Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.
Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.
El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi trobem una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic i zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.
El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Al 1881 es va començar la plantació del Parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. Igualment importants en la composició del parc són els elements arquitectònics: el palau, l’estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.
Estudiar, conservar i divulgar la història de la ciutat; el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) articula un discurs explicatiu sobre la ciutat a través d’un extens fons i de diversos espais patrimonials extraordinaris. El museu recull la cultura material que explica el passat i el present i això es tradueix en una col·lecció rica i heterogènia que no para de créixer. El MUHBA és un mirall de les múltiples cares de la ciutat: un important nucli històric, una ciutat nova modernista i un conjunt divers d’antigues viles i de barris de nova creació.
El conjunt monumental de la plaça del Rei és el nucli fundacional del Museu d’Història de Barcelona des que es va crear l’any 1943. Al subsòl de la Casa Padellàs s’hi pot veure una part important de l'antiga Barcino; la visita permet passejar pels carrers de la Barcelona romana, atansar-se a la muralla de l’època, entrar en una tintoreria del segle II dC, veure els vestigis de la primera comunitat cristiana de la ciutat, etc. El conjunt es completa amb importants edificis medievals com el Palau Reial Major i el Saló del Tinell. Però a més d’aquests espais emblemàtics, la seu central del MUHBA conté l’exposició permanent, amb peces sobre l’antic règim municipal, els gremis i confraries barcelonines, la indústria de les indianes, la imatgeria popular i festiva de la ciutat, la Barcelona vuitcentista i la reforma urbana.
Amb els anys, aquest nucli històric s’ha ampliat considerablement i actualment recull fins a 15 espais patrimonials repartits per la ciutat. En destaquen el Temple d’August, la Via Sepulcral Romana, el Call, el Park Güell, Santa Caterina, el Turó de la Rovira o la Fabra i Coats, entre altres.
Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió pel Mediterrani. Situades davant de mar i als peus de Montjuïc, durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval, s'hi van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.
El rei Jaume I va impulsar la creació de les Drassanes, tot i que va ser Pere III qui, en col·laboració amb la ciutat i la Generalitat, hi va donar l’empenta definitiva a finals del segle XIV. El primer edifici d’aquesta infraestructura va ser una gran construcció emmurallada amb una torre a cada angle; posteriorment es començà a cobrir i a ampliar. La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta.
Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona. La col·lecció es va iniciar el 1929 i s’ha anat enriquint al llarg dels anys. En destaquen els models de vaixells, d’instruments nàutics, d’exvots, de pintura marítima, de mascarons o de cartografia. També són molt populars la rèplica de la Galera Reial de Joan d’Àustria i el pailebot de Santa Eulàlia.
Tortosa va ser durant els segles XIV i XV un enclavament mercantil de primer ordre. Aquest esplendor es reflecteix en edificis com la catedral, els palaus nobiliaris, el palau episcopal, el clos de muralles o la llotja. Al segle XVI Tortosa era una de les ciutats de més pes polític, demogràfic i econòmic de Catalunya. D’aquesta època daten els Reials Col·legis, el conjunt renaixentista més important de Catalunya.
El conjunt monumental està format per tres edificis. El més important és el Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties, del 1564, on en un inici s’educava a joves musulmans conversos. És un gran edifici de dos pisos organitzats entorn d'un pati central -l’únic pati del Renaixement a Catalunya-, on destaca la rica ornamentació escultòrica amb alta influència italiana.
L’altre edifici és el Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, del 1578. Era en origen un convent dominicà, però els bombardejos franquistes (1937-1939) només van deixar dempeus la senzilla portalada renaixentista de dos cossos.
Completa el conjunt l’Església de Sant Domènec, del 1585. És una església d'una sola nau, d’estil gòtic, amb capelles laterals. En l'actualitat presideix la nau central un armari-arxiu procedent de la desapareguda casa de la ciutat. Des del 2008, acull el Centre d'Interpretació del Renaixement.
La Central de Capdella, ubicada al municipi de la Torre de Capdella, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de la gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3.
El 1914 la companyia Energia Elèctrica de Catalunya posava en funcionament la central hidroelèctrica. Va ser una obra farònica que aprofitava les aigües del sistema de l'Estany Gento a través d'un canal de 5 quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. A més, es van haver d’habilitar noves infraestructures: un funicular, carreteres d’accés, carrilets, habitatges per a treballadors, etc. Tot i així, el projecte va estar enllestit en només dos anys.
Al cap d’un temps, la Central va ser traspassada a la Canadenca (ara Fecsa-Endesa). Actualment, en una part de les instal·lacions hi trobem el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que posa en valor el que va suposar la Central per a la indústria i també per al territori.
Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.
La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.
L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
