Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
En aquesta petita vall del Pirineu hi trobem un conjunt d’esglésies i ermites excepcionals que s’erigeix com el bressol i la màxima expressió de l’art romànic català. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, el conjunt de la Vall de Boí el conformen Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Totes les esglésies són visitables excepte Sant Quirc de Durro i l’Assumpció de Cóll.
D’estil romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són temples funcionals i senzills d’una o tres naus, erigits amb petits carreus de granit. Les cobertes són embigats de fusta o voltes de canó. I és que aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat austera, lligada a l’entorn natural i fortament jerarquitzada.
L’interior de les esglésies estava decorat amb pintures murals i talles. Les figures hieràtiques (amb les imatges de la verge i els sants i la figura dominant del Pantocràtor) i el joc de colors caracteritzen unes pintures simbòliques i de gran creativitat, que representen una de les fites més altes de l’art romànic a nivell internacional.
Ja a finals del segle XIX i principis del XX, el conjunt romànic va fascinar els intel·lectuals de la Renaixença. Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, i institucions com l’Institut d’Estudis Catalans contribueixen a la revalorització i conservació de l’art del Pirineu.
Avui una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserva a diferents museus catalans, especialment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tot i així, moltes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures romàniques originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus. En el cas de Sant Climent de Taüll, un modern mapping recrea els frescos originals de l’absis i ofereix una experiència immersiva del que va ser el moment de la seva creació. Alhora, la visita al conjunt d’esglésies es pot complementar amb el Centre del Romànic de la Vall de Boí.
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
Són diverses les institucions i arxius que conserven el patrimoni fotogràfic de Catalunya. Un dels fons més importants és el del Centre Excursionista de Catalunya, amb 750.000 imatges d’excursionisme i muntanya, però també del patrimoni artístic i arquitectònic i la vida quotidiana arreu del país. Per volum i varietat, també destaca la col·lecció de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb prop de 800.000 fotografies.
A la Biblioteca de Catalunya hi ha arxivats 250.000 documents fotogràfics que van des de mitjans del segle XIX i fins l’actualitat. En destaca la col·lecció Josep Salvany, amb 10.000 imatges de paisatges i cultura popular de Catalunya.
La història de la fotografia, des dels inicis fins a la producció més contemporània, és el que contempla el fons de 40.000 exemplars del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb noms destacats com Pere Casas Abarca, Agustí Centelles, Pere Català Pic, Francesc Català Roca, Colita, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Oriol Maspons, Kim Manresa, Josep Masana o Joan Colom. El MACBA també custodia, per exemple, el llegat de Xavier Miserachs.
Per la seva banda, als fons personals de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’hi poden trobar obres de fotògrafs com Josep Gaspar, els Brangulí, Gabriel Casas i Bert i Claret o Frederic Cuyàs.
Sense oblidar el seu vincle amb les festes tradicionals i populars, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega ha esdevingut un referent pel seu compromís amb la innovació escènica i la qualitat, i és avui un dels més destacats mercats europeus de les arts escèniques.
L’èxit de l’espectacle de carrer que la companyia Comediants va organitzar el 1980 va ser la llavor de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, convertida només un any després en un esdeveniment anual.
Per a l’historiador i crític teatral Xavier Fàbregas, un dels ideòlegs del projecte, calia recuperar el carrer com a espai per a activitats creatives i alhora renovar les festes populars i tradicionals. Per això als inicis predominaven espectacles directament vinculats a la cultura popular.
Amb la creació del Patronat Fundació Públic Municipal i l’àrea de programadors, i l’encàrrec de direcció artística a professionals de les arts escèniques, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega va anar-se professionalitzant fins a convertint-se en un mercat de venta i contractació nacional i internacional d’espectacles teatrals catalans. Des de sempre ha destacat per la incorporació de noves tendències i tècniques i llenguatges escènics cada cop més visuals i contemporanis.
Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.
Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.
A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell). L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.
No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.
Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.
Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.
El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).
Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).
Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).
Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).
La revista catalana Dau al Set (1948) i el grup artístic homònim són considerats les manifestacions més importants de l’Avantguardisme de postguerra.
La gran majoria dels seus membres fundadors (el poeta i dramaturg Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) vivien al mateix barri de Barcelona, i els unia la disconformitat amb la situació ideològica repressiva i les limitades possibilitats creatives de l`època. També compartien una gran creativitat, sensibilitat i sentit de l’acció.
El nom de la revista jugava amb la idea d’allò impossible (un dau només té sis cares), i expressava la intenció del grup, situat entre la negació i confusió del Dadaisme i l’alliberadora expressió creativa del Surrealisme.
Les circumstàncies polítiques van dificultar la voluntat de Dau al Set d’incidir en l’entorn social, i l’expressió de llibertat dels seus membres va ser sobretot artística i creativa. Així, van lluitar per evitar les formes expressives establertes pel règim, van demostrar que la repressió no pot ofegar la creativitat i van ser els detonants de noves actituds d’expressió lliure.
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), les manifestacions artístiques a Catalunya adopten mitjans moderns com el cartellisme i la fotografia documental.
Vehicle de consignes per a la conscienciació i mobilització, durant aquest període el cartellisme destaca per la seva creativitat artística i tècnica.
Alguns dels cartellistes més actius són Josep Renau (Hoy más que nunca: Victoria), Martí Bas i Blasi (Feu tancs, tancs, tancs...), Jaume Solà (Unió és força), Lleó Arnau (Assassins!), Carles Fontserè (Llibertat!), Lorenzo Goñi (I tu... què has fet per la victòria?), Pere Català Pic (Aixafem el feixisme), Antoni Clavé (Catalans!... 11 de setembre), Lluís Garcia Falgàs (Informeu-vos dels que lluiten al front), Enrique Ballesteros “Henry” (Voy a luchar por tu porvenir) i Paco Ribera (Diada de la Dona Antifeixista).
La fotografia documental ofereix un testimoni de la realitat del front i la reraguarda durant la Guerra Civil. Fotoperiodistes catalans com Agustí Centelles, Josep Maria Sagarra o Carlos Pérez de Rozas retraten el dia a dia del conflicte al costat de professionals estrangers com Robert Capa i Gerda Tardo, autors d’imatges mítiques.
