Ja les domus romanes es decoraven amb flors i herbes quan arribava la primavera. Les festes de les Enramades continuen aquesta tradició, cobrint els carrers amb catifes de flors per celebrar el Corpus. Una de les festes de les Enramades més destacades és la d’Arbúcies, que ja apareix documentada al segle XVI i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional l'any 1999. Se celebra durant la vuitada de Corpus.
En un inici, es posaven branques davant les cases, que permetien cobrir tot el carrer de garlandes fetes amb fulles i flors. D’aquí el nom d’”enramades”. Avui les branques i garlandes s’han substituït per banderetes de paper i de plàstic. El que sí ha perdurat fins als nostres dies són les catifes de flors que servien per ornamentar els carrers per on passava la solemne processó de Corpus. Durant la vigília dones i nens recol·lectaven flors boscanes i el dia de Corpus s’escampaven. Durant la postguerra (1947) es comencen a fer dibuixos i filigranes amb els pètals de les flors.
Fins al segle passat, les Enramades d’Arbúcies van tenir un marcat accent religiós. La processó, encapçalada pel pas del santíssim sagrament, era l’element bàsic de la celebració tradicional. A partir del 1977 se substitueix per una cercavila amb gegants, grallers, carrosses i altres elements festius. L’acte principal de la celebració laica és la dansa que cada barri fa en l’enclavament més representatiu.
Des de descobrir els ratpenats fins a explorar la Via Làctia. El Museu de Ciències Naturals de Granollers treballa per la conservació, estudi i difusió científica en matèries ben diverses: la paleontologia, la geologia, la botànica, la meteorologia i, especialment, la zoologia. Precisament una de les col·leccions més importants que conserva és la de papallones de tot el món i la d’escarabats tropicals.
El visitant també pot descobrir a l’exposició permanent fòssils procedents del jaciment Triàsic del Montseny (de 250 milions d'anys), mostres de les explotacions mineres de Gualba, Matagalls i Vallcarca o un herbari de líquens.
La seu del Museu des del 1987 és una antiga torre modernista anomenada la Tela, o casa Pius Anfres, a la qual al 2012 es va annexar un nou edifici de més de 2.000 metres quadrats, convertint-se en un dels principals museus de ciències naturals d’Espanya. El jardí que envolta el conjunt acull una mostra de la botànica i la geologia de la comarca del Vallès Oriental.
En les noves instal·lacions hi ha un espai reservat per al firmament. És el planetari, amb una cúpula de 6 metres de diàmetre. Es pot arribar a veure projectat el cel d'èpoques passades i futures!
A part d'aquests equipaments, el museu també gestiona l'Aula de Natura de can Cabanyes, a la Reserva Natural de can Cabanyes, i l'Estació Meteorològica de Granollers, al Puig de les Forques.
La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.
Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.
Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.
El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.
Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.
En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.
El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.
Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres.
La garbella era un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, també s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes. La Garbella és precisament com es coneix la masia del segle XVIII, al centre d’Arbúcies, on es troba el
Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) a la Gabella, un nom que ja marca un passat històric vinculat a les persones i al territori. I és que el MEMGA, inaugurat el 1985, es dedica a la
conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny.
La visita a les instal·lacions passa per tres espais. La planta baixa està dedicada als primers pobladors i mostra
l’evolució de les formes de vida al Montseny: prehistòria, món iber, romanització i edat mitjana. El visitant fa un recorregut per la història on es va trobant objectes representatius (alguns originals, altres reproduccions). Dedica una sala al
castell de Montsoriu (segle XIV) amb una selecció de materials recuperats durant les intervencions arqueològiques. Una gran maqueta de la fortificació presideix l’espai.
La primera planta se centra en la
societat tradicional d'autoabastament, que es basava en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. S’estructurava al voltant dels masos, que van ser el pilar econòmic del segle XIX al Montseny, fins a la industrialització. Precisament, la darrera planta del museu està dedicada als canvis que va produir
l’arribada de la indústria a la zona. Dins de les col·leccions del museu cal destacar les mostres d’oficis artesanals i de la primera industrialització.
Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.
Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.
Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.
Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.
La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.
Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).
Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.
Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les
famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.
La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una
austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de
Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.
La
planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.
La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època.
La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.
L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.
El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.
Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del
Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el
patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.
La seu del Museu del Ter és
Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les
mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.
Gràcies a la primera de les exposicions permanents,
La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els
aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els
dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!
Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents,
La societat industrial, que mostra els
canvis socials produïts per la industrialització.
Finalment, l’exposició
Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el
Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.
El Museu del Suro, ubicat a Palafrugell, interpreta i posa en valor el patrimoni a l’entorn del món del suro a Catalunya, tant abans com després de la industrialització.
Més enllà de la importància de la vessant industrial (la manufactura suro-tapera es va consolidar durant el segle XIX i va tenir un gran impacte a les comarques de l'Alt i el Baix Empordà), el museu posa en relleu aspectes com la configuració d’un paisatge, d’unes formes de vida i d’una identitat al voltant d’aquest producte. Al centre s’hi explica el procés de la producció surera artesanal i industrial, des de l’entorn ecològic, la pela del suro, el transport, la manufactura de taps i la seva comercialització.
L’antiga fàbrica de Can Mario, símbol de la potència del sector surer català, és actualment la seu del Museu. Amb parets de carreus i decoració de maó, ceràmica esmaltada i ferro forjat, aquest edifici d’estil modernista acull els espais de l’exposició permanent, les mostres temporals, els tallers i un auditori amb capacitat per a un centenar de persones.
