Pa, vi i oli. L’essència de la dieta mediterrània, compartida per ibers, celtes, grecs, romans, bàrbars i àrabs es basa en aquest trident. Una combinació d’aliments senzilla, variada i equilibrada que al llarg dels segles, i sense perdre la identitat pròpia, s’ha anat enriquint amb l’aportació i el mestissatge de cultures mil·lenàries.
Així, des d’Orient Pròxim i Mitjà van arribar els cereals, les llegums i moltes fruites i verdures com la pastanaga, la ceba o la poma. Des d’Europa, la col o els espàrrecs. D’Orient Llunyà, els cigrons o l’albergínia. Del Sud-est asiàtic i Oceania, l’arròs, el pebre o la canya de sucre. D’Àfrica, el meló. D’Amèrica, la patata o el tomàquet.
L’existència d’aquesta alimentació és deu, en bona part, a les característiques del territori, sec i accidentat de la conca del Mediterrani, on l’olivera, la vinya i els cereals s’adapten a la perfecció. Hortes i petits boscos complementen el paisatge, juntament amb un clima càlid.
Des del 2010 la dieta mediterrània és considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Una de les motivacions de la candidatura, presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, era protegir aquest saludable model alimentari enfront dels canvis socioculturals fruit de la globalització.
Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.
En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.
Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.
L'ésser humà sempre ha necessitat expressar les seves inquietuds i pensaments. Quan l’escriptura no existia, l’expressió plàstica va ser el recurs idoni per transmetre aquestes idees. El conjunt d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica està format per 757 jaciments amb pintures, i va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Es tracta del conjunt de jaciments d’art rupestre més gran d’Europa. A Catalunya hi trobem els abrics d’ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona), Roca dels Moros (el Cogul) i la Cova dels Vilasos o dels Vilars (Os de Balaguer), entre d'altres.
Els humans que van habitar les muntanyes litorals i interiors d’Aragó, Catalunya, València, Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia van escollir abrics i coves poc profundes per pintar i gravar símbols i escenes de la seva vida quotidiana. De totes formes, els murs decorats també plantegen molts interrogants sobre les seves creences, organització i altres aspectes que difícilment arribarem a conèixer.
Les pintures de l’arc mediterrani es van executar a les darreries del Paleolític fins a l’edat del bronze o del ferro. Classificades com a art llevantí, expressen idees que fins aleshores eren inexistents: l’home mostra la seva relació amb l’entorn, els vincles amb la natura, les creences i, alhora, manifesta el seu domini i intervenció en el medi on viu.
Els creadors de les pintures rupestres van utilitzar diferents tècniques i colors creant diversos estils que els estudiosos han classificat en naturalista, esquemàtic i macroesquemàtic. Aquests dos últims es van imposar en la fase final, i es decantaven per una estilització cada vegada més accentuada de les expressions i pel creixent protagonisme de signes i símbols. El color més utilitzat és el vermell, en totes les seves variades tonalitats.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.
Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.
Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.
A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
65 milions d’anys d’antiguitat, més de 38.000m2 d’extensió i 3.500 petjades de dinosaure. Aquestes dades fan del jaciment de Fígols-Vallcebre de Fumanya un dels més importants d’Europa amb restes fòssils del Cretaci superior.
Situat a l'Alt Berguedà, el conjunt paleontològic inclou les antigues explotacions de carbó a cel obert de Fumanya Sud (Fígols), Fumanya Nord, Tumí (Vallcebre) i Coll de Pradell (Vallcebre-Saldes). A més de les petjades (icnites), els paleontòlegs hi han identificat restes de fòssils d’ous i d’ossos de dinosaure, un gran nombre de restes vegetals (troncs d’arbres, fulles de diferents tipus, algues...) i animals (closques de mol·luscs i invertebrats fossilitzats).
El descobriment dels Jaciments de Fumanya data de 1985, quan Lluís Viladrich i la seva esposa, membres del col·lectiu Berguedà de Ciències Naturals, es trobaven d’excursió a la zona i van sospitar que els clots que s’observaven al celobert de Fumanya Sud podrien correspondre a petjades d’algun animal. Les investigacions posteriors de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell van confirmar aquesta primera teoria.
La Torre Glòries, anteriorment denominada Torre Agbar, és un modern edifici d’oficines situat a l’entrada del 22@ (el districte tecnològic de Barcelona), modifica des de 2005 l’skyline de la ciutat. És obra de l’arquitecte francès Jean Nouvel, que s’inspira en les imatges d’un guèiser, de l’arquitectura de Gaudí i de la muntanya de Montserrat. Un far contemporani que atrau l’interès dels barcelonins i els turistes a parts iguals.
Aixecada a partir de dos cilindres de formigó de planta el·líptica, un a l’interior de l’altre, la Torre Agbar mesura 142 metres d’alçada i està recoberta per dues "pells". La més interna és una planxa d’alumini lacada amb tons terra, blaus, verdosos i grisos. La més externa és un mur transparent i translúcid compost de prop de 60.000 làmines de vidre. Gràcies a aquesta doble façana es crea una cambra d’aire que permet que l’escalfor de l’edifici es reparteixi i en facilita la ventilació. Els vidres utilitzats són peces de brie-soleil, un sistema que controla els rajos de sol en funció de la temperatura exterior.
Aquestes característiques fan de la Torre Agbar un edifici original, intel·ligent i sostenible, els tres pilars en què se sustenta el projecte de Nouvel. Destaca especialment les nits del cap de setmana, quan els 4.500 punts de llum LED (el sistema menys contaminant i més eficient) encenen la façana de colors.
Símbol de la ciutat, la Catedral de Girona és un edifici imponent, situat al punt més elevat de vila i amb una característica singular: la seva única nau és la segona més gran del món (només superada per Sant Pere del Vaticà). Però el temple amaga moltes joies més enllà de les seves dimensions. Al capdamunt d’una espectacular escalinata amb 90 graons hi ha un compendi de 5 segles d’història.
Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l’aparença actual de la Catedral de Girona. La torre de Carlemany, el claustre i la sagristia són l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI. El claustre és un dels més importants de Catalunya gràcies a la seva riquesa escultòrica.
Entre els segles XIV i XVIII es construeix l’església, de grans dimensions, dedicada a Santa Maria. La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s’acaba fins ben entrat el segle XX. La dilatació en el temps determina una estructura entre barroca i classicista.
Adossat a l’església trobem el Tresor de la Catedral on destaquen dues peces de gran valor artístic: el Tapís de la Creació (un dels escassos testimonis tèxtils romànics) i el Beatus de Girona (una còpia del segle X del Comentari de l’Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana, amb més de 100 miniatures a pàgina sencera).
