A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).
Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.
Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-ne la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.
El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.
Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.
A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
