Arts plàstiques i visuals

Si algú va ser capaç de fer ombra a Georges Méliès va ser Segundo de Chomón (1871 – 1929). Va ser un dels pioners més destacats dels primers anys del cinema, sobretot per la seva perícia amb els efectes especials. Va néixer a Terol, tot i que la seva carrera professional la va desenvolupar entre Barcelona, París i Torí. Productores i directors de tot el món no es van resistir als seus “trucs” cinematogràfics. 

En el tombant del segle XIX-XX va instal·lar-se a Barcelona, on va començar a experimentar en el camp dels trucatges cinematogràfics: primer des de la seva pròpia productora (Macaya y Marro) i després per a la principal productora cinematogràfica del món, Pathé. En aquesta època va rodar el seu film més conegut, L’hotel elèctric (1905), on va utilitzar per primer cop a la història del cinema el procediment del pas de manovella (animació fotograma a fotograma, precursor de l’stop-motion).

Durant la seva etapa a París, va rodar molts dels seus curtmetratges més sorprenents, d’imaginació desbordant i tècnicament innovadors. Un d’ells va ser Excursion dans la lune (1909), una adaptació del Voyage dans la lune (1902) de Méliès. El cineasta va acolorir a mà la cinta, una tècnica en la qual va ser pioner.

Tot i que el seu nom era poc conegut entre el gran públic, gaudia de prestigi dins del sector. Fins i tot va col·laborar amb els directors Ferdinand Zecca (La Passion de Notre-Seigneur Jésus Christ, Le pêcheur de perles) i Giovanni Pastrone (Cabiria) com a operador de càmera i tècnic d’efectes especials. No cal oblidar que el cineasta aragonès es pot considerar l’inventor del travelling. Va culminar la seva carrera amb Napoleon (1927), d'Abel Gance, on va utilitzar un sistema que seria l’avantsala dels formats panoràmics.

Va morir prematurament poc abans que el cinema sonor s'acabés imposant, deixant un llegat molt important per al desenvolupament de l’art cinematogràfic.

Amb la seva càmera Leica va immortalitzar episodis de la Guerra Civil que s’han convertit en icones. Agustí Centelles (1909-1985) és un dels pioners del fotoperiodisme modern a Europa, comparat sovint amb Robert Capa.
Nascut a València, de petit es va traslladar a Barcelona amb la seva família. Va aprendre l’ofici a través de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va desenvolupar la seva feina de reporter gràfic en mitjans com El día gráfico, La Humanitat, Diario de Barcelona, La Publicitat o La Vanguardia.

El matí del 19 de juliol de 1936, Centelles va ser el primer periodista gràfic de Barcelona que va sortir al carrer per documentar els esdeveniments de l'alçament feixista i la resposta popular. El seu objectiu va fotografiar els consells de guerra, la formació de milícies, la sortida de columnes al front, així com la batalla de Terol i l’activitat del front d’Aragó. Allà va dirigir la Unitat de Serveis Fotogràfics de l’Exèrcit de l’Est (1937). Poc més tard, va encarregar-se del gabinet fotogràfic del Departament Especial d'Informació de l'Estat, on va treballar amb el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, i els fotògrafs Salvador Pujol i Pere Català i Roca.

Després de la derrota republicana, es va haver d’exiliar a França on, com molts altres refugiats, va ser internat en camps de concentració: primer Argelers i després Bram. Però la seva vocació de cronista no va defallir. Allà, amb Salvador Pujol, van muntar un laboratori fotogràfic clandestí i van documentar les condicions de vida dels refugiats.

Fins a la fi del franquisme no va poder difondre la seva obra. El 1976 va recuperar l’arxiu que havia deixat amagat a Carcassona feia 32 anys, que constava d’uns 4.000 negatius de la II República, la Guerra Civil Espanyola i l’exili. El 1978 va fer la seva primera exposició amb el material recuperat: Imatges d’un reporter. Aquestes fotografies són avui una de les principals fonts d’informació gràfica de la història contemporània d’Espanya.

Al 2009, enmig d’una gran polèmica, els fills d’Agustí Centelles van vendre l’arxiu del seu pare al Ministeri de Cultura i actualment es troba al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Tot i així, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el MNAC també custodien còpies d'època i positivats fets per l'autor.

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

La idea de crear un museu a Valls es remunta a l’any 1909. Des de llavors s'ha nodrit de donacions i dipòsits de mecenes fins a acollir una col·lecció de més d’un miler d’obres de l’art català dels últims 120 anys, considerada una de les millors de Catalunya.

Ubicat des del 1970 a la Casa de Cultura, va renovar totalment les seves instal·lacions l’any 1993. Fent un recorregut cronològic per la col·lecció, hi trobem mostres del realisme (F. Galofré Oller, Josep Marqués, Baldomer Galofré), el modernisme i l’impressionisme (Isidre Nonell, Eliseu Meifrén, Enric Galwey, Joan Llimona, Francesc Vayreda) o el noucentisme (Joaquim Sunyer, Enric Casanovas). Una de les joies del museu és la col·lecció de pintures, escultures i joies de Manolo Hugué, vinculat a les primeres avantguardes.

El museu també té una bona representació dels artistes de la postguerra (Josep M. Mallol Suazo, Josep Amat, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Apel·les Fenosa, Modest Cuixart).

Destaca la seva col·lecció de fotografia, sobretot gràcies al dipòsit realitzat 1998 pel fotògraf Francesc Català-Roca. Es completa amb obres de Pere Català Pic, Pere Català Roca, Colita, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Oriol Maspons.

A més de la seva col·lecció d’art, el Museu de Valls també custodia una important col·lecció arqueològica centrada en el món iber, disponible per als investigadors, i una col·lecció etnogràfica castellera que passarà a formar part del futur Museu Casteller de Catalunya.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

Els paisatges garrotxins han estat font d’inspiració de diverses generacions d’artistes, com queda palès visitant aquest museu. Ubicat al tercer pis de l’edifici Hospici del segle XVIII, el Museu de la Garrotxa (Olot) mostra l’activitat artística de la comarca entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, posant l’accent principalment en l'escola paisatgística d’Olot. Aquest corrent pictòric de la segona meitat del segle XIX, impulsat pels germans Joaquim i Marià Vayreda i per Josep Berga i Boix, va traslladar el model de l'escola paisatgística de Barbizon a l’art català.

Obres d’autors locals com Miquel Blay, Josep Clarà, Ramon Amadeu, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge, Iu Pasqual, Francesc Vayreda, Xavier Nogués, Leonci Quera, Josep Pujol, Xavier Gosé, Laureà Barrau, entre d’altres, formen part de la col·lecció del museu.

Es completa amb la presència d’altres autors forans, principalment de tombant del segle XIX-XX com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull, Joaquim Mir i Ramon Casas, que té un lloc d’honor al museu. I és que aquest custodia des del 1919 la pintura La càrrega, un llenç de grans dimensions molt controvertit en el seu moment. També és destacable la col·lecció de cartells modernistes.

El 2016 l’exposició permanent va augmentar amb la cessió de 13 obres del MNAC d’artistes que van influir en l’escola paisatgística olotina com Rafel Benet, Ramon Martí Alsina o Modest Urgell, que permeten fer una lectura molt més completa de la col·lecció del museu. 

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

El pintor Josep Guinovart i Bertran, màxim representant de l’informalisme, va passar bona part de la Guerra Civil a Agramunt, el poble de la seva mare. Llavors tenia uns 9 o 10 anys. Per fugir dels bombardejos va viure amb la seva família en una cabana al camp. Tot i que al 1941 va tornar a Barcelona, aquesta experiència el va acostar a la natura i a un entorn rural que va influir en la seva obra i el va vincular per sempre al municipi. Tant és així que al 1990 l’artista va voler crear un centre per a la creació i la promoció de l'art contemporani a Agramunt: l’Espai Guinovart.

Es va inaugurar el 1994 i ocupa l’edifici d’un antic mercat dels anys 30. En conserva les porxades laterals, on estaven ubicades les parades. Ara s’han reconvertit en galeries que mostren, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació. El gran espai central, ocupat anteriorment per parades obertes, ara acull el Mural de les quatre estacions i dues instal·lacions: La cabana i L’era.

Aquestes tres obres van ser concebudes especialment per a l’Espai Guinovart. Giren entorn a Agramunt, al seu territori, al seu paisatge i a la seva gent. De l’imaginari local es crea una visió universal que posa sobre la taula temes com el cicle vital o l’hàbitat en relació amb la natura.