Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.
L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.
L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.
Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.
L´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) és la institució que s’encarrega de la custòdia, conservació, tractament i difusió de la documentació històrica que ha generat el govern de la ciutat des del segle XIII, quan es va crear el règim municipal de Barcelona, i fins a la revolució liberal de mitjans del segle XIX.
Amb el temps s’han incorporat una gran diversitat de materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès històric que l’han convertit en un dels centres arxivístics més importants de Catalunya i lloc de consulta imprescindible per a historiadors.
Des del 1920 la seu de l’arxiu és la Casa de l’Ardiaca, un edifici fruit de la refosa de diferents immobles construïts al damunt d’un segment de l’antiga muralla romana. D’estil gòticorenaixentista, també incorpora elements de caire modernista. A la dècada dels noranta va ser objecte d’una profunda remodelació que va modernitzar les instal·lacions i les va adequar a la conservació i consulta.
Actualment els fons i col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona s’estructuren en tres seccions principals: fons documentals, la biblioteca i l’hemeroteca.
La Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC) està integrada d’arxius d’àmbit comarcal que treballen per assegurar els principis de procedència i territorialitat en el tractament i accés als documents.
Cadascun dels 41 arxius de la xarxa és responsable d’organitzar, preservar, difondre i facilitar l’accés a la documentació i el patrimoni documental de la seva comarca, i alhora col·labora amb les diverses administracions públiques.
Així, també són els encarregats de custodiar la documentació dels ajuntaments de menys de 10.000 habitants, els protocols notarials de més de 100 anys, la documentació de l’administració de justícia, els registres públics de l’estat, i qualsevol altre documentació d’interès històric o cultural de l’àmbit comarcal.
Des del 1981 els tres arxius provincials (Girona, Lleida,Tarragona) també formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat.
Amb l’objectiu de catalogar, preservar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya el 1983 la Generalitat va crear el Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC).
Gestionat per la Biblioteca de Catalunya, el CCPBC és un projecte de catalogació cooperativa obert a tot tipus d’institucions que disposin de fons bibliogràfics de caràcter patrimonial. Conté la descripció bibliogràfica de documents impresos que van des dels inicis de la impremta fins a principis del segle XX, i també de manuscrits i altres tipologies de fonts documentals d’interès patrimonial conservades a les biblioteques de Catalunya.
Algunes de les principals biblioteques amb bibliografia d’interès patrimonial són, a banda de la pròpia Biblioteca de Catalunya, les d’institucions com l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Abadia de Santa Maria de Poblet, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de Montserrat, la Biblioteca Episcopal de Vic, Casa Àsia, el Centre Excursionista de Catalunya, la Fundació Josep Pla, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre d’altres.
El CCPBC col·labora en l’elaboració del patrimoni bibliogràfic de l'Estat espanyol des del 1992, i des del 2007 també forma part del Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CCUC).
Per a conèixer la memòria històrica del país resulta clau la conservació del patrimoni documental. A Catalunya, 330 arxius són els encarregats de preservar i difondre aquest valuós testimoni personal, legal i institucional.
Tant si són de titularitat pública (local, comarcal, provincial o nacional), com si pertanyen a entitats oficials (universitats, col·legis professionals...) o entitats privades (associacions, fundacions...), en tots aquests arxius s’hi pot trobar documentació molt diversa: textual, audiovisual, cartogràfica i electrònica.
El Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC) és l’òrgan que vetlla per unes normes i procediments comuns per a la gestió i protecció del patrimoni documental de Catalunya. En formen part, entre d’altres, els arxius de la Generalitat, el de la Corona d’Aragó, els arxius de municipis de més de 10.000 habitants, els de les diputacions provincials, els arxius de les universitats i els diocesans i eclesiàstics.
Són diverses les institucions i arxius que conserven el patrimoni fotogràfic de Catalunya. Un dels fons més importants és el del Centre Excursionista de Catalunya, amb 750.000 imatges d’excursionisme i muntanya, però també del patrimoni artístic i arquitectònic i la vida quotidiana arreu del país. Per volum i varietat, també destaca la col·lecció de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb prop de 800.000 fotografies.
A la Biblioteca de Catalunya hi ha arxivats 250.000 documents fotogràfics que van des de mitjans del segle XIX i fins l’actualitat. En destaca la col·lecció Josep Salvany, amb 10.000 imatges de paisatges i cultura popular de Catalunya.
La història de la fotografia, des dels inicis fins a la producció més contemporània, és el que contempla el fons de 40.000 exemplars del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb noms destacats com Pere Casas Abarca, Agustí Centelles, Pere Català Pic, Francesc Català Roca, Colita, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Oriol Maspons, Kim Manresa, Josep Masana o Joan Colom. El MACBA també custodia, per exemple, el llegat de Xavier Miserachs.
Per la seva banda, als fons personals de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’hi poden trobar obres de fotògrafs com Josep Gaspar, els Brangulí, Gabriel Casas i Bert i Claret o Frederic Cuyàs.
A finals del segle XIX a Europa, les imatges, fins llavors estàtiques, prenien vida gràcies a l’invent del cinematògraf. Catalunya no en va quedar al marge. Al 1897, Fructuós Gelabert va filmar Baralla en un cafè, el que es considera la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català i espanyol.
A partir d’aquí, molts altres films han marcat un abans i un després en l’evolució del setè art a Catalunya. Així, una de les pel·lícules clau del surrealisme cinematogràfic, Un chien andalou (1928), és fruit d’una intensa de setmana de Luis Buñuel a Cadaqués amb Salvador Dalí. Per la seva banda, Montserrat és el principal escenari de rodatge de la superproducció Parisfal (Daniel Mangrané, 1951).
Durant la Guerra Civil, Espoir/Sierra de Teruel (André Malraux, 1938) es converteix en un valuós document sobre l’actuació del bàndol republicà, tot i que no es podrà estrenar fins al 1978. Ja en ple franquisme, Los Tarantos (Rovira Beleta, 1963 ) és un cru testimoni sobre les perifèries urbanes. I la Transició espanyola no es pot entendre sense La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976).
A més de la producció cinematogràfica també cal tenir en compte la custòdia de tot aquest patrimoni. Una de les principals institucions catalanes dedicades a la seva conservació i difusió és la Filmoteca de Catalunya, amb un fons que inclou mes de 8.000 pel·lícules i una intensa programació regular de projeccions. Pel que fa al cinema alternatiu i experimental, la referència és l’Arxiu Xcèntric del CCCB. El Museu del Cinema de Girona, alhora, mostra els prop de 8.000 aparells i objectes precinematogràfics de la col·lecció Tomàs Mallol.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
La informació que ens proporcionen els jaciments paleontològics catalans ens permet reconstruir antics paisatges i estudiar la història de la vida.
Els jaciments de conservació excepcional, amb fossilitzacions que permeten observar detalls únics, són autèntiques finestres al passat. És el cas de la Pedrera d'Alcover, les Pedreres de Rúbies i la Cabrua.
La presència de restes fossilitzades de dinosaures a jaciments com els de La Cañada, Mas d'Arsís, Blasi i Sant Romà d'Abella ha permès la descripció de noves especies de sauròpodes i hadrosaures. També destaquen els ous de dinosaure trobats a Coll de Nargó, un dels conjunts més importants del món.
Als Països Catalans també s’han trobat gran quantitat de restes fòssils que han permès descriure noves especies de mamífers. Aquest és el cas de jaciments com el Bunyol, els Casots, la Trinxera del Ferrocarril, el Castell de Barberà, Can Ponsic, el Firal i Venta del Moro.
Un punt i a part són els jaciments de Can Mata (Hostalets de Pierola) i el de Can Llobateres (Sabadell), reconeguts internacionalment per la seva excepcionalitat científica i patrimonial. A la descripció de nous mamífers, ambdós hi sumen la descoberta de nous primats antropomorfs: Pierolapithecus catalaunicus, Anoiapithecus brevirostris i Hispanopithecus laietanus.
Professionals, comerciants, artesans i ciutadans s’apleguen en fires i mercats de Catalunya cada setmana. Són trobades que sobretot faciliten l’intercanvi comercial, però al llarg de la història també han servit per fer nous contactes, tancar pactes i fins i tot per a celebracions religioses.
La majoria dels mercats neixen a les cruïlles d'antics camins. Rebre l’autorització reial per organitzar una fira és sinònim del creixement econòmic de ciutats i viles.
A fires com el Mercat del Ram de Vic o la Fira de la Candelera de Molins de Rei s’hi venen tot tipus de productes. En canvi, fires com la de Santa Llúcia (Nadal) o la de Sant Ponç (herbes remaires) són temàtiques.
De fet, l’especialització en productes concrets es converteix en una eficaç eina de promoció econòmica, turística i cultural. En són exemples la Fira de l'Avet d'Espinelves o la del Càntir a Argentona.
Les fires modernes, així com les fires culturals i artístiques (com el Mercat de Música Viva de Vic, la Mostra Fira de Teatre Infantil i Juvenil d'Igualada o la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional Mediterrània de Manresa), adopten una nova imatge, però la funció es manté: la relació comercial, humana i cultural.
