Arquitectura

A la vall del Llobregat, prop del municipi de Cercs, s’alça l’església de Sant Quirze de Pedret, un dels pocs edificis del segle X que es conserven a Catalunya i un dels millors exemples de l’arquitectura pre-romànica del país. El temple formava part del comtat de Berga i estava sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell.

Es tracta d’un edifici de tres naus. La central correspon a l’església original preromànica (s.IX), mentre que les laterals són fruit d’una ampliació (ja plenament romànica) del s.X. Posteriorment s’hi incorporarien la portada i el campanar de torre, que es va enfonsar parcialment al segle XV, probablement a causa d’un terratrèmol.

Sant Quirze de Pedret conserva elements arquitectònics genuïns que la relacionen amb altres edificis preromànics de Catalunya com, per exemple, les esglésies de Terrassa. Aquests elements són els arcs ultrapassats o de ferradura que veiem a l’interior del temple, l’absis trapezoïdal enlloc del semicircular, o les teules d’argila vermella enlloc de pissarra, fruit de la influència del Califat de Còrdova als comtats catalans.

La restauració de Sant Quirze de Pedret ha volgut recuperar l’aspecte de l’església del segle X. S’ha recuperat l’aspecte original de la coberta; s’ha afegit calç a les parets i el paviment de la nau central s’ha cobert amb terra batuda.

Tot i la singularitat de l’edifici i la seva conservació, si hi ha un aspecte artístic que destaca són les pintures murals del temple, de dos períodes diferenciats. A l’absis central de l’església de Pedret hi veiem unes de les pintures més remotes del Pirineu català. Daten del segle X i estan protagonitzades per tres personatges molt ben definits: un orant que resa amb els braços estesos, un genet acompanyat per diversos animals i un clergue. L’estil i el significat d’aquestes primeres pintures recorden obres paleocristianes mediterrànies.

El cicle de Pedret data del segle XI i s’atribueix al cercle del “mestre de Pedret”. En aquestes pintures on trobem el simbolisme més complex del temple. Situades originàriament a les absidioles de les naus laterals, hi identifiquem escenes del col•legi apostòlic encapçalat per Pere, la Verge Maria i el Nen Jesús, imatges de sants (Mateu), diverses inscripcions en llatí i al·lusions a la idea del Judici Final.

Però si hi ha una escena curiosa pintada a les parets de Sant Quirze aquesta és la “paràbola de les verges”, que escenifica el capítol alliçonador de les verges prudents i les verges folles. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserven les originals, mentre que a l’església s’hi poden veure reproduccions fidels.
 
Sant Quirze de Pedret forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’.

Al peu del Canigó hi trobem el monestir de Sant Miquel de Cuixà que, juntament amb Ripoll, va ser un poderós centre religiós, polític i cultural durant l’edat mitjana.

El naixement del monestir data de l’any 879, i és fruit d’una desgràcia: després que una riuada destruís l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, els monjos supervivents es van instal·lar en un petit cenobi dedicat a Sant Germà i dirigit pel pare Protasi. Gràcies a la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, aquesta petita cel·la es convertiria en el monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà, un dels més poderosos de l’època.

El segle X va ser el de la consolidació del monestir: les seves terres, dominis i esglésies que en depenien van créixer de forma espectacular. L’any 956, Garí va reconstruir l’església de Sant Miquel aixecada pocs anys abans pel comte Sunifred II de Cerdanya.

L’arribada de l’abat Oliba, introductor del romànic llombard a Catalunya, va suposar una revolució arquitectònica al monestir. Oliba hi va afegir dos corredors, tres absidioles i va aixecar un cimbori sostingut amb columnes de marbre rosa i capitells de marbre blanc. També va edificar la cripta de la Nativitat o del Pessebre de planta circular, la capella de la Trinitat i dos campanars llombards a banda i banda del creuer (actualment només en queda un).

El claustre es va començar a construir durant el segle XII per ordre de l’abat Gregori. Fet amb marbre rosat i una espectacular decoració escultòrica, era un dels més grans dels comtats catalans. Actualment, per seguir la pista a alguns dels seus capitells hem de viatjar a Nova York, al museu The Cloisters.

Sant Miquel de Cuixà té l’honor de ser considerat el bressol de la llengua catalana. Possiblement, de l’escriptori de Cuixà en va sortir la cèlebre Cançó de Santa Fe, un poema hagiogràfic que es considera un dels exemples literaris més antics en una llengua romanç, tot i que es discuteix si es tracta de llengua occitana o catalana.

Entre els molts noms il·lustres vinculats a Sant Miquel de Cuixà hi trobem els de l’arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, encarregat de les campanyes de restauració del monestir fetes el 1938, i el del músic Pau Casals, que hi va inaugurar el Festival de Música Clàssica de Prada el 1954.

Sant Miquel de Cuixà forma part de l'escapada 'Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’. 




Autor de les fotografies: Josep Renalias.

Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Construïda durant la segona meitat del segle XI per ordre dels comtes del Pallars, Ramon V i Valença (fill d’Arnau Mir de Tost), l'església de Santa Maria de Mur és un cas excepcional de canònica romànica en territori català. A diferència d’altres, conserva la seva estructura original intacta, formada per l’església, el claustre i les dependències dels canonges.

L’església la podem catalogar dins l’estil romànic llombard per les faixes i els arcs cecs que decoren el seu exterior. Segueix el patró típic del romànic, amb una planta basilical de tres naus orientada a l’est i coberta per una robusta volta de canó. La volta se sosté gràcies a pilars i arcs torals i la nau nord, caiguda des de fa segles, es va refer amb tres capelles gòtiques. Juntament amb l’església, el claustre –ja del segle XII- és una de les joies del conjunt. Té forma rectangular i els seus costats són desiguals en nombre de columnes i arcades. La majoria de capitells originals s’han perdut però a la galeria oest encara podem observar-ne alguns.

L’església de Santa Maria de Mur no es considerà acabada (com la majoria de temples romànics) fins que la totalitat dels seus murs van estar pintats. A l'absis central hi trobem un Pantocràtor, encercat dins una màndorla, assegut i envoltat d'estrelles. També s'hi observen els quatre evangelistes (Tetramorf), unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades. En un segon nivell hi veiem les figures dels dotze apòstols, amb dues escenes que rarament podem veure a les pintures romàniques que han arribat a l'actualitat: uns atlants i dues escenes referides a Abel i Caïm. A la part inferior o tercer nivell, s’hi expliquen episodis de la infantesa de Jesús, i en un dels absis laterals, hi trobem un tema poc freqüent: l’Ascenció, rarament representada als absis.
Les valuoses pintures de Santa Maria de Mur van ser arrencades mitjançant la tècnica de l’strappo i venudes l’any 1919 a l’antiquari nord-americà Ignacio Pollak. Aquesta acció va motivar la primera intervenció de la Junta de Museus de Catalunya que, malgrat els esforços, no va poder evitar que les pintures anessin a parar als Estats Units.

Des de l’any 2008 però, l’església de Santa Maria de Mur mostra als visitants una còpia fidel d’aquestes pintures gràcies a una innovadora tècnica d’impressió. Aquesta acció, juntament amb la restauració del claustre i de l’església, fa que l’antiga canònica mostri una fisonomia més propera a l’original.

L’església de Santa Maria de Mur forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: els Pallars i l’Alt Urgell’.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Enmig de la vall d’Àger s’alça l’antiga canònica de Sant Pere, un dels conjunts més importants del romànic català. Envoltades per una muralla i situades en un punt estratègic que domina tota la vall, les seves pedres porten escrita una part de la història de la conquesta cristiana.

L’origen del conjunt el trobem en el castell aixecat pels àrabs. La vall d’Àger, així com la majoria de les terres de Lleida, va quedar sota el domini islàmic a principis del segle VIII. I no va ser fins al segle XI que els cristians, comandats per Arnau Mir de Tost, van ocupar la fortalesa. Arnau Mir i la seva muller Arsenda van convertir el castell en el seu centre polític i residència i van ordenar la construcció de l’església de Sant Pere, que ben aviat va acollir una comunitat de canonges.

El conjunt comprenia diversos edificis provinents de construccions, transformacions i estils diversos: l’església, amb una part més antiga que configurava la cripta, el claustre romànic, que al segle XIV se substituiria per un d’estil gòtic per ordre de Pere I, comte d’Urgell, i dependències gòtiques, reformades en alguns casos per adaptar-les als nous estils, com el refectori renaixentista.

Després d’una època d’esplendor, en gran part al privilegi de l’exempció episcopal, el conjunt va entrar en decadència al segle XV a causa del despoblament de la vall d’Àger i la guerra contra Joan II. Al segle XVI Sant Pere d’Àger es va secularitzar i es va convertir en col·legiata. Posteriorment quedaria ensorrat sota els cops de guerres, setges i saquejos (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió i Guerra del Francès, entre d’altres).
Actualment es poden trobar ornaments i pintures murals al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i als Estats Units.

La Col·legiata de Sant Pere d’Àger forma part de l'escapada 'Descobrint Àger'.




Autors de les fotografies: Galazan, Rotatebot i Josep Renalias.

L’imponent edifici de la Catedral de Girona amaga diversos tresors romànics. Romànica va ser la primera catedral consagrada el 1038 i, tal com passa amb la majoria d’edificis religiosos, s’hi van anar superposant altres estils amb les diferents etapes constructives.

Per trobar el rastre de l’arquitectura romànica haurem de visitar el claustre i, des d’allà, fer un cop d’ull a l’antic campanar, conegut també com la “torre de Carlemany”. Tampoc podem abandonar l’edifici sense fer un cop d’ull al que es coneix com el “tresor de la catedral”, on hi destaca el magnífic Tapís de la Creació.

Datat a la segona meitat del segle XII, el claustre de la catedral de Girona és un dels més interessants del romànic català gràcies a la seva riquesa escultòrica. Hi trobem escultures de gran qualitat als seus 122 capitells i als frisos decorats que envolten els pilars. La pedra esculpida mostra escenes historiades de l’Antic i del Nou Testament, escenes aïllades amb humans i animals,  i finalment, motius vegetals i geomètrics purament decoratius. Entre les representacions més destacades, podem citar el capítol de l’Anastasis i davallament de Crist a l’Infern, en un dels frisos de la galeria sud, o episodis dedicats a Noè i al Diluvi, a la galeria oest.

L’altre element arquitectònic romànic és l’antic campanar de l’edifici del segle XI. Aquest campanar es podria comparar en monumentalitat als de Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere de Vic. Originalment de planta quadrada i amb set pisos d’alçada, presenta tots els elements propis dels campanars llombards del segle XI: lesenes, arcs cecs, i frisos de dent de serra com a principals elements decoratius, a més de finestres geminades (dues per pis) amb arcs de mig punt. Construït en dues fases, a partir del tercer pis destaquen les arcuacions i els frisos fets amb pedra volcànica negra, que els fan destacar del conjunt.

El Tapís de la Creació és una peça gairebé única al món només igualada en valor artístic i històric pel tapís de Bayeux (s. XI). Es tracta d’un “retrat” medieval de la Creació que il·lustra l’origen del cel i de la terra tal com eren concebuts a finals del segle XI. Com que el Tapís de la Creació no consta a cap dels inventaris de teixits que es feien a la Catedral de Girona, no se’n sap del cert l’origen. No obstant, sembla ser que aquesta peça ornamental religiosa d’uns 12 metres quadrats es va fer a Girona a finals del segle XI en un obrador de brodadors utilitzant la pintura a l’agulla. Actualment el Tapís de la Creació, juntament amb el Beatus de Girona, és un dels elements més destacats de la col·lecció del Tresor.
 
La Catedral de Girona forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Montseny a la Garrotxa’.




Autors de les fotografies: Bob Masters i Josep Giribet.

El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà, una construcció que va ser al mateix temps castell, palau i presó, és un dels pocs exemples de l’arquitectura romànica civil que es conserven en territori català.

Situat enmig de la vila medieval, aquesta construcció va ser, durant segles, la residència dels senyors de la contrada, els bisbes de Girona. Els eclesiàstics van obtenir el control absolut sobre la Bisbal (d’aquí en deriva el topònim) gràcies al rei Jaume I, que els va atorgar la jurisdicció civil i criminal de la ciutat. El castell es va convertir en la seu del poder espiritual i terrenal dels seus senyors. Des de la seva talaia privilegiada al centre de la vila, els bisbes controlaven les terres banyades pel riu Daró i també administraven justícia, d’aquí la necessitat d’una presó.

El primer que crida l’atenció del Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà és la seva grandària i monumentalitat. De planta rectangular, l’edifici original romànic ha estat modificat diverses vegades amb estructures d’altres estils (com la porta i algunes finestres renaixentistes de la façana). Com a elements característics del romànic hi trobem finestres adovellades de mig punt a la façana nord-est i nord-oest del castell. En aquesta última, també hi podem observar un basament construït amb lloses inclinades, que es coneix com a opus spicatum, tècnica molt utilitzada durant l’antiguitat i la primera edat mitjana. Ja dins del castell, passarem per un corredor plenament romànic, cobert per una volta de quart de cercle i, baixant l’escala trobarem la cèlebre presó del castell, una sala rectangular coberta amb volta de mig punt.

Les portes de les cinc sales del primer pis també estan coronades per aquests arcs. I si a baix de tot hi tenim la presó, la part més elevada és la que ocupa la capella de Sant Miquel, també romànica. El temple es troba dins un espai rectangular que, vist des de fora, és el que més sobresurt de tot el conjunt. D’una sola nau, l’església està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada.
 
El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: L’Empordà’.




Autors de les fotografies: Toniher i PMRMaeyaert.

La catedral de Vic és un compendi d’estils que van des del preromànic de la cripta fins al neoclàssic de la façana, passant pel claustre gòtic i alguna capella barroca.

Per descobrir el romànic amagat caldrà que ens desplacem al costat esquerre de l’edifici per trobar-hi dues construccions del segle XI: el campanar i la cripta. Totes dues provenen de l’antic temple preromànic reformat per l’abat Oliba, nét de Guifré el Pilós i promotor de nombrosos edificis (els monestirs de Ripoll i Cuixà, entre d’altres).

El campanar de la catedral de Vic és un bon exemple de l’arquitectura romànica llombarda en terres catalanes. De planta quadrada, està fet amb carreus petits i regulars. Mesura vuit metres de costat i els seus sis pisos i 46 metres d’alçada en fan una construcció sòlida i esvelta al mateix temps.
L’ornamentació arquitectònica és un compendi del romànic llombard: arcuacions cegues, lesenes i frisos de dents de serra adornen els diferents pisos del campanar. Les finestres augmenten en nombre i grandària a mesura que la torre guanya alçada: de les espitlleres dels primers pisos, passem a les obertures biforades del quart pis i triforades als dos superiors.

L’altre element romànic el trobem dins l’edifici: la cripta, just a sota del presbiteri, amb els capitells preromànics provinents de l’antiga església de Santa Maria. La cripta consta de tres naus cobertes per voltes d’aresta. Vuit columnes cilíndriques sostenen les voltes i se sap que els capitells que les coronen són els elements més antics de tota la catedral.

La seva decoració és senzilla, a base de motius vegetals, i estan fortament influïts per l’art califal. La cripta va quedar cegada al segle XVIII i es va descobrir de nou el 1943 gràcies a les excavacions d’Eduard Junyent.

La catedral de Vic forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: de Barcelona a Vic’.




Autors de les fotografies: Mutari, Bocachet i Salut Vilaró.

“Hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà”, va dir Elies Rogent, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, durant la graduació d’Antoni Gaudí (1852–1926) el 1878. Avui ningú posa en dubte la revolució que va suposar l’obra d’aquest reusenc il·lustre per a la història de l’arquitectura, tot i que el seu talent innovador no va ser reconegut fora de les nostres fronteres fins anys després de la seva mort.

És considerat el màxim exponent del modernisme, tot i que el seu estil va més enllà per la seva capacitat d’inventar noves solucions constructives –com el seu arc catenari-, incorporar tècniques innovadores i crear un llenguatge arquitectònic únic, basat en formes corbes i dinàmiques. Alhora, va utilitzar totes les arts aplicades en els seus edificis (vidrieres, ferro forjat, mobles...), especialment una tècnica que recuperaria la decoració amb mosaic i que es convertiria en el seu segell: el trencadís.

Fill de calderers, de l’ofici familiar Gaudí va aprendre la capacitat de treballar en tres dimensions. Tot i no ser un estudiant brillant, la seva habilitat amb el dibuix i el seu gust pel detall i el perfeccionisme van conformar la seva vocació. Des de ben jove, un problema reumàtic el va obligar a fer llargs passejos entre arbres, plantes i animals. Aquesta fascinació per la natura l’acompanyaria durant la seva carrera professional. També ho faria una profunda religiositat.
La primera etapa de la seva obra (1878-1882) està marcada per l’ideari cooperativista: totes les obres d’aquells anys són de caire urbà i social. Destaca la cooperativa L’Obrera Mataronense (Nau Gaudí).

Durant els següents anys (1883 – 1900), dedica els esforços a aconseguir un estil propi, que es comença a perfilar en edificis com la Casa Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas (1883-85), els Pavellons de la Finca Güell (1884-87), el Palau Güell (1886-91), el palau episcopal d'Astorga (1887-94), el Col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó (1891-94), el portal i tanca de la Finca Miralles (1901-02), Casa Calvet (1898-1904) i la Torre Bellesguard. En aquest període va conèixer el que serà el seu mecenes, Eusebi Güell.

La seva època més creativa i innovadora va del 1900 al 1917: el Park Güell (1900-14), la Casa Batlló (1904-06), l’església de la colònia Güell (1908-15), la Pedrera (1906-12) i les escoles de la Sagrada Família.

Els anys previs a la seva mort (1918-1926) els va dedicar en exclusiva al seu gran projecte: la Sagrada Família, on va fusionar les seves inquietuds religioses i les trencadores idees arquitectòniques. Un tramvia va truncar el seu somni de veure acabada l’obra de la seva vida. Des del 2005, 7 edificis de Gaudí formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.

L’edifici de les Drassanes Reials, on es van construir moltes de les embarcacions que van sortir a la mar durant l’època Medieval i Moderna, acull ara el Museu Marítim de Barcelona (MMB). No hi ha, per tant, un lloc millor per explorar i conèixer la cultura i la història marítimes a Catalunya.

Les grans naus gòtiques alberguen les embarcacions de la col·lecció permanent del museu, com la Galera Reial, la barca República o el llaüt Jean et Marie, fent un repàs a la construcció naval entre els segles XIII i XVIII. Altres peces destacades de la col·lecció son els diversos mascarons de proa que conserva el museu i instrumental marí com octants i sextants, sonars mecànics, compassos i astrolabis nàutics, entre altres.

Les Drassanes Reials de Barcelona restaurades van obrir les portes el 16 de febrer de 2013, un cop acabada la rehabilitació d’aquest conjunt patrimonial extraordinari. La reforma també incloïa el Museu, que ara mostra elements que faciliten el diàleg interactiu, l'experiència vivencial i el coneixement transversal de la cultura i la història marítima a partir de múltiples disciplines.