La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com
la Seu, és considerada
un dels principals edificis del gòtic català.
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de
Santa Maria del Mar,
Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant
rosassa de la façana de ponent, la
campana i la
cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el
retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el
Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.
Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
La terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.
Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.
Considerat un dels principals monuments històrics de
Tortosa juntament amb la
Catedral i els
Reials Col·legis, el castell de Sant Joan, conegut com el castell de la Suda, és un testimoni clau del
passat andalusí de la ciutat. A més, conserva l’única
necròpolis islàmica a cel obert de Catalunya.
Va ser construït al segle X sota el
califat d'Abderraman III, al damunt d’una antiga acròpolis romana. Tot i l’alçada, un enorme pou excavat dins del recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per proveir la fortalesa d’aigua.
Després de la conquesta de Tortosa en mans de
Ramon Berenguer IV el 1148, el castell es va convertir en presó. Va ser propietat dels
Montcada i dels
Templers i va ser la residència preferida del
rei Jaume I. A més de palau reial, ha estat també tribunal de justícia. Actualment alberga un parador de turisme.
De l’època islàmica, a més del cementiri musulmà de gran importància, es conserven el traçat i els basaments de
les muralles i també el
pou. Aquest està format per galeries subterrànies que acollien un molí i dos forns.
El llegat medieval es pot veure en alguns finestrals gòtics, la nau del polvorí i el pati d’armes. Tot i així, passa desapercebut ja que als segles XV i XVII el castell va sofrir moltes modificacions per motius defensius.
A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.
Aquest antic campament militar andalusí és el nucli originari de Balaguer i un jaciment arqueològic extraordinari que permet conèixer el passat islàmic de la ciutat.
El seu origen es remunta a mitjan segle VIII, durant l’ocupació de la Península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat l’any 711. Aquestes hi van aixecar un campament militar que s’utilitzaria com a “base d’operacions” per a les expedicions de conquesta que partien del riu Segre cap a Europa.
Amb el temps, l’ús militar es va anar reconvertint en civil fins a esdevenir una ciutat (medina), que va viure el moment de màxim esplendor al segle XI gràcies als recursos agrícoles i ramaders. Els investigadors hi han descobert les restes dels edificis característics de les ciutats islàmiques d’aquesta època: mesquita, aljama, castell senyorial (suda), zona residencial, places, barri de terrissaires, etc.
Amb la posterior conquesta cristiana (1105) i l’expulsió de la població musulmana, el Pla d’Almatà va tornar als usos militars i agrícoles, reconvertit en camps de vinya i oliveres.
Des de l’any 1983 s'hi han dut a terme excavacions que han posat al descobert l'entramat urbà de l’antiga medina. Actualment a la zona s’hi pot visitar el Parc Arqueològic, on s’han excavat i museïtzat quatre grans cases i una part de carrer, i es poden veure les restes de l’antiga muralla del segle VIII i diverses sitges.
Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.
Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.
Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència, la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.
L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.
El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, són dues edificacions emblemàtiques de l'arquitectura modernista catalana. Situades a la ciutat de Barcelona, es van construir durant els primers anys del segle XX i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de 1997.
Els dos edificis són bons exemples de l'arquitectura modernista, un corrent artístic sorgit a tot Europa a final del segle XIX que a Catalunya i, sobretot a Barcelona, va tenir una gran difusió.
Tant el Palau de la Música Catalana com l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau són edificis d’ús públic en els quals es fusionen la tradició i la modernitat. En ells s’evidencia una important renovació de tècniques tradicionals i la incorporació de solucions arquitectòniques noves. Al seu valor arquitectònic s’hi afegeix la bellesa i l’exuberància decorativa, esdevenint obres d’una significació artística i històrica universal.
Aquestes construccions escenifiquen de forma magistral l’essència del modernisme i de l’època en la qual s’insereix: més enllà de la vessant artística, va representar un moviment ideològic ampli, fonamentat en la modernització del país i la recerca d’una identitat en un context històric on la societat civil, sobretot la burgesia, va esdevenir la més lleial patrocinadora.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
