Arquitectura

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Al pis superior de l’edifici de la Llotja de Mar de Barcelona, hi trobem una de les institucions clau en la vida cultural de Catalunya al segle XIX i principis del XX. És la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, creada el 1850 per vetllar pel patrimoni català i fomentar l’ensenyament de les belles arts a través de l’Escola de la Llotja. Ara, deslligada de la seva tasca educativa, està centrada en la difusió del seu fons artístic, bibliogràfic i arxivístic.
 
La seva col·lecció d’art està formada per més de 700 pintures, 250 escultures i diversos dibuixos i gravats d’artistes des del segle XVI fins el segle XX: des d’Annibale Carracci o Juan Ribalta fins a Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs. Són destacables les col·leccions de dibuixos de Pau Milà i Fontanals i de Lluís Rigalt. Tot i així, el Museu de l'Acadèmia és un referent, sobretot, en art català dels segles XVIII-XIX, amb pintures de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, entre d’altres.
 
Moltes de les obres procedeixen de l’Escola de la Llotja. Altres de convents i esglésies, de donacions o de compres. El gruix principal de la col·lecció es pot veure a l’edifici de la Llotja de Mar, ocupant les diferents sales de l’Acadèmia, que mantenen la seva aparença original. Tot i així, algunes de les seves peces més destacades es troben en dipòsit al MNAC i altres museus.
 
La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi també té una important biblioteca i un arxiu que reuneix diversos fons documentals relacionats amb les belles arts i també la fotografia.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
 
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
 
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
 
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
 
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.

La basílica de Santa Maria de Mataró acull al seu interior un dels exemples més destacats del barroc religiós català: la capella dels Dolors, conservada en el seu estat original. Es va construir entre els segles XVII i XVIII i es va completar entre el 1722 i el 1737 amb frescos, olis, teles i elements escultòrics realitzats per Antoni Viladomat.
 
Les sis grans teles que hi ha a les parets laterals de la capella dels Dolors són estacions del via crucis i es combinen amb escenes de la corona dolorosa.
 
L’artista barceloní també és l’autor de la decoració d’altres elements del Conjunt dels Dolors: la sagristia, la cripta i la sala de juntes. Aquesta última és una cambra de planta octogonal completament coberta de pintures de Viladomat on destaquen els apòstols i evangelistes. Tot el conjunt es caracteritza pel seu dramatisme i teatralitat.

El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
 
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
 
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
 
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.

Un imponent edifici prop del riu Ebre és testimoni des del segle XIV de la història de Tortosa. La catedral de Santa Maria és, juntament amb el castell de la Suda i els Reials Col·legis, el conjunt arquitectònic més destacat de la ciutat.
 
En el mateix emplaçament que van ocupar successivament el fòrum romà, una mesquita i una catedral romànica, s’aixeca l’actual catedral de Santa Maria, que es va començar a construir el 1347 seguint el preceptes del gòtic més clàssic. Tot i així, inclou elements constructius posteriors com la façana barroca acabada el 1757.
 
Del conjunt en destaquen la nau central i el claustre, amb una important mostra de lapidari, i la capella de la Mare de Deu de la Cinta, d’estil barroc.
 
Alhora, no es pot passar per alt el ric patrimoni pictòric i escultòric que ha tingut la catedral de Tortosa començant pel retaule de la Mare de Déu de l’Estrella (segle XIV) que presideix l’altar major. Altres retaules gòtics han ocupat les parets de la basílica com el de la Mare de Déu dels Àngels, de Pere Serra (actualment al MNAC), o el de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet.
 
Aquest últim és una de les obres estrella del Museu de la Catedral, que mostra prop de 200 peces de l’art religiós acumulat durant nou segles. S’hi poden veure pintures, escultures, tapissos, objectes d’orfebreria i una valuosa col·lecció de còdexs.

La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com la Seu, és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
 
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
 
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
 
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
 
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.