Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
Als peus del Llobregat, gairebé tocant a Esparreguera, s’alça un dels principals testimonis de la història industrial de Catalunya: la Colònia Sedó. La gran turbina de 1.400 CV és un dels grans atractius del recinte, una màquina de ferro colat que va ser la més gran i potent d’Espanya i una de les més espectaculars d’Europa. Actualment ja no propulsa aigua, sinó que s’ha convertit en el museu que recull la història de la colònia.
A l’antiga sala de màquines s’hi pot veure la maqueta de la colònia, on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so i, dins el tub de conducció d’aigua de la turbina es projecta un audiovisual tridimensional. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que feia funcionar el complex industrial de Miquel Puig. El passeig per la colònia permet copsar la vida social i el procés productiu d’un ‘petit poble’ on els telers convivien amb els treballadors.
El conjunt fabril de la Colònia Sedó es va fundar el 1846, aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí de Can Broquetes. Actualment encara es poden reconèixer les naus dedicades a la filatura, el canal i la resclosa del salt d’aigua, les teulades amb volta catalana i les oficines. Dues de les imatges característiques del conjunt són la xemeneia helicoïdal de maó de l’antiga màquina de vapor i l’aqüeducte semicircular que portava l’aigua des del riu fins a la turbina.
Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.
La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.
A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.
Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.
El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.
El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
