El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Des del 1992, ha anat guanyant terreny una nova Barcelona, que atrau arquitectes de renom i es postula com a referent del disseny. Hi trobem la Torre de Collserola, de Norman Foster; L'Auditori, de Rafael Moneo; el TNC, de Ricard Bofill; o el Pont de Bac de Roda, de Santiago Calatrava.
La Vila Olímpica i l’Anella Olímpica amb el flamant Palau Sant Jordi, obra de l'arquitecte japonès Arata Isozaki, han deixat pas a altres símbols de la Barcelona contemporània.
I és que barris sencers de la ciutat es vinculen a una arquitectura postmoderna, com per exemple el 22@, un districte de Barcelona dins del barri industrial del Poblenou que està creant un nou model urbanístic basat en la tecnologia, eficiència i sostenibilitat. Presideixen la zona la Torre Agbar, de Jean Nouvel, i el nou Museu del Disseny de Barcelona, ubicat en un singular edifici a la Plaça de les Glòries.
Un altre nucli de modernitat és al cor del Raval, a la confluència del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els dos centres recullen l’essència de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.
L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.
L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.
Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Cervera acull una de les construccions barroques més belles de Catalunya. La imponent sobrietat de l’edifici de la Universitat és la petja que en queda de la institució que el va aixecar.
Les circumstàncies polítiques són les que fan possible la creació d’aquesta institució d’ensenyament superior. La funda el rei Felip V l’any 1717 com a compensació pels danys soferts durant la Guerra de Successió, i es converteix en centre intel·lectual de Catalunya.
L’arquitectura majestuosa de l’edifici segueix un esquema propi de l’arquitectura militar, amb una planta rectangular amb torres als angles. La façana principal és d’estil barroc moderat i s’adapta al caràcter local, mentre que la segona façana, la interior, representa les noves tendències neoclàssiques.
L’espai més significatiu d’aquest majestuós edifici és el paranimf o saló d’actes, que inclou també la capella. A l’altar hi ha un retaule barroc realitzat pel mestre Jaume Padró, un petit absis amb escultures d’alabastre de Sarral envoltades de marbres de colors. Presideix el conjunt la Immaculada Concepció, patrona de la Universitat i representant de la Saviesa.
El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses.
Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes.
L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua.
El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies.
Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
