Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.
Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.
Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.
L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) és l’arxiu històric que conté el fons documental de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, a més d’altres fons històrics espanyols. L’antic Arxiu Reial de Barcelona acumula entre les seves parets més de set segles d’història.
El rei Jaume II d’Aragó va crear el 1318 l’Arxiu Reial de Barcelona amb l’objectiu d’unificar els fons de tots els territoris de la Corona. Al principi s’hi van custodiar principalment escriptures referents al Patrimoni Reial, així com documents de govern i justícia. Durant la monarquia borbònica es va modernitzar l’edifici (1738), es va aprovar un nou reglament intern (1754) i va passar a anomenar-se Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Amb el canvi de nom es va iniciar la tasca d’incorporar al fons de la Corona d’Aragó els arxius d’institucions de l’Antic Règim.
Fins l'any 1993 la seva seu va ser el Palau del Lloctinent, un edifici construït entre 1549 i 1557 com una ampliació del Palau Reial Major de Barcelona. Posteriorment la majoria de documents, així com la tasca de recerca, conservació i custòdia, es van traslladar a l’actual seu del carrer dels Almogàvers. La seu històrica es manté per a la difusió, a través de cursos i exposicions, i per a actes protocol·laris.
Des d'un manuscrit del segle X, a les Actes del Consell de Govern de la Generalitat republicana, passant pels arxius i fons personals de noms il·lustres de la societat catalana dels segles XIX i XX com Francesc Macià, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors o Carles Riba. Des del 1980 l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) és la institució encarregada d'aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental del país.
Com a arxiu general de l’administració, l'ANC ingressa, recupera i gestiona la documentació que genera l'acció política i administrativa de la Generalitat de Catalunya. Com a arxiu històric nacional, es dedica a la recuperació de la documentació clau per al coneixement del nostre passat.
A banda dels arxius procedents d’administracions, d’associacions i fundacions i de l’Església, en els seus més de 900 fons i col·leccions documentals destaquen especialment els fons personals i les col·leccions de manuscrits, pergamins i impresos.
La història de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’inicia el 1936, durant la República, i es reprèn amb el final de la dictadura franquista. L’actual seu de Sant Cugat és un modern edifici que disposa de les darreres tecnologies per a garantir la millor conservació dels documents.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
L’antic Molí de la Vila de Capellades, un dels més importants de Catalunya i de l’Estat, és avui el Museu Molí Paperer. La seva missió és doble: per una banda, difondre el patrimoni històric i industrial d’aquesta activitat des del segle XIII i fins a principis del XX; per l’altra, donar continuïtat a l’activitat artesana del paper fet a mà.
Als segles XVIII i XIX un entorn ben comunicat i amb abundància d’aigua van convertir Capellades en capital del paper, amb noms il·lustres com els Soteras, els Romeu, els Guarro, els Serra i els Romaní. L’altíssima qualitat dels seus productes va ser apreciada per clients del país i també per les colònies d’ultramar.
Les eines, maquinària, caràtules, tampons de fusta i diferents varietats de paper exposades al museu són els testimonis d’aquesta tasca industrial. A aquests objectes cal sumar-hi la conservació i nou ús dels edificis dels molins, i nombrosa documentació sobre la tecnologia i l’art del paper.
Integrat a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, durant els darrers anys el Museu Molí paperer s’ha convertit també en punt de trobada de professionals que exploren les possibilitats del paper com a matèria artística.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
Treball en equip, esforç i esperit d’autosuperació. Aquests són els valors que encarnen els Castells, una pràctica cultural amb més de 200 anys d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Les dades més antigues d’aquestes torres humanes es remunten al segle XVIII: les torres formades per dues o tres persones eren la culminació del Ball de Valencians, propi de les festes majors de les comarques de Tarragona. Quan aquestes construccions es van independitzar de la resta del ball van néixer els Castells com a exhibició amb caràcter propi.
La seva popularitat ha viscut diferents etapes. Després de consolidar-se al segle XIX, amb castells de fins a nou pisos d’alçada, la seva pràctica va decaure a inicis del segle XX, i va ressorgir durant la dècada dels 60.
L’època daurada dels Castells es va produir a partir dels anys 90 i fins l’actualitat. Hi han contribuït la creació de noves colles de perfil jove i multicultural, l’assoliment de noves i espectaculars construccions, i la retransmissió de les exhibicions castelleres per televisió.
Actualment es comptabilitzen més de 100 colles als Països Catalans, amb més de 12.000 castellers, superant els 12.000 castells enlairats cada any.
Durant la Setmana de Corpus la capital del Berguedà es transforma amb la celebració de la Patum, una festa popular única a Catalunya que s’ha mantingut pràcticament sense cap interrupció des del segle XV.
L’origen d’aquesta tradició, que l’any 2005 va ser inscrita per la UNESCO a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, es remunta als entremesos, representacions parateatrals que formaven part de les processons medievals del Corpus.
Els dies centrals de la celebració són el dijous i el diumenge. Al migdia la Patum és més reposada i solemne, mentre que la de la nit és més festiva i participativa. Els principals personatges i moments de la festa són el tabal, els turcs i cavallets, les maces, la guita, l'àliga, els nans vells, els gegants, els nans nous, els plens i el tirabol.
El moment culminant de la Patum són els plens, que converteixen la plaça Major de Berga en un infern de foc. Els principals protagonistes de la festa ballen seguint el ritme del tabal i de la música que Joaquim Serra va composar a finals del segle XIX.
