Arquitectura

La Barcelona bohèmia de tombant del segle XIX al XX va tenir com a rendezvous la cerveseria Els Quatre Gats. Situada als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, des del 1897 va veure desfilar els principals intel·lectuals del Modernisme.

El propietari del negoci era Pere Romeu, que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Va decidir obrir a Barcelona un negoci semblant amb menjar barat de taverna i música de piano, que ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes. S’hi celebraven vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, vetllades musicals, lectures poètiques i sobretot exposicions d'art. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso, Antoni Gaudí, Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet es trobaven entre els seus clients assidus. Fins i tot un joveníssim Pablo Picasso hi va realitzar la seva primera exposició.

Durant els sis anys que va estar obert, el local es va omplir de quadres i cartells que realitzaven els mateixos clients. El més emblemàtic és el de Ramon Casas y Pere Romeu en un tàndem, que va pintar el mateix Casas. Al 1901 es va substituir per una altra tela amb els mateixos personatges en un automòbil. Les dues obres es poden veure al MNAC.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració de l'època, inclosa una reproducció de les dues obres de Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

Era el 1951 i l’enginyer industrial Eustaquio Ugalde Urosa acabava de comprar una parcel·la boscosa davant del mar a Caldes d’Estrac. Assegut sota un garrofer i gaudint de les vistes, va decidir construir una casa en aquell paratge idíl·lic que li permetés mantenir el paisatge tal com estava. Li va encarregar el projecte al seu amic Josep Antoni Coderch que va dissenyar un habitatge unifamiliar de dos pisos i jardí format per un conjunt de volums que compleixen a la perfecció l’objectiu inicial: s’integren perfectament a l’entorn natural.

Les vistes sobre el mar i la topografia de l’emplaçament determinen la construcció de l’edifici. Aquest busca el seu espai enmig del bosc, on creix amb discreció i respecte per l’entorn. També s’opta per materials autòctons, típics de l’arquitectura popular mediterrània com els murs de pedra, els forjats de formigó, els paviments amb rajoles de terra cuita vermellosa, les cobertes amb volta de teula o l’ús de fusta.

Aquesta herència constructiva catalana es combina amb formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Ugalde és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre interior i exterior. Mentre a l’interior tots els murs són rectes, a l’exterior domina un mur curvilini que separa la casa del bosc. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a la llum que penetra dins l’edifici per tots els costats i al color blanc de tota la construcció.

L’obra de la casa finalitza l’any 1952. El seu aspecte extern s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i les reformes dels successius propietaris.

“L’arquitectura no és com l’escultura. És viva. Es viu a trossos i es reconstrueix al cap de cadascú. Cal experimentar-la en diferents dies, hores, estats d’ànim”. Amb aquesta premisa Albert Viaplana, en tàndem amb Helio Piñón, van revolucionar la Barcelona contemporània i van obrir les portes a una nova manera d’entendre l’espai públic. Un dels grans projectes que ho recull és la Plaça dels Països Catalans de Barcelona (1981-1983), davant de l’estació de Sants.

Viaplana i Piñón van dissenyar un espai de ciment sense vegetació amb dues grans cobertes de planxa de coure. I és que buscaven una proposta intemporal i minimalista, expressada en línies abstractes, simples i anònimes, perquè qualsevol la pogués utilitzar. Aquest projecte que encapçala el deconstructisme arquitectònic els va valdre el Premi FAD d’arquitectura.

La plaça dels Països Catalans es va convertir en el model de les noves places promogudes als anys 80 per l’Ajuntament, conegudes com “places dures”, que en el seu moment van ocasionar polèmica ciutadana per la seva fredor. Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural, fet amb planxa metàl·lica, o una obertura a manera de finestra i uns brolladors.

El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

A la baixa edat mitjana, una de les famílies baronials més importants de les terres gironines va establir-se en un dels turons de la serra de Finestres, dins l’actual Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Poc a poc la població es va anar concentrant en aquell punt que acabaria convertint-se en el municipi de Santa Pau. Actualment la vila encara conserva l’essència el que va ser un centre de poder econòmic i comercial.

La fesomia del nucli antic, concebut principalment a la primera meitat del segle XIV, és típicament medieval, envoltat per muralles i amb carrers estrets i irregulars. El centre neuràlgic és la plaça Major o Firal dels Bous, una plaça porxada triangular on se celebraven els mercats i fires. I és que des del 1297 el nucli urbà tenia el privilegi d’espai protegit per a la celebració de mercats. Al davant hi trobem el castell, que s’aixeca en el punt més alt del poble. Es va començar a construir cap al segle XIII, tot i que posteriorment se li va donar l’actual aparença de gran casal.

La plaça està presidida per l'església gòtica de Santa Maria. És l’actual parròquia, després que l’església romànica de Santa Maria dels Arcs, als afores, quedés molt malmesa pels terratrèmols de 1427 i 1428.

La resta del nucli medieval s’estructura al voltant del carrer del Pont i el carrer Major. És des del Portal del Mar des d’on es té una de les millors vistes de les valls de la rodalia i en un dia clar fins i tot es pot veure el golf de Roses.