Arts plàstiques i visuals

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

El moviment del surrealisme no es pot entendre sense l’univers personal de Salvador Dalí (1904-1989). El pintor de Figueres (Alt Empordà) va ser un artista total que també va deixar la seva empremta única en àmbits tan diversos com la literatura, l’escultura, la moda, la joieria, la decoració o el teatre. Fins i tot en el cinema va col·laborar amb Buñuel, Walt Disney o Alfred Hitchcock.

Famós per les seves excentricitats i una personalitat desbordant i provocadora que no deixava indiferent, des de ben jove va ser conegut pel seu talent pel dibuix, d’un perfeccionisme fotogràfic i una imaginació trencadora. Marcat des dels 25 anys per l’amor a Gala, la seva musa, la seva obra destaca pel seu caràcter oníric, i un misteriós i pertorbador simbolisme on conviuen rellotges tous, elefants de potes llargues, ous, formigues, caragols i llagostes.

La seva hiperactivitat creadora la va plasmar en més de 1.500 pintures. La seva obra, d’una originalitat i qualitat innegable, va partir del noucentisme (Noia a la finestra, 1925) i, després d’una etapa amb influències cubistes, va adoptar el que ell va anomenar activitat paranoicocrítica, que va donar lloc a les seves obres més conegudes: Cistell amb pa (1925), La sang és més dolça que la mel (1927), El gran masturbador (1929), El joc lúgubre (1929), Persistència de la memòria (Rellotges tous) (1931), Retrat de Gala (1931), El naixement dels desigs líquids (1932), Construcció tova amb mongetes bullides (1936), Autoretrat amb bacó fregit (1941), diverses variacions sobre el tema de L’àngelus de Millet, etc.

L’estada a Itàlia durant la Guerra Civil va despertar en l’artista una fascinació pels temes religiosos, històrics i al·legòrics: Temptació de sant Antoni (1947), Leda atòmica (1949), La Mare de Déu de Portlligat (1950), El Crist de sant Joan de la Creu (1950), Batalla de Tetuan (1962), etc. En aquest període va experimentar amb jocs visuals (Cignes reflectits en elefants (1937), Mercat d’esclaus amb l’aparició del bust de Voltaire (1940)), que evolucionarien cap a les pintures estereoscòpiques com La cadira (1975).

Després de la mort de Gala (1982), Dalí va deixar la seva residència a Portlligat per instal·lar-se a Púbol, on va viure retirat de la vida pública. És un dels artistes catalans més coneguts i admirats a tot el món. Bona part de la seva obra es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí de Figueres i al Museu Reina Sofia, tot i que museus com el MoMA i el Metropolitan Museum of Art de Nova York custodien obres seves. Des del 2009 es pot veure a Berlín l’exposició permanent Dalí - Die Ausstellung i el 2011 es va inaugurar el The Dalí Museum a Saint Petersburg (Florida).

Màxim exponent de l’informalisme abstracte i un dels artistes catalans més destacats del segle XX, el pintor i escultor barceloní Antoni Tàpies (1923-2012) va ser per damunt de tot un home de cultura. Atret per la filosofia, la literatura o la música, va impulsar la fundació que porta el seu nom per potenciar l’art contemporani i va ser un actiu defensor de la cultura catalana.

Fill d’una família burgesa vinculada al món editorial, la seva vocació artística va sorgir als 11 anys en veure un número de la revista D’ací i d’allà dedicat a l’art modern i internacional. De formació pràcticament autodidacta, els inicis de la seva carrera van estar marcats per una malaltia durant la qual es va refugiar en el dibuix, la pintura, la literatura i la música. Finalment als 22 anys va deixar la carrera de Dret per dedicar-se de ple a la pintura.

El 1948 va fundar, juntament amb Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats, el grup artístic Dau al Set. Durant aquesta època la seva obra estava dominada per un figurativisme surrealista, sovint amb influències de Joan Miró i Paul Klee. La Capsa de cordills (1946) o els insòlits Collage i Pintura exhibits al I Saló d’Octubre van ser proves que ja avançaven un gir cap a l’abstracció onírica. A partir d’aquí l’experimentació és constant, sobretot en la denominada “pintura matèrica”. Utilitza per a les seves obres materials de rebuig (cordes, paper, pols de marbre, palla, roba), intensifica els collages i el gust per la matèria abundosa que, sovint, arriba a autèntics baixos relleus.

La seva paleta és austera: ocre, marró, gris, beix, negre (Gran pintura grisa, 1956). Alhora les seves creacions tenen un fort caràcter iconogràfic amb creus, llunes, asteriscs, lletres, números, figures geomètriques, etc. (Pintura en forma de T, 1960). Per a l’artista, influït per la filosofia existencialista, aquests elements tenien una significació al·legòrica, evocant temes com la vida i la mort, la soledat, la incomunicació o la sexualitat.

Durant els anys setanta va realitzar les primeres peces de caràcter escultòric utilitzant la tècnica de l’assemblatge. Als anys vuitanta, la utilització de la terra cuita i el bronze li van permetre desenvolupar un treball més personal. Destaquen el seu Homenatge a Picasso (Parc de la Ciutadella, 1983), i el mosaic ceràmic de la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat (1983), així com la instal·lació Núvol i cadira (1989) i el controvertit Mitjó (2010).

Antoni Tàpies és un dels artistes catalans més internacionals. Ha obtingut els més prestigiosos premis i reconeixements i s’han pogut veure exposicions de la seva obra a tot el món: Tòquio, Nova York, Roma, Madrid, Amsterdam, Venècia, Milà, Viena o Brussel·les. 

Emparat per les muntanyes més màgiques de Catalunya, en un espai creat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, es pot veure un dels fons arqueològics i artístics més important de Catalunya. El Museu de Montserrat mostra més de 1.300 peces que abracen una àmplia cronologia: des d’un sarcòfag egipci del segle XXII aC fins a una pintura de Sean Scully del 2010. La seva exposició permanent compta amb els grans noms de la història de l’art.

La secció d’arqueologia té l’origen en l’anomenat Museu Bíblic, creat l’any 1911, pel monjo Bonaventura Ubach, que en els seus viatges a l’Orient Pròxim va aconseguir recopilar materials arqueològics de gran rellevància. Actualment s’hi poden veure peces de Mesopotàmia, Egipte, Xipre, Itàlia i món hel·lènic, Baix Imperi i cultura paleocristiana.

La col·lecció de pintura antiga (segles XIII i XVIII) consta d’unes 250 obres, que van ser adquirides, en bona part, a principis del segle XX. El museu n’exhibeix una selecció que inclou artistes com Berruguete, el Greco, Jan Brueghel de Velours, Frans Francken i, en un lloc especial, Caravaggio. Sant Jeroni penitent és l’única obra de l’artista del Barroc italià que es pot veure a Catalunya.

La secció del museu més nombrosa és la dels segles XIX i XX. Val la pena centrar-se en la col·lecció de pintura catalana, una de les millors del país, amb peces de Fortuny, Martí Alsina, Vayreda, Rusiñol, Nonell, Mir, Picasso, Torres-Garcia i Dalí, entre d’altres. La Jove decadent. Després del ball, de Casas, espera el visitant estirada en un confortable sofà verd. S’hi pot trobar també una petita col·lecció de pintura dels grans mestres de l’Impressionisme francès (Degas, Sisley, Renoir, Monet, Pissarro), única a Catalunya.

Com única és la mostra Nigra sum, on es recullen materials artístics i populars per explicar l’evolució iconogràfica de imatge de la Verge de Montserrat. O l’exposició d’icones de les esglésies bizantinoeslaves Phos Hilaron (‘llum joiosa’).

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Des de troballes arqueològiques del neolític o l’època romana, fins a pintures contemporànies, passant per talles barroques o pintures modernes. El Museu Comarcal de Manresa és de temàtica pluridisciplinar i les col·leccions que s’hi exposen se centren en l’art i la història de Manresa, el Bages i Catalunya.

Parteix d’un projecte de l’any 1896, tot i que a finals dels anys 70 es va constituir tal com el coneixem actualment. Ubicat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi des de 1940, el museu es troba dins de la zona d’influència d’Ignasi de Loiola, a prop de la Cova de Sant Ignasi i de l'església gòtica de Santa Maria (La Seu). L'edifici és un gran casal bastit al voltant d’un pati neoclàssic.

Durant el recorregut el visitant es trobarà amb objectes arqueològics que van des del neolític fins a la romanització, una col·lecció de ceràmica medieval decorada en verd i morat del segle XIV o talles policromades barroques dels segles XVII i XVIII. El 2014 es va inaugurar un espai dedicat a Antoni Viladomat i Manalt, gràcies al dipòsit de 12 d’obres cedides pel MNAC.

Mereix aturar-se a l’espai d'art modern i contemporani on es troba un important fons de diorames i pintures de Josep Mestres Cabanes, escenògraf del Gran Teatre del Liceu, i pintures i gravats d'Alfred Figueras. Es dedica una sala a les obres artístiques de la Fundació Arts Garriga-Mir.

El Museu compta també amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil", un espai d'interpretació tàctil per fer el màxim d’accessible la visita.

Una de les col·leccions d’art romànic català més importants de Catalunya es pot veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ubicat al Palau Episcopal. A més de fer parada a l’època medieval, el visitant podrà fer un viatge en el temps: des de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

A l'extensa sala de romànic destaquen, per damunt d'altres peces, els elements arquitectònics que provenen dels claustres de la catedral de Santa Maria de Solsona: diversos capitells i una columna historiada pel taller del mestre Gilabert de Tolosa.

Molt destacables són també la mostra de marededéus dels segles XII i XIII i grans exemples de pintura mural preromànica i romànica dels conjunts de Sant Quirze de Pedret i Sant Vicenç de Rus, la pintura sobre taula dels plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs, la taula gòtica amb l'escena del Sant Sopar de Santa Constança de Linyà i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà.

El Museu Diocesà de Solsona va ser creat el 1896 pel bisbe Ramon Riu i Cabanes. Els objectius eren els mateixos que els dels altres museus eclesiàstics com el Museu Episcopal de Vic, fundat 5 anys abans: preservar el patrimoni de la diòcesi i contribuir a la reconstrucció nacional impulsada per la Renaixença catalana. Tot aquest patrimoni va perillar amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936. Per això, part de les obres van ser traslladades a Ginebra i van tornar a Solsona un cop acabada la guerra. L’actual museu és una herència de la renovació que es va fer als anys vuitanta