània.

Cadaqués ja no és un poble aïllat, però segueix tenint l’aire bohemi que la va fer famosa durant tot el segle XX. Noms com Eugeni d’Ors, Santiago Rusiñol, Federico García Lorca, Truman Capote, Picasso, Chagall o Miró es van sentir atrets per aquesta joia de la Costa Brava.

Horta de Sant Joan, el poble de Terra Alta que inspira un jove Picasso marcant-lo per sempre, és una vila que neix sobre un relleu accidentat en un paisatge privilegiat, entre la serra dels Pesells i el Parc Natural dels Ports.

Els orígens de la població d’Orta (com es coneixia el municipi fins al segle XIX) es remunten a molts segles enrere. Els indicis arqueològics parlen d’un assentament del poble iber dels ilercavons a la part més alta del poble, mentre que al conjunt muntanyós de les Roques de Benet hi havia la població romana de Bene. Al segle VIII els musulmans conquereixen la zona i els cristians la reconquereixen al segle XII. En aquesta època Horta de Sant Joan comptava amb un castell i un recinte emmurallat, on va néixer la vila medieval que ha arribat fins a l’actualitat.
 
Encara es conserven els carrerons estrets i concèntrics que envoltaven el desaparegut castell. L’itinerari pel centre històric permet contemplar diversos edificis gòtics (l’església parroquial de Sant Joan Baptista) i renaixentistes (l’ajuntament, la Casa Clúa, la Casa Pitarch o la Casa del Delme) i gaudir de magnífiques vistes sobre la muntanya de Santa Bàrbara.
 
L’any 1898, Pablo Picasso amb només 16 anys va ser convidat a Horta de Sant Joan pel seu company d’estudis Manuel Pallarès per acabar de guarir-se de l’escarlatina. Aquí va començar una relació de l’artista amb el municipi que el va acompanyar tota la vida.
 
11 anys més tard, quan Picasso ja és un artista consolidat, retorna a la vila amb la seva companya Fernanda Olivier. Fruit d’aquesta segona estada són les obres cubistes com La Fàbrica o La Bassa, on l’artista reflecteix els carrers i els voltants d’Horta.  El 1992 és va crear el Centre Picasso, ubicat a l’antic hospital del poble.

Vols sentir-te com si passegessis per uns jardins anglesos, frondosos i aparentment anàrquics? Aquesta és la sensació que ofereix el Parc Nou d’Olot, que va obrir les seves portes el 1943, quan la finca senyorial es va convertir en parc municipal. Entre d’altres coses, s’hi pot visitar una petita roureda natural de roure pènol que ha estat catalogada com a arbreda monumental i que té arbres de més de 150 anys i 25 metres d’alçada.

Dins del recinte del Parc Nou existeixen avui una vintena d'espècies vegetals. Aquesta gran diversitat i la necessitat de preservar la roureda de roure pènol van portar a la creació del Jardí Botànic de Vegetació Natural Olotina l'any 1986. El conjunt permet observar la complexitat de la vida del bosc humit. El maig de 2005 es va obrir al públic el jardí de plantes medicinals de la Garrotxa.

Dins el parc hi ha la Torre Castanys, coneguda també com a Casa Sureda, un edifici modernista que acull un centre d'informació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i el Museu dels Volcans. Aquest últim explica, a través de maquetes i tecnologia interactiva, els fenòmens sísmics i vulcanològics tan importants a la comarca, un simulador de terratrèmols únic a Catalunya.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Apèndix natural de La Rambla, la Reial és una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a meitats del segle XIX per esponjar el Barri Gòtic, es tracta d’un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l’alta densitat d’edificis del nucli antic de la ciutat.
Francesc Daniel Molina és l’autor del projecte arquitectònic, inspirat en l’estil de les places neoclàssiques franceses del segle XVII.

La construcció va començar el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. La plaça va quedar encerclada per un conjunt d’edificis idèntics que s’elevaven sobre arcs de mig punt: al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties; el 3r i últim pis enretirat cap endins, formant un àtic i rematat per una cornisa amb balustrada.

Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d’exploradors americans, seguint les directrius del neoclassicisme en una època en la que Espanya ja havia perdut totes les colònies americanes continentals. Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.

El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies, un conjunt de ferro colat estàndard fabricat als tallers Durenne de París, envoltat per dos fanals de 6 braços, obra primerenca d’Antoni Gaudí. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades. Aquests darrers elements donen a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.

Pensada originalment per a la burgesia de l’època, la Plaça Reial ha estat, al llarg de la seva història, un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona.

A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.

El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.

A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar. 

A Catalunya, el gòtic va durar més temps que a les altres regions veïnes. Per tant, les mostres d’arquitectura renaixentista són més aviat escasses. Un dels primers edificis d’aquest estil que es conserven a Catalunya és l’ajuntament d’Arnes (Terra Alta). La prova està al fris de les sis finestres principals on es pot llegir, consecutivament d’unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona de Queretes.

L’edifici, totalment exempt, compta amb una entrada porxada. El primer pis està delimitat per les sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades, segurament on millor es pot veure la influència renaixentista. Finalment tanca el conjunt un segon pis amb una galeria correguda, actualment encegada. Tot i la seva austeritat destaquen alguns detalls com les gàrgoles o l’escut d’armes en una dovella de la porta central.

L’interior està modificat, però ja no en quedava res de l’original del segle XVI. Va desaparèixer el 1835, durant les guerres carlistes, quan l’edifici va ser incendiat.

El 1927, el coronel tsarista exiliat Nicolai Woevodsky i la seva esposa Dorothy Webster, aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració, buscaven un lloc paradisíac en el Mediterrani on establir-se. Prop de Calella de Palafrugell, sobre un penya-segat del cap Roig, van construir-hi un castell que els lligaria a aquest indret la resta de la seva vida (fins i tot van demanar ser-hi enterrats). L’edifici estava envoltat per un idíl·lic jardí botànic, considerat un dels més importants del Mediterrani.

El propi Nicolai va dissenyar la mansió, d’estil neomedieval (imitant el monestir de Poblet), que es va començar a construir el 1931 i es va acabar el 1975. Popularment es coneix com “Cal Rus” per l’origen del seu propietari. Tot i així, el matrimoni va viure sempre a la finca que dóna a l’accés al jardí botànic. Aquest és el principal llegat de Dorothy Webster. Ella i un equip de jardiners de la zona es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees de terreny per poder plantar-hi diferents espècies. Al 1935 eren més de 500 entre flora mediterrània, tropical i subtropical.

Quan el matrimoni va morir, la finca va passar a la Fundació Caixa Girona i després a l’Obra Social “la Caixa”, que ha convertit el terreny en un parc d’escultures d’artistes contemporanis amb obres de Jorge Oteiza, Jaume Plensa o Xavier Corberó. Cada estiu aquests jardins acullen un prestigiós cicle de concerts: el Festival Jardins de Cap Roig.

Arquitecte, historiador de l’art, polític i arqueòleg, Josep Puig i Cadafalch va ser un personatge polifacètic. La seva trajectòria va impregnar culturalment i políticament la història de Catalunya entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX: entre el modernisme i el noucentisme.
 
Va néixer a Mataró l’any 1867. Després d’estudiar arquitectura i ciències exactes, i de treballar com a arquitecte municipal de la seva ciutat natal, va projectar un gran nombre d’obres per tot el territori català, especialment a Barcelona i el Maresme. A Barcelona destaquen la casa Martí –Els Quatre Gats–, la casa Amatller, la casa Macaya, la casa Trinxet –ja desapareguda–, l’antiga fàbrica tèxtil Casarramona –actual seu del CaixaForum–, les columnes amb capitell d’estil jònic als peus de Montjuïc, que evoquen les quatre barres de la senyera, o la casa de les Punxes, segurament la seva obra més coneguda popularment. També va dissenyar la casa Coll i Regàs de Mataró –era la seva residència estival– i la masia el Cros dels Garí, a Argentona. A Sant Sadurní d’Anoia, Puig i Cadafalch va construir les famoses Caves Codorniu.
 
A part de la seva faceta d’arquitecte, Puig i Cadafalch va especialitzar-se en l’estudi de l’art romànic català i europeu, matèria sobre la qual va publicar nombroses obres, i va impartir classes a escoles i universitats d’Europa i Amèrica del Nord. Entre les més importants destaquen L’arquitectura romànica a Catalunya, La geografia i els orígens del primer art romànic o L’escultura romànica a Catalunya. A partir del 1908 va  impulsar i dirigir les excavacions d’Empúries, a través de la Junta de Museus, fins al 1923. Va ser fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1907, i, posteriorment, el va presidir, alhora que va impulsar-ne la recuperació des de la clandestinitat sota la dictadura franquista.
 
Puig i Cadafalch va ser també un destacat polític catalanista alineat amb el conservadorisme de la Lliga Regionalista i des d’aquestes posicions va tenir altres responsabilitats de govern. Va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1901-1905), diputat a Corts del regne d’Espanya (1907-1909), diputat provincial per Barcelona i president del govern de la Mancomunitat de Catalunya després de la mort d’Enric Prat de la Riba fins a la dictadura de Primo de Rivera (1917-1923). A partir d’aleshores va abandonar les responsabilitats governamentals i va situar l’activitat política en un segon terme. El 1936, amb motiu dels fets revolucionaris esdevinguts a l’inici de la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França i, en tornar l’any 1942, el règim franquista va prohibir-li d’exercir novament d’arquitecte. Fins a la seva mort, el 1956, va continuar les recerques sobre art romànic i va  impulsar actes literaris i culturals de caràcter catalanista i sovint semiclandestins. 

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.