Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Ubicada al cor del barri gòtic barceloní, l’edifici de la catedral es va construir al llarg de 150 anys, entre els segles XIII i XV. El lloc escollit va ser el mateix on havia existit prèviament una catedral romànica i, encara abans, un temple paleocristià. El temple està dedicat a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat.
La catedral de Barcelona és un bell exemple del gòtic català, allunyat de la verticalitat del francès. Una curiositat d’aquesta construcció és que té el cimbori als peus de la nau, gairebé a tocar de la façana principal. Això era perquè la tribuna reial quedés igual d’il·luminada que l’altar major.
Aquest cimbori i la façana daten de finals del segle XIX i principis del XX. La façana es va aixecar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 seguint l’estil neogòtic.
És un dels elements més significatius del temple juntament amb el claustre gòtic (cal veure ‘l'ou com balla’ el dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font) i la cripta de Santa Eulàlia amb el sarcòfag d'alabastre ricament esculpit.
Igualment destacable és la col·lecció de retaules, que ocupen les capelles interiors, entre els que hi ha el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell.
Alhora, el cor constitueix un dels conjunts escultòrics més notables del gòtic internacional a Catalunya. Iniciat al segle XIV, al segle XVI es complementa amb mampares amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió i les pintures heràldiques dels cadirats.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
Passejar pel nucli antic de Besalú és fer automàticament un viatge a l’Edat Mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original, però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú, l’antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç o la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. El call té com a principal parada la mikvé, una de les escasses restes de banys rituals jueus i una de les millors vistes del riu Fluvià.
Però sens dubte, el símbol de la ciutat és el Pont Vell de Besalú: una construcció que destaca tant per les dimensions com per l’aparença en forma d’angle recte sobre el riu. El document més antic on apareix referenciat és de 1075, data probable de la seva construcció original. Però les inundacions, riuades i necessitats defensives de la ciutat van fer necessària la seva reconstrucció al segle XIV, que es va mantenir d'empeus fins la Guerra Civil. La imatge del pont actual és una reconstrucció de principis dels anys 60.
La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.
Visitar la vila ducal de Montblanc és fer un recorregut per un museu a l’aire lliure. La ciutat va destacar com a important centre de comerç durant l’edat mitjana i va viure el seu moment àlgid amb la creació del Ducat de Montblanc el 1387. Aquest èxit té el seu reflex en la riquesa monumental de la vila.
Al segle XIV, Montblanc vivia un moment dolç: era la setena ciutat més important de Catalunya gràcies al seu pes polític i econòmic. Prova d’això va ser la celebració de les Corts Generals a la vila en quatre ocasions i la creació del Ducat. En aquest moment es van posar en marxa les obres més emblemàtiques de Montblanc, encapçalades pel seu recinte emmurallat. Format per un imponent conjunt de torres, portals i muralles coronades per merlets, els murs es van aprofitar al llarg de l’edat moderna per construir-hi habitatges. No és fins al segle XX que es restaura i s’eliminen les construccions afegides.
L'església gòtica de Santa Maria, coneguda també com la Catedral de la Muntanya per les seves grans dimensions i la seva ubicació dalt d’un promontori, és un altre testimoni del poder medieval de Montblanc. A l’interior hi destaca el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada del segle XIV, que mostra bellament esculpides escenes de la vida dels sants.
Per la seva banda, l’església-hospital Sant Marçal destaca per la pintura mural de Sant Cristòfol (s. XV) i un finestral gòtic esculpit. El Palau Alenyà és la darrera gran obra que reflecteix el passat pròsper de Montblanc; es tracta d’una construcció d'estil gòtic amb una gran porta principal de mig punt i esvelts finestrals. L’edifici, però, ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
Girona compta amb nombrosos testimonis del seu passat medieval, una època de creixement en què es va convertir en la segona ciutat de Catalunya amb una població de 10.000 habitants (segle XV). El vell recinte emmurallat romà va quedar petit i la ciutat es va estendre cap als dos costats de l’Onyar.
Entre el patrimoni monumental que reflecteix aquest creixement hi ha la catedral (s. XI – XVIII), que amb la seva gran nau, és l'espai gòtic voltat més ample del món. Tanmateix, la primera catedral de Girona va ser la basílica de Sant Feliu, que actualment és un dels edificis gòtics més representatius de la ciutat, sobretot l'esvelt campanar (s. XIV-XVI). A l’interior conserva obres d'art remarcables, com els vuit sarcòfags pagans i paleocristians (s. IV) i el Crist Jacent (s. XIV) del mestre Aloi.
Per la seva banda, el monestir de Sant Daniel s’ubica en una extensa zona verda a tocar de la ciutat i actualment acull una comunitat de monges benedictines. L'església guarda el sepulcre del sant i el claustre és un bell exemple de construcció romànica amb afegits gòtics.
A dos quilòmetres seguint el riu Galligants, s’aixeca un altre monestir: Sant Pere de Galligants, actual seu de Girona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Exemple de romànic català, destaca per la iconografia dels capitells de la nau central i del claustre.
A tocar de Sant Pere de Galligants hi trobem els Banys Àrabs, uns banys públics que també testimonien el creixement demogràfic i urbanístic de la Girona medieval. Segueixen el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves.
Tot i així, un dels gran símbols de la Girona medieval és el Call. Es va començar a formar al segle XII a partir del carrer de la Força, quan s'hi van instal·lar famílies jueves que abans vivien als voltants de la catedral. Hi van residir importants pensadors com el metge poeta filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com a Bonastruc ça Porta. Al Call gironí hi van arribar a viure fins a 800 persones i avui és una de les zones més concorregudes de la ciutat.
A l’ombra dels Pirineus lleidatans, la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell és l’única catedral romànica que ha arribat fins avui dia i el millor exemple del poder del Bisbat d’Urgell. Les seves dimensions i l’estil italianitzant de la construcció també la converteixen en un testimoni singular de la Catalunya romànica.
L'actual edifici de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell és el quart aixecat al mateix emplaçament. Es tracta de la reconstrucció que l'any 1090 va encarregar el bisbe Ot i que s'acaba a finals del segle XII. Tot i així, durant tres segles va quedar amagada sota capes de guix imposades durant el Barroc i va ser Josep Puig i Cadafalch qui va iniciar la recuperació de la seva aparença original, a partir de 1918.
El resultat és una construcció de pedra despullada d'ornamentació. Una talla policromada de la Mare de Déu d’Urgell, patrona de la ciutat, trenca l’austeritat interior i concentra les mirades. Es tracta d’una figura de fusta del segle XIII i s’amaga dins d’una petita absidiola. Al damunt, una rosassa del segle XV il·lumina l’altar major.
El claustre, majestuós, té més de 50 capitells ornamentats amb elements vegetals, homes i bestiari popular.
A banda de l’arquitectura, el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell sobresurt per custodiar una de les millors còpies del famós Beatus de Liébana i un exemplar del Beatus d’Urgell, exposats al Museu Diocesà.
L’abadia benedictina de Sant Quirze s’erigeix a l’antic comtat d’Empúries. Aïllada de la població, l’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.
L'església del monestir és la part millor conservada del conjunt arquitectònic. La seva construcció és molt austera i l'ornamentació, escassa. Només l'absis principal està decorat: un alt podi sosté 5 petits arcs suportats per semicolumnes amb capitells llisos. Però on cal centrar la vista és en l'absis sud de l’església. I és que durant la restauració del 2006, s'hi van descobrir restes de pintures murals. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna.
Del claustre se’n conserva poc, però és d’un gran valor ja que és una construcció molt primitiva (segle X). Des d’aquí s’accedeix a una gran cambra que podia ser el refetor o el dormitori i al palau de l’abat. El monestir, fortificat al segle XIV, conserva una torre de defensa i restes de muralla.
Fora del recinte del monestir, hi ha l'església parroquial de Santa Maria, del segle XII, oberta als pobladors de la zona.
Bressol de Catalunya. Així és com es coneix el Monestir de Santa Maria de Ripoll i no és estrany. Fundat pel comte Guifré el Pelós l’any 879, sota la direcció de l’abat Oliba esdevé un centre religiós i cultural de primer ordre, amb un temple romànic ampli i majestuós i un scriptorium amb una gran producció literària, a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període.
La portalada del monestir, del segle XII, és la gran protagonista del conjunt. Dóna la benvinguda a fidels i curiosos i és una de les grans peces escultòriques del romànic europeu. Està totalment esculpida amb escenes de l’Antic Testament i al•legories. D’aquí que sigui coneguda com “la Bíblia de pedra”. La seva monumentalitat testimonia la grandesa que va viure Ripoll. No en va, durant molts anys el monestir va ser també el panteó dels comtes de Besalú i de Girona.
L'edifici va passar per diverses ampliacions i reconstruccions motivades per la falta d'espai, incendis, un terratrèmol i pillatges. Al 1886, el bisbe de Vic, Josep Morgades, encarrega la reconstrucció del monestir a l’arquitecte Elies Rogent. Ripoll recupera l’església i el claustre del monestir del segle XI amb una interpretació neoromànica.
Actualment Santa Maria de Ripoll es pot visitar i s'ha habilitat un centre d'interpretació i una exposició permanent sobre l’scriptorium, on s'explica la seva importància.
La història de Sant Feliu de Guíxols es pot arribar a resumir a partir del monestir benedictí, on es combinen estils arquitectònics que van del segle V al XVIII. Sobre estructures d’època romana, es va erigir el primer monestir que es remunta al segle X i del qual es conserva la Porta Ferrada, que va ser integrada com a pòrtic d’entrada. Més tard, es van anar incorporant elements i construccions, entre ells l’església gòtica o el nou convent del segle XVIII.
Actualment es pot visitar part de l’edifici juntament amb les torres del Fum i del Corn, situades a cada costat de l’església. En el seu moment actuaven de torres de guaita. A la primera d’elles, s’emetien senyals de fum fets amb palla humida. Des de la segona, es feia sonar un corn marí en cas de perill.
El municipi de Sant Feliu de Guíxols va néixer i créixer al voltant del conjunt monacal. Per això, es va escollir aquest edifici tan significatiu per acollir el Museu d’Història de la Ciutat i el de la Salut i el Metge Rural.
Però la història del monestir es continua escrivint. I és que a les dependències de l’antic Palau de l’Abat s’hi pot trobar l’Espai Carmen Thyssen dedicat a exposicions temporals.
